Marsé ja descansa amb Balcells

Cada 8 de gener el meu pare [l’escriptor Juan Marsé] solia buscar a les pàgines d’aquest diari alguna petita picada d’ullet amagada, amb motiu del seu aniversari, perquè aquí hi escrivien, i encara hi escriuen, molts dels seus amics. A ells em dirigeixo ―als seus col·legues i als seus amics en particular, i als seus lectors en general― per explicar-los una cosa que imagino que els agradarà saber i que, probablement, no trobaran penjada a les xarxes socials.

Vejam, el desembre passat el meu germà i jo vam fer entrega del 10% de les cendres del nostre pare a Luis Miguel Palomares, fill de Carmen Balcells, que és al timó de l’agència literària des que ella va morir el 2015. Complíem així la paraula donada pel nostre pare a la seva agent “de tota la vida, d’aquesta i la de més enllà”, fent seva una de les genials ocurrències de Groucho Marx. No li importaven el 90% restant de les cendres, per ell com si les llançàvem al vàter, deia, i després estiràvem la cadena. No creia en res, però en ella sí. Creia en Carmen Balcells. També creia en Groucho Marx.

Li ho vam sentir a dir tantes vegades, de broma i seriosament, en públic i en privat, sobri i menys sobri, però el cas és que al final ella se’n va anar cinc anys abans, i del tema no se’n va tornar a parlar. Va ser aquest mes de juliol passat, preparant l’homenatge que li va dedicar l’Ajuntament de Barcelona un any després de la seva mort, quan vaig haver de tornar a escoltar el seu discurs en la cerimònia d’entrega del Cervantes, i allà li ho vaig sentir dir de nou, alt i clar: “Estimada Carmen, m’has donat tantes alegries que tinc ordenat, per quan em mori, que m’incinerin i t’entreguin el 10% de les meves cendres”. D’acord, entès, em vaig dir aquesta vegada. Per què no.

Va ser dimarts 14 de desembre, a Santa Fe de Segarra, el poble on va néixer Carmen Balcells, i on està enterrada. El Luis Miguel ens va rebre amb la seva generositat i sensibilitat habituals: una tassa de caldo que ens havia preparat de matinada, un forat cavat a la terra gèlida, i un arbre a punt per ser plantat, un arboç, ja que al garrofer, arbre escollit com a primera opció, no li van bé els climes tan freds ni les gelades... Bé, doncs amb quatre graus de temperatura vam posar fil a l’agulla. De testimonis entre la boira, la troupe de l’agència Balcells per complet, dels més nous als ja jubilats. Després vam dinar i vam beure, vam plorar i vam riure, vam celebrar la vida i la mort, junts durant una estona en aquest espai tan fascinant per estrany, cada vegada més difícil de trobar, aquest territori tan exòtic que es diu intimitat.

Juan Marsé faria aquest dissabte 89 anys.