No adoraràs el tòtem

Ho dic ras i curt, que tinc poc espai i segurament el lector té pressa. Amb aquestes mans, d’Arnau Pons (Felanitx, 56 anys), és un dels llibres escrits en català més importants d’aquest curs, d’un valor que transcendeix aquesta unitat de mesura (l’any) més comercial que literària. Un llibre que no només ofereix resultats, sinó que proposa una praxi, una manera d’entendre la literatura i la crítica que tant de bo prosperés entre tots nosaltres, com a proposta de lectura i escriptura, d’ambició i de rigor.

El lector trobarà una sèrie de textos miscel·lanis, d’extensió variada, escrits en ocasions diverses (pròlegs, articles, conferències…) sobre artistes catalans contemporanis, amb especial predilecció pels poetes. Desfilen per aquestes pàgines, Miquel Barceló, Salvador Espriu, Josep Carner, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Blai Bonet i Miquel Bauçà, entre d’altres, tot rematat per una conversa cabalosa amb la poeta Blanca Llum Vidal. Es tracta de peces crítiques que es projecten sobre autors majoritàriament morts, però amb el cos del text encara fresc, que si bé ja comencen a ser momificats pels estudis acadèmics, les seves extremitats encara són ben capaces d’espetenecs i fuetades; contemporanis del lector en sentit legítim: veus amb què als vius encara ens interessa discutir i confrontar.

La miscel·lània qualla gràcies a l’estil de Pons, que deixa la seva empremta en cadascun dels textos. Pons és un crític d’una mena raríssima (i molt valuosa), la que alhora que esclareix l’objecte sobre el qual enfoca, segrega pensament: idees pròpies sobre la cultura, la política i la moral del món que ens envolta. Textos on la imaginació exerceix un paper preponderant, no només en el perfil dels arguments, sinó també en l’elaboració lingüística: un català precís i expressiu, que s’enrosca i es desplega en parataxis que recorden aquestes línies de costa escarpades i generoses de plecs, que la intel·ligència de Pons navega (amb el risc d’estavellar-se) per conduir-nos a bon port.

Recomano al lector que es llanci a picotejar el text dedicat al poeta que més li interessi. Malgrat la seva estructura calculada, Amb aquestes mans és una casa de moltes portes i convida a les insurreccions del caprici (millor deixar per al final la primera secció, que es gaudeix més un cop familiaritzats amb les exigències de l’estil). Encara diré més: els recomano que comencin pels dos textos dedicats a Bauçà, tots dos escruixidors. Pons parteix d’una identificació respectuosa gairebé física (tots dos són poetes i nascuts en el mateix poble mallorquí), i relata la desafecció gradual (gairebé esquinçadora) amb un art que va caient en la xerrameca i la simplificació feixistoide.

La demolició de Bauçà progressa amb la minuciositat de les coses que importen (recolzada en unes notes gairebé pantagruèliques). És desagradable, però algú ho havia de dir. La crítica s’amplia a un context cultural incapaç d’intervenir o replicar, satisfet d’assumir els pressupostos de l’autor i d’adorar el tòtem.

Pons aplica la seva sensibilitat crítica a poetes recents per discutir qüestions vives de la llengua i de la literatura, incideix en la conveniència que una cultura amenaçada com la catalana es discuteixi, s’aclareixi i tingui cura de si mateixa. Que no es degradi, artísticament i moral, en una hegemonia de la celebració rutinària (o de l’oblit), o en una rasa ratificació del mercat. Per aquest motiu el treball de Pons és tan valuós, i haurien de secundar-lo, llegint-lo, i si tenen tribuna, discutint-lo.

Pons arrossega (o el precedeix) una certa fama de polemista. No es deixin enganyar. La polèmica és un ofici molt degradat, consisteix a xisclar, lliurar-se a la dansa dervix o xuclar-se els dits dels peus en públic per cridar l’atenció, i després queixar-se que els assenyalen. La polèmica, viscuda així, no té cap mena d’interès públic ni implica una responsabilitat civil o moral. Pons és més aviat un agitador, acudeix als llocs on el conviden, mira als ulls del seu interlocutor i exposa les seves idees sobre l’assumpte; si sacseja conviccions ho fa reservant-nos un espai on replicar, convençut que la dissidència no suposa antagonisme. És un pensament ferm (com hauria de ser-ho la bondat), però les seves maneres també poden ser delicades, gairebé amoroses, com en els textos sobre Bonet, Guimerà o Maria-Mercè Marçal.