Dues maratons ben diferents

La Marató de TV3 va fer diumenge passat 30 anys. Setze hores de programa per recaptar fons, aquest cop, a favor de la investigació sobre les malalties mentals. Es tracta d’una jornada que mobilitza moltes persones. Els equips que la produeixen, els grups que organitzen actes per recollir fons, els ciutadans que fan el seu donatiu... No té punt de comparació amb cap moguda solidària que les altres televisions puguin organitzar aquests dies, ni per la dimensió del programa ni per la quantitat que finalment recullen. Òbviament, l’èxit ja consagrat d’aquesta mobilització també serveix a TV3 per enviar un missatge sobre la seva capacitat de convocatòria. La feina de la marató és meritòria, però TV3 en fa un gra massa amb l’autobombo. El TN migdia del diumenge, per exemple, va obrir amb la marató que ella mateixa protagonitzava i va donar-li un llarg tractament, per sobre de la notícia que va ser obertura en els altres telediaris (la covid i la cimera de presidents autonòmics per tractar sobre noves mesures).

La marató d’aquest any va tenir el valor afegit de combatre l’estigma sobre una malaltia que penalitza socialment els seus pacients, que no acostumen a ser visibles. Que sortissin explicant el seu llarg tràngol, i també les seves famílies, podia ser una gran ajuda per aquells que, com va descriure Susan Sontag, senten que la societat els fa culpables de ser malalts. El programa, que no va batre el seu propi rècord, té recollits més de nou milions d’euros. Fins a finals de gener es poden anar fent donatius. Una bona iniciativa, recaptatòria i també visibilitzadora d'una ciència que pateix moltes precarietats.

La de TV3 no ha estat, però, l’única marató televisiva de la setmana. 8TV també va oferir la seva marató, divendres, però de característiques i intencions ben diferents. Es tractava que Bibiana Ballbè, instal·lada a La Paloma, fes un programa d’entrevistes durant 24 hores. La protagonista absoluta de l’espai va ser ella, no els seus convidats. Molts eren amics i coneguts -sembla que en té molts i força famosos- a qui feia unes entrevistes amables, aparentment poc guionades, evitava la típica agenda periodística, i això és saludable, però les seves preguntes eren excessivament domèstiques. De les xerrades no se’n treia cap profit. Si de cas van ser els convidats, com Carmen Jedet, els qui, episòdicament, anaven més lluny de la mera trobada simpàtica, riallera. Una Jedet entrevistada per Samanta Villar.

Tot i que es presentava com un programa d’entrevistes, el seu principal ganxo era comprovar la resistència física de qui convocava aquesta prova i de la que Ballbè en parlava cada dos per tres. Era la protagonista, feia de protagonista. Per exemple, ens tenia pendents de la seva veu que, durant unes hores, es va rovellar. Va arribar al final, però s’ha de dir que hi havia tota una estratègia per donar-li estones d’esbarjo i descans que, a més, aprofitava per renovar els seu lluent vestuari, un senyal clar del tarannà de la convocatòria, més a prop de l’espectacle que del periodisme. Col·legues seus la van ajudar i substituir amb generositat en la conducció de la marató, un cop de mà lògic però que deslluïa l’enunciat del repte.

Es va fer amb recursos tècnics televisius limitats, massa refiats que l’escenari de La Paloma ja era una satisfacció visual suficient. Un cop acabat l’espai tenies la sensació que l’únic nom propi, malgrat la nombrosa colla de convidats, havia estat el de Ballbè. Sembla que l’any vinent vol tornar-hi. En fi.