L'ESCRITA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Llenguatge refigurat

En la retòrica, es diu que les figures modifiquen l’expressió del pensament, però és més aviat al contrari

L'escriptora argentina Tamara Kamenszain.
L'escriptora argentina Tamara Kamenszain.SEBASTIÁN FREIRE

En l’últim llibre de Tamara Kamenszain, Chicas en tiempos suspendidos (Eterna Cadencia), hi ha una mena de repàs genealògic de les grans poetes de les Amèriques, des de Sor Juana Inés a Marília Garcia. En arribar a aquesta darrera, Kamenszain en cita un fragment on Garcia cita Emmanuel Hocquard amb una pregunta magnífica: “Quina operació, matemàtica o lògica, pot / comptar, al mateix temps, en metres, / en arbres i en anys?”. Evidentment, ha de ser una operació poètica, que és l’única manera, a cent sospirs a la rodona, d’utilitzar un llenguatge de forma completament oberta, vinculant-se al “temps suspès”, un temps “que no és el de les dates” (cito la cita de Didi-Huberman que obre el volum) i un espai que no és el dels pams. I això passa, hi afegeixo, perquè les paraules (i els nombres) tenen un guany que va més enllà del seu sentit literal (al peu de la lletra) i, per tant, en l’esfera del seu sentit figurat (al peu de la figura), grinyolen amb cinquanta harmònics i ressonen per totes les cúpules de la realitat.

En la retòrica, es diu que les figures modifiquen l’expressió del pensament, però és més aviat al contrari: el fan sortir sense manies, en un rebrec d’impulsos elèctrics, en la connexió directa que se salta especificacions. Com més figuratiu, més dreturer.

Això sí, hom pot analitzar-lo, el llenguatge figurat, per veure per quina operació s’han establert lligams d’un punt a un altre. Es pot descompondre el rellotget neuronal en peces menudes i veure com les figures retòriques s’encabeixen l’una dins de l’altra: el llenguatge re-figurat.

Provem de fer una d’aquestes re-composicions: agafem una metonímia clàssica com la de prendre el lloc de procedència per l’objecte (allò que fem amb els vins: “Posa’m un Priorat!”) i diem que una gota de cristall és un Murano; tot seguit, apliquem-hi una metàfora de genitiu per convertir la gota de cristall en una gota real: “un Murano de rosada”. Vet aquí, senyors, l’inici del poema ‘Campo’ de Juana de Ibarbourou: “Inocente Murano del rocío...”.

Fem-ho més difícil: agafem una figura com l’epònim —un personatge, real o fictici, que serveix per representar fets abstractes (com quan diem a algú que és un Casanova)—, i situem Jonàs com a representant de la possibilitat de viure dins de la panxa d’una balena; a continuació, prenem el mot i el convertim en una metàfora verbal creant el verb ajonasar-se per descriure un viure assardinat, fosc, humit i reclòs. Ja tindríem mig vers de Blanca Varela: “se viaja en la misma orca indigesta. ajonasados todos. sin tuétanos ni risa. hechos mierda. sólo mierda. arrodillada mierda sin sombra”.

Així, les grans poetes d’Amèrica ens ensenyen a pensar en llibertat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS