De les tres afirmacions de Pau Casals a les Nacions Unides, només la primera és certa

D’aquí a una setmana, el 24 d’octubre, se celebraran els cinquanta anys de les paraules que Pau Casals va pronunciar a la seu de les Nacions Unides de Nova York quan el secretari general de la institució, el birmà U Thant, li va imposar la Medalla de la Pau. En aquell discurs, el mestre va fer pública la seva condició de català, va assegurar que Catalunya havia instituït el primer Parlament del món (“...much before England”) al segle XI, i va declarar solemnement que els catalans, iniciadors de les Nacions Unides, ja eren pacifistes en aquells temps.

De les tres afirmacions, només la primera és certa: Pau Casals era efectivament català, ja que va néixer al Vendrell; les altres dues s’inspiren en un mateix fet: l’Assemblea de Pau i Treva que va presidir l’any 1027 l’abat Oliba a la població rossellonesa de Toluges en continuïtat amb el moviment de la Pau de Déu, promogut per l’Església de Roma i actiu a Aquitània des de finals del segle X. El seu propòsit era disminuir la violència feudal, els atacs devastadors dels nobles prou rics per reclutar guerrers i llançar-los contra els pagesos amb l’ànim d’apoderar-se de les seves terres i sotmetre’ls a vassallatge. L’ofensiva aprofitava el buit d’autoritat que havien causat les lluites internes del poder comtal que governava els territoris en nom del rei, i no representava una amenaça tan sols per als pagesos, sinó també per als comtes i per a l’Església, de manera que el que feia l’Assemblea era defensar uns interessos comuns dins els límits que es podia permetre el poder eclesiàstic. No condemnava la violència a tot hora i en tot moment, sinó que proclamava una treva setmanal de dissabte a dilluns i castigava amb pena d’excomunió l’incompliment d’aquesta norma.

D’aquests fets, Pau Casals en conclou les revelacions que fa a les Nacions Unides. “Totes les autoritats de Catalunya —diu vivament emocionat— es van reunir per parlar de pau. Al segle XI!”. El ressò continu d’aquest discurs ha contribuït com poques coses a covar el mite dels catalans com a poble pacifista, de caràcter progressista i dialogant, distingit entre els altres pobles del món per haver estat pioner dels drets civils i el parlamentarisme. Si la fantasia de Pau Casals, suggerida per historiadors patriòtics, converteix una assemblea de treva en un Parlament medieval, la fantasia popular, que engrandeix tot el que li és ofert, ja veu en aquest Parlament l’origen mundial de la democràcia, segles abans del Bill of Rights anglès (1689), de la Constitució dels Estats Units (1787) i de la Revolució Francesa (1789). A poc a poc hem anat arribant on som.