“Catalunya és un país restrictiu: sempre és aquest o l’altre”

Sona el telèfon. “Miro qui és. 91… ni contesto. No pot ser altra cosa que una elèctrica”. Veure Marta Pessarrodona en acció és pensar: ja ho firmo. I ho faig pel seu bon humor i la seva amabilitat. Una de les més destacades poetes en català és, a més, una autoritat en Mercè Rodoreda i Premi d’Honor de Lletres Catalanes “per una poesia de l’experiència humana. Aquest mes fa 80 anys. Pessarrodona obre la porta de la seva jungla perfecta, una casa de jardí esvalotat a Valldoreix (Barcelona): entrem en la seva biblioteca habitada de la mà de la seva intel·ligent gossa Queta. Pessarrodona continua fumant.

Pregunta. Acaba de fer 80 anys. Té por de la mort?

Resposta. Jo faig com Lolita Flores. No diu “Mi hermano murió”. Ella prefereix dir: “Cuando se fue mi hermano... Me niego a decir otra cosa”. Ho trobo bonic. Així que naixem sabem que hem de morir. No ens hi eduquen massa. Tinc por de la mort? No ho sé… no em llevo pensant que em moriré. Jo he vist morir gent molt jove. L’únic que fa molts anys que em preocupa és no prendre’m massa seriosament a mi mateixa i acceptar les coses com venen.

P. La clau és tenir una infantesa feliç?

R. Vaig néixer durant la Segona Guerra Mundial, el 1941. No eren anys fàcils. Fent la biografia de la Rodoreda, que ara es reedita, em feia la impressió que estava en el temps dels meus pares i em va agafar com certa esgarrifança de pensar que podia no haver nascut. A casa meva hi havia una cosa prohibida: la Guerra Civil. Pensar que el meu pare, que va ser tinent republicà, es va casar el 1940, i que la meva mare va dir: “Ai, Florenci, crec que estic embarassada” i ell va dir: “Magnífic, vaig a buscar xampany”... Era cava, Delapierre, i ho van celebrar tot i les dificultats.

P. En canvi, vostè no ha tingut fills.

R. Tenir fills depèn molt de les parelles que has tingut. Gabriel Ferrater sempre em deia: “Si t’hagués conegut amb dos fills, estupendo, però meus no”. No en volia tenir de cap manera. En el fons de mi hi ha la idea que mai hauria pogut donar als meus fills el que m’havien donat els meus pares.

P. Va ser parella de Gabriel Ferrater, però vivien cadascú al seu pis. Va ser un error enamorar-se d’un home força més gran?

R. No. L’error és no enamorar-se. A mi m’ha agradat sempre la gent més gran. Potser buscava la figura paterna, soc totalment edípica. El meu pare va morir amb 59 anys, jove, i vaig pensar que el món se m’acabava. Quan va morir la meva mare vaig veure la seva importància en la meva vida. Va ser una successió: el 1971 mor un amic íntim, a 27 anys, de leucèmia; el 1972 en Gabriel es va suïcidar, i el 1974 el meu pare. El meu pare i el Gabriel veien el futbol junts a Terrassa. Gràcia no els devia fer. El Gabriel ja tenia una fama d’alcohòlic justificada que matava, i a casa bevia i se sabia que no tenia un duro. Però van ser molt intel·ligents. En aquella època, al pis de Barcelona, jo no tenia ni una cervesa.

P. Ferrater se suïcida dies abans de fer els 50. No hi ha mite sense suïcidi?

R. No… Hi ha molts suïcidis. També la Virginia Woolf es va suïcidar, el 1941. Ara no es diu, però hi ha suïcidis.

P. Es gestiona bé el llegat de Ferrater?

R. No sé què dir-te. M’importa ell, és un personatge artísticament com Caravaggio; en vida va tenir èxit, però va tenir una carrera de poeta curtíssima: nou anys, tres llibres i prou perquè passava d’una cosa a l’altra. Ara és una figura de culte i un autor que se’l llegeix molt i se’l coneix. Estic contenta.

P. Segueix pensant que Catalunya és un país petit i envejós?

R. Petit no, som mitjanets, però envejosos sí, suposo que per massa anys colonials. I restrictiu. Quan jo era jove, era o Espriu o Pere Quart; o Tàpies o Cuixart... Sempre és aquest o l’altre. Jo lamentaria molt que ara tota poeta més jove volgués ser com jo. Les literatures es fan de diversitat.

P. El 1998 publica L’amor a la ciutat, una oda a una Barcelona que queda com una gran urbs internacional. Encara és així?

R. Barcelona està en uns moments molt baixos. És una ciutat fosca, bruta i desanimada. Em sento més segura a Nova York que a Barcelona.

P. Arribarà la Catalunya independent?

R. Sí. Serà com el mur de Berlín. Un dia ens despertarem i… El que té potent Catalunya és la seva societat, feta a prova de bomba. Els que diuen que sabien allò del mur menteixen. Ningú ho podia imaginar.

P. Però la societat està decebuda.

R. Del tot, però no crec que hagi baixat els braços. En tot a la vida hi ha pujades i baixades. Jo em vaig convèncer que havíem de ser independents quan vaig fer el llibre sobre l’exili [França, 1939]. Aquells exiliats encara creien en l’encaix de Catalunya a Espanya, pero jo ja soc de la generació dels que no hi creuen. No és un gran drama, però sí, crec en la independència.

P. Ha traduït més en castellà. El català té un problema?

R. Ara fa temps que no sé si Catalunya és catalana. Em posa molt nerviosa sentir parlar castellà al Parlament, però no tinc cap problema en una taula rodona de ponents. No soc una maniàtica... Rodoreda és qui més lectors catalans ha aconseguit, és tot estil, ha fet lectors de català on no n’hi havia. Ella i Josep Pla. Però també hi va influir molt Dallas: “Sue Ellen, ets un pendó”. No, no es pot donar la culpa a TV-3: hi ha hagut un relaxament general.

P. La seva poesia ha estat sempre càustica, irònica, realista i sense artificis. Se sent prou valorada per les lletres catalanes, per l’establishment?

R. Sí. No m’agafa per aquí. De mi se n’ha parlat sempre, més o menys. El que té de bo la poesia es quan creus que t’ha sortit bé, és un moment que no m’ho ha donat res.