La Barcelona dels ‘monstres’

La Barcelona de les barraques de fira i els espectacles ambulants que creix el segle XVIII i arriba fins a les primeres dècades del segle XX no es coneix. Pisos, tabernes, casetes...acollien un oci estrafolari, aberrant, basat en l’exhibició de deformitats humanes, lluita sanguinària d’animals, suplicis corporals...Un oci que no tenia història. Enric H. March l’ha escrita al llibre Barcelona, Freak show (Viena, Ajuntament de Barcelona). Són sis-centes pàgines on hi ha un documentadíssim cens de criatures, locals, gèneres de la diversió, etc. “Sempre m’ha interessat l’oci popular i el que he trobat ha estat una sorpresa. No hi havia bibliografia”. Durant 10 anys ha escorcollat els articles i gasetilles dels diaris i està convençut que es publicava la punta de l’iceberg. “Espectacles més marginals no van passar mai per la premsa. Amb totes aquestes dades he anat construint un relat en paral·lel a l’evolució urbana de la ciutat i de la seva població, engrandida per la revolució industrial”.

La ciutat mai no havia fet fàstics a les exhibicions macabres. Fins al 1897, les execucions van ser públiques i el botxí de l’època, Nicomedes Méndez López, va voler oferir un espectacle substitutori, basat en el simulacre, obrint un Palacio de las Ejecuciones. No va obtenir-ne el permís. És de les poques intervencions de les autoritats en aquest mercat de la diversió més grotesca. March ressenya un altre cas: el faquir Taimú. El 2 de juny del 1933, al Teatre Circ Olympia, es fa crucificar. Hi havia d’estar cinc dies, però la policia n’ordenà la suspensió. Al llibre es reprodueix un indignat article de Josep Maria de Sagarra a Mirador (8 de juny) titulat Sobre la crueltat que titlla l’espectacle de repugnant. I n’aplaudeix la seva prohibició perquè la crueltat humana és la mateixa “ara que fa tres-cents anys”. Un altre escriptor que s’acostà al tema va ser Santiago Rusiñol. March esmenta la seva novel·la La “Niña Gorda”, un ser marginat que la seva tia exhibirà en una barraca, el Palau dels Fenòmens. Per a March, “és un atac a La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors i als postulats idealistes del Noucentisme d’una Catalunya lluminosa, neta, clàssica. La realitat, per a ell, era una altra cosa i explicava què passava al carrer amb la llengua del carrer”.

El catàleg de monstres i monstruositats és increïble. Hi ha esguerrats, mutilats... Al carrer de la Boqueria es va veure una noia sense colzes ni genolls i l’any 1897 es podia contemplar un suposat hermafrodita. Al carrer dels Boters s’exposà un fetus humà amb dos caps. Sobre les siameses Radica i Doodica, que actuen l’any 1901, la premsa explicava que per alimentar-les n’hi havia prou que mengés una. Després hi ha el repertori de gegants dels quals es detalla la dieta i el pes. L’inventari de nans, de dones barbudes, d’incombustibles -com la dona Lucifer que es tancava en una gàbia en flames- o dels homes que ressusciten -com el Profesor Fretone, que es feia enterrar a la plaça de braus Monumental durant tot l’espectacle i en sortia viu- és extensíssim.

March fixa la geografia urbana d’aquesta oferta. “Amb la desamortització s’ocupen terrenys de la Rambla, com la futura plaça Reial. I anirà pujant fins que, després de l’enderroc de les muralles, moltes barraques s’instal·len a la plaça de Catalunya a l’ombra del Circo Ecuestre, que va ser-hi durant setze anys. La plaça era un munt de parcel·les de diferents propietaris fins que l’Ajuntament decideix urbanitzar-la i els expropia l’any 1895”. Les barraques emigraran, llavors, cap al Paral·lel.

A la seva botiga de la Rambla dels Estudis, Juan Cornaria exhibia feres i un home d’origen guineà que menjava carn crua perquè no havia pogut ser domat plenament. Som a l’any 1856. Segons March, és la primera notícia documentada del que seran en un immediat futur els zoològics humans on s’exhibiran tribus dels aixantis, dels inuits, del Sudan, etc. O la tribu de l’Himàlaia que es venia com d’una espècie entre l’home i el mono. De fet, era una troupe de persones amb acondroplàsia i microcefàlia.

Però segurament l‘oferta més sòlida i persistent, a més dels circs, van ser el gabinets anatòmics -a Barcelona, en van obrir, i tancar, una trentena- i els museus de cera. Entre 1798 i 1904 hi haurà més de seixanta col·leccions de figures de cera. “Molts incorporaven el repertori dels gabinets anatòmics que mostraven maniquins escorxats per poder contemplar l’interior del cos humà. Alguns tenien sales reservades per a cavallers on l’assumpte eren les malalties de transmissió sexual i els estralls de la morfina i la cocaïna. En un diari vaig trobar la carta d’una lectora queixant-se d’aquesta discriminació. Els salons anatòmics són l’evolució comercial del gabinets que hi havia a les facultats de medicina. La burgesia necessita una excusa per aproximar-se al cos i la troba en la ciència. Des de l’antropologia, en el cas dels zoos humans, a la medicina i la profilaxis. En general són espectacles molt sexualitzats. Al marge d’aquestes exhibicions amb cobertura científica, ens trobem, per exemple, la nana Princesa Topacio que la seva mare presenta a la premsa com una cocotte”.

Hi ha dos emprenedors destacats: Francesc Roca i Francesc Darder. El primer, mag, ventríloc i propietari del Museu Roca de figures anatòmiques, també va ser exhibidor de cinema i a finals dels vint i durant la dècada dels trenta va estrenar títols com Entre la vida i la muerte o Los averiados, sobre els perills de la sífilis. Darder, taxidermista, és al darrere de diferents col·leccions d’anatomia comparada, del zoo de Barcelona i… del negre de Banyoles. March està igualment satisfet d’haver pogut rescatar la biografia d’altres personatges anònims, com la del primer home elefant català.

Enric H. March, professor de llengües, té una bibliografia com historiador amb un subjecte primordial, Barcelona. I continua treballant en aquest pou silenciat dels espectacles de barraca, ja desapareguts. “S’acaben per diferents raons. La Guerra Mundial deixa un llegat de cossos destrossats. Allò que era estrany es torna quotidià. Apareixen nous entreteniments, com el cinema, i determinats personatges, com els nans i els gegants troben altres sortides en l’esport i l’espectacle”.