Societat de la falsificació

El sociòleg Manuel Castells ha definit com a “societat xarxa” l’estructura social derivada de l’eclosió de les tecnologies digitals, una revolució que, segons sembla, ens obliga a replantejar tot el que abans teníem per cert. Parlant ja amb l’autoritat que li confereix el càrrec de ministre d’Universitats, Castells ha anat oferint detalls dels principis que han de regir el nou món. Un dels més conspicus el va anunciar fa uns mesos assegurant que els estudiants que copien bé donen proves d’intel·ligència i que l’obsessió perquè no ho facin és “un reflex d’una vella pedagogia autoritària”.

El ministre no va ser, en aquest elogi de la falsificació, gaire original; el seu punt de vista s’emparenta estretament amb una vella pedagogia antiautoritària que considera l’existència de la veritat un mite de la dreta. Per apartar-se’n, l’estudiant progressista farà bé d’iniciar-se en l’aprenentatge del frau, una habilitat que li pot ser de gran utilitat en la seva vida professional, sobretot tenint en compte que la part més extensa del que circula per la societat xarxa i un cert periodisme disposat a assimilar-s’hi fan honor a les conviccions del ministre: el compromís amb la veritat ja no és més que un atavisme.

Entre la benedicció de l’alumne que copia i el professional de la informació que no creu en la necessitat d’informar-se bé del que divulga es desplega un llarg fil conductor i és en aquest últim tram del fil, en l’oceà de falsificadors que ofereix un periodisme convençut que la subjectivitat de l’individu anul·la l’objectivitat dels fets, on Arcadi Espada ha pescat, al llarg de divuit anys, algunes de les perles que elabora la professió i que ara acaba de reunir a La verdad (Ediciones Península), amb un pròleg de Ferran Caballero.

Sobre la veritat i els intents d’abolir-la s’han publicat aquests últims anys obres d’un interès molt notable, però poques arriben a mostrar tan clarament els subterfugis del que ara es coneix com postveritat i que no és la simple mentida, sinó un menyspreu institucionalitzat per la realitat dels fets. Els fets són d’una tossuderia insistent a l’hora de reclamar atenció, però més tossuda és encara la tendència humana a ignorar-los. Ja ho va observar Josep Pla a Notes del capvesprol: “La gent només comprèn les coses utòpiques i hipotètiques. En canvi, es necessita una gran intel·ligència per a comprendre l’empirisme real i concret. S’hi ha de posar molt més treball, atenció i feina”. I justament d’això tracten els textos de La verdad, de l’atenció i la feina que, ja sigui per peresa moral o interessos espuris, renuncien a posar en el seu treball els beneficiaris de la societat xarxa.