El que els ulls no veuen

Malgrat l’entrada abassegadora d’Elvira Dyangani Ose al Macba i de l’optimisme ambiental, n’hi ha per plorar amb el que conté avui l’edifici blanc de Richard Meier. Apunts per a un incendi dels ulls és la nova exposició temporal (primer lliurament de la sèrie Panorama), centrada en les “pràctiques artístiques de Barcelona i la seva rodalia”. Encara que les seves comissàries, Hiuwai Chu i Latitudes (Mariana Cánepa i Max Andrews), han plantejat un desafiament a la visió —ben conegut en l’art des dels setanta—, no hi ha res que ajudi a entendre el sentit d’aquesta metàfora obscurantista, treta d’un poemari de Gabriel Ventura: “Si cremes un sentit obtens un repertori de fantasmes”.

Una es pregunta què hauria pogut fer la directora en caure-li una herència com aquesta. Desprogramar sembla impossible. Intervenir en la feina de curadoria? Potser. El més conseqüent hauria estat no ser a la inauguració. Però en un acte de generositat incauta, Dyangani hi va ser i se la va fer seva, la primera de la seva etapa al Macba, això sí, plena a vessar de públic, mai vist.

Els dots del director sortint, Ferran Barenblit, com a escapista són formidables. Va deixar programades dues temporades afegides, imposades a la seva successora, sabent les crítiques a la seva feina, que es va allargar durant sis anys. Obligats a preguntar-nos per alguna mostra destacable (no excel·lent) entre el 2015 i el 2021, només ens ve al cap la de Jaume Plensa.

Ara, per segona vegada després de la infàtua La bèstia i el sobirà, la ironia sembla superada per la nostra reticència a deixar-nos incendiar la mirada. I és que cal obrir bé els ulls per veure-hi i no creure’s l’espectacle artísticament desolador d’una exposició d’escola d’art o de centre experimental. Importa poc que entre el remenat d’obres i formats gens excitants, ni formalment ni intel·lectualment, puguem trobar algun talent en formació (les pintures murals de Marria Pratts, les escultures tèxtils de Rosa Tharrats).

L’estudi de la denigració de la visió a l’art modern és llarg, i comença amb el repudi per part de filòsofs i artistes de l’espai com a model dominant. Des de Bergson, passant pel surrealisme, l’existencialisme, la psicoanàlisi, l’explosió del feminisme i les derives conceptuals, l’ull s’ha anat sotmetent a l’ordre temporal en seqüències atonals donant exemples extraordinaris que avui formen part de les col·leccions museístiques internacionals, de Delaunay a Arp i Klee, de l’antipintura de Miró a Dalí (Un chien andalou), Duchamp, Lawrence Weiner, Nauman, James Coleman, el conceptual català. El Macba posseeix obra de gairebé tots, però aquí seguim en aquest vertigen desesperat de buscar el que és nou sense ni haver explicat bé la història, cosa que no implica obviar el present.

Com fer-ho? El Macba ofereix un exemple a pocs metres, al Centre d’Estudis i Documentació. Reuneix els Manuals de reparacions i sons còsmics, amb projectes comunitaris (la majoria, material d’autoedició de música, llibres i cartells) de la contracultura, el pensament i l’arquitectura utòpics, els seus èxits i fracassos, la seva influència en l’ecofeminisme i la cibercultura, creant narratives al voltant d’altres maneres d’habitar el planeta. Les comissàries, Magui Dávila i Maite Muñoz, reivindiquen la idea de l’impressor/editor activista, molt actual.

Molt ben explicada en una petita sala, dins de vitrines i a les parets, la mostra és un tot que sembla estranyament fora de lloc, però que té prou força per ensenyar-nos els secrets d’una bona exposició. Tant de bo en un futur s’ampliï a una escala més gran dins del museu, al qual, per a la seva sort o no, impacientment seguim fent-li retrets.