Vuit icones contraculturals de la Barcelona dels 70

A la dècada dels setanta es va ordir un complot des dels marges de Barcelona. Era el pla d’una generació per subvertir la societat espanyola del tardofranquisme. Com més escletxes de tolerància s’obrien, més soroll de canvi arribava des dels racons amagats de la ciutat. Joves aventurers i llibertaris, sense por de posar a prova els límits de la creació i del pensament, van contemplar “una visió alternativa en una societat eminentment ronyosa i carca”, diu l’escriptor David Castillo en un dels catàlegs més destacats del 2021. Es tracta d’Underground i contracultura a la Catalunya dels 70, llibre que recull el material artístic i intel·lectual de l’exposició homònima organitzada enguany al Palau Robert.

Pepe Ribas, coordinador de la revista Ajoblanco i comissari de l’exposició, encapçala la llista de protagonistes d’aquell moment que escriuen i il·lustren el catàleg. Va ser una revolució que va reeixir, explicava Ribas en una entrevista d’aquest agost a Quadern, perquè moltes de les transformacions socials que s’han produït en democràcia van ser posades en pràctica en aquell moment. El feminisme, l’ecologisme, una família que vol trencar amb el patriarcat violent, identitats sexuals diverses...

Más información

Fotogaleria | Detalls de la contracultura

Si bé la llavor es trobava en el moviment hippy, la contracultura dels setanta ho porta a la trinxera del front de combat, la ciutat, tal com explica el crític Julià Guillamon a La ciutat interrompuda: “En els primers anys de la dècada dels setanta molts dels protagonistes del pelegrinatge a Formentera i Eivissa tornen a Barcelona i deixen enrere el seu passat hippy. Allà coincideixen amb una nova generació que ha fet de la ciutat el seu espai natural. Entre 1973 i 1975 la ciutat es converteix en un centre on s’experimenta en tots els camps de la creació”.

El catàleg i l’exposició acaben amb l’eclosió del punk a la dècada dels vuitanta. Aquest moviment musical, resumia Ribas, és underground però no contracultural, perquè és “nihilista”, és una revolta del jo contra un sistema que deixa al jove d’extraradi sense oportunitats: en el punk no hi havia un proposta d’alternativa social.

Quadern ha seleccionat vuit icones que sintetitzen aquella subversió en la dècada de trànsit entre el franquisme a la democràcia. “Vam perdre?”, es pregunta Castillo, i la seva resposta és que no: “La revolució es va fer, però de manera privada. Els costums van canviar extraordinàriament, i tan ràpid que ningú ho va percebre, perquè el canvi era al davant mateix”.

UN LLIBRE. ‘California Trip’

Al principi va ser un llibre. Kairós, l’editorial d’assaig de Salvador Pàniker, va publicar el 1970 California Trip, de María José Ragué, “la bíblia de la contracultura espanyola”, va dir Ribas el 2019 amb motiu de la defunció de l’autora, crítica de teatre del diari El Mundo. California Trip és un recull d’encontres de l’escriptora amb referents de moviments culturals, socials i polítics als Estats Units. Ragué i Luis Racionero, el seu marit aleshores, van instal·lar-se durant dos anys a San Francisco. I d’allà Ragué va obtenir testimonis com el del poeta Allen Ginsberg: “Estem condicionats per un cercle de ‘diners, màquina, cotxe, banc, televisió, família, oficina, avió’ que no ens deixa veure el cercle de l’existència”.

Les veus i les reflexions que va traslladar California Trip a Espanya van servir de combustible per a la transformació que havia de produir-se. Ragué reproduïa veus del futur, com aquestes línies del primer capítol del llibre: “A diferència de les revolucions del passat, la metamorfosi que estem vivint no tindrà ni líders carismàtics ni doctrines estridents, però el seu impacte serà més profund i més subtil. Els generadors d’aquests canvis són els computers, i els nous mitjans electrònics de comunicació que estan alterant els costums, l’estructura social i els valors de la nostra cultura”.

UNA FILOSOFIA. Les comunes

La dècada va començar amb la puixança de diverses comunes urbanes, on van coincidir referents de l’avantguarda contracultural. Bevien de comunitats ja consolidades de la vida comunitària a zones rurals i, sobretot, a les illes Balears. Però la selecció de Barcelona com a espai de combat underground va significar que l’experiència havia de guanyar rellevància a la ciutat. El 1969 hi destacava la que havien fundat al Tibidabo el músic Pau Riba i Mercè Pastor. La policia va tancar la comuna el 1970 i el matrimoni va traslladar-se a Formentera.

El món també girava a la Casa Fullà, l’edifici dissenyat pels joves arquitectes Óscar Tusquets i Lluís Clotet. Concebut com un edifici experimental perquè els veïns socialitzessin entre ells, per la Casa Fullà, al Guinardó, van passar noms de la cultura del moment com Pau Maragall, Joan Brossa, Marta Pessarrodona, Anna Briongos, Victòria Combalia o Víctor Jou.

Al carrer Comerç hi havia el 1974 la comuna d’El Rrollo Enmascarado, el còmic prohibit per les autoritats franquistes. Els seus autors hi vivien, festejaven i treballaven plegats. Hi eren Nazario, els germans Farriol i Javier Mariscal com a noms destacats. Després van traslladar breument la comunitat a una masia llogada per Mariscal a Eivissa. “Amb la col·lecció de discos dels germans Farriol i Enric Segura, mentre treballàvem podíem escoltar a tot drap la música més moderna”, recorda Nazario. “Els dies i les nit se succeïen amb l’únic horari dels àpats, els balls al Bar London o al Cafè de l’Òpera i, més tard, al Zeleste, on aconseguíem alguns calerons ideant escenografies per a actuacions”.

UNA MÚSICA. Zeleste

A la comuna de la Casa Fullà va concebre el futur empresari Víctor Jou la idea de Zeleste. Jou i els seus companys volien reproduir les sales de música de Londres, on els músics tocaven a prop del públic i s’hi facilitava la interacció. Ràpidament, la Sala Zeleste del carrer Argenteria, al Born, es va convertir en l’espai de referència de la creació musical del moment, amb Jaume Sisa, Pau Riba, la Companyia Elèctrica Dharma o el Gato Pérez al capdavant. Va ser el Gato qui va batejar aquella munió a Zeleste com a “música laietana”, un corrent comunitari amb múltiples estils: del jazz al nou folk, la psicodèlia, el rock progressiu i la rumba.

Zeleste va ser també discogràfica amb Edigsa, responsables de treure discos emblemàtics, com el de retorn de Sisa, Qualsevol nit pot sortir el sol, el 1975. El mític àlbum es va presentar el 1974 a Zeleste acompanyat pel col·lectiu de dibuixants d’El Rrollo, que van il·lustrar l’àlbum amb el còmic Diploma d’Honor.

UN DIBUIXANT. Nazario

El còmic va ser un dels àmbits en què es van trencar més esquemes. L’atreviment en els continguts i en el traç que va sorgir als setanta era inaudit a Espanya i també va cridar l’atenció internacionalment. La crítica al franquisme i al canvi de règim van tenir com a corcons revistes com Por favor o El Papus, però els qui van anar més lluny van ser els underground, i entre ells, Nazario Luque en va ser el paradigma. Potser la seva creació més icònica és la coberta per a la revista Comix del 1976 dedicada a Take a walk on the wild side de Lou Reed. Un home amb aspecte de cyborg i jaqueta de cuir mirant de cara en un carrer de mala mort. La il·lustració era tan potent que Reed la va utilitzar per a la portada de l’àlbum Live: Take no prisoners.

Nazario va posar al límit el sistema en multitud d’ocasions, com amb el còmic La Piraña Divina, segrestat per la justícia, que va portar el final del franquisme als extrems de llibertat d’expressió que requeria l’arribada de la democràcia. Era l’estiu de 1975 i el mateix Nazario es va encarregar de vendre’n còpies autoeditades al festival Canet Rock. A La Piraña Divina hi apareix Sant Reprimonio, de qui el Vaticà conserva a Roma el fal·lus, que cada dissabte a la nit ejacula de forma miraculosa.

UNA DROGA. De l’LSD a l’heroïna

“Vols saber quan és que veig / d’entre una grisor espectral / una vaga lluïssor que s’encén amb suavitat. / I mil núvols de colors / que es poden tocar amb les mans / mil efectes d’aigua i llum mil tonalitats suaus, / com un film de Hollywood?”. El 1969, Al matí just a trenc d’alba va ser la primera cançó psicodèlica catalana, assegura el text d’Underground i contracultura. L’autor, Pau Riba, hi descrivia un viatge amb LSD. Les drogues van ser una part indissociable de la revolta contracultural, com ho havia estat del moviment hippy. L’experimentació, però, va anar més lluny.

L’LSD va ser la substància psicodèlica que va transformar la creació dels seixanta i que va obrir les portes a la recerca de noves substàncies als setanta. Al catàleg coordinat per Ribas es parla de l’LSD com “el sagrament” que permetia que “el que comença en l’individu es projecti en tot el que l’envolta”. El llibre assenyala un personatge cabdal en aquest viatge, l’artista i activista Damià Escuder: “Per a la cultura de l’LSD i el hippisme a Catalunya va ser important l’aportació d’Escuder a les revistes Serra d’Or i Presència. Escuder va ser el guru de Pau Riba, Sisa i Pau Malvido”.

La influència de les drogues a la dècada dels setanta va concloure amb el sotrac de l’heroïna. “No era una substància més”, subratlla Underground i contracultura a la Catalunya dels 70: “Alguns la van veure com una droga contrarevolucionària que representava el nihilisme. D’altres la consideraven una substància extrema i transgressora; potser per això la van utilitzar com a bàlsam per mitigar l’angoixa per les múltiples decepcions, entre les quals hi havia la impossibilitat de crear una alternativa real”.

UNA REVISTA. ‘Ajoblanco’

La proliferació d’idees i d’experiències va catalitzar en un ric ecosistema de revistes contraculturals. De totes, Ajoblanco és la que va assolir més quòrum i influència intel·lectual. El número 1 de la revista sorgia el 1974 amb un equip format per Pepe Ribas, Toni Puig, Ana Castellar, Quim Monzó, Luis Racionero, Albert Abril, Claudi Montañá i els dissenys de Cesc Serrat. “1. Perquè no volem una cultura d’imbecil·listes. 2. Perquè ja estem farts de divinitats, sacerdocis i elits industrials culturalistes. 3. Perquè volem intervindre, provocar, facilitar i fer ús d’una cultura creativa. 4. Perquè encara som utopistes”. Aquests eren els primers punts del manifest fundacional d’Ajoblanco.

El mateix 1974 neix Star, l’altra revista de pes d’aquella època. Fundada i dirigida per Juanjo Fernández fins a la seva desaparició el 1980, Star va patir múltiples sancions per la seva radicalitat d’estil i temàtica. A Star es va publicar Nosotros los malditos, sèrie d’articles de Pau Maragall (o Pau Malvido, el seu nom creatiu) que van aixecar una mena d’acta notarial de la contracultura a Barcelona.

“Ara que les revistes parlen tant dels moviments juvenils, dels hippies, dels anarquistes i dels comuners, nosaltres, que ja tenim més de 25 anys i que formem part de les primeres tribus barcelonines de hippies i freaks, volem explicar algunes coses per vacil·lar a propis i estranys”. Així començava el primer lliurament de Nosotros los malditos.

UNA IDEOLOGIA. La utopia llibertària

Barcelona, afirma l’artista i escriptor Juan Bufill, va ser el 1977 “la capital mundial de la utopia llibertària”. Recorda Bufill que prop de 300.000 persones van participar el juliol d’aquell any en un míting de la CNT a Montjuïc. “Però la vella guàrdia anarquista està en un altre planeta, en una altra època”, diu Bufill. Pocs dies més tard se celebrarien les Jornades Llibertàries, amb la CNT com a part de l’organització, però també altres col·lectius com Ajoblanco. Al desaparegut teatre Saló Diana i al Park Güell, entre d’altres espais, durant quatre dies es van succeir debats i expressions artístiques, en un ambient revolucionat de trencament amb el franquisme. Hi van participar noms com Noam Chomsky i Daniel Cohn-Bendit, Sisa i Fernando Fernán Gómez.

“L’alliberament extrem” de les jornades llibertàries, en paraules de Bufill, era la culminació de la recuperació dels ateneus llibertaris de barri, “una cultura que investiga la realitat per transformar-la, basada en una pedagogia activa i antiautoritària i que tendeix a suprimir la divisió entre treball manual i intel·lectual”, recollia Javier Losilla a Ajoblanco. “Les associacions de veïns en desconfien”, assegura el catàleg, “perquè perden el control i veuen perillar l’hegemonia comunista”

UN ESPAI. La Rambla

La Rambla va ser l’àgora de la contracultura barcelonina, l’artèria on es feia visible el pols al sistema. “Anar a la Rambla es va convertir en un ritual, allà hi confluïa tot”, evoca un dels components d’Ajoblanco, Fernando Mir: “Era el lloc on quedar, trobar-se, fer plans, parlar de projectes moltes vegades desmesurats, establir contactes, aconseguir feines, lligar”. Era a la Rambla on Nazario, Ocaña i Guijarro van ser detinguts i colpejats per la policia el 1978 per fer una de les seves celebrades performances de carrer; és on el dibuixant Pepichek desafiava la censura el 1974 al Pauperrimus comix; també és on el desencís amb els primers moviments cap a la democràcia desembocaven en manifestacions i enfrontaments amb les forces de seguretat.

La dècada concloïa amb una Rambla que va donar pas a un paisatge delictiu i a un ambient de desconfiança. L’experiència llibertària, aquesta és la conclusió d’Underground i contracultura..., acaba precisament amb l’arribada de la democràcia i el triomf de l’individu davant la utopia col·lectiva. També va ser a tocar de la Rambla on va morir Pau Maragall, el 1994, d’una sobredosi d’heroïna. Maragall va ser un dels motors, i alhora víctima, d’un moviment que va canviar Espanya; un país, com va escriure ell, en què, davant d’una dictadura moribunda, la societat “es veia obligada a passar d’alguna manera de tot. A passar de tot calladament, en qualsevol racó”. Fins que el petit dels Maragall i la seva generació van prémer l’accelerador.

El cronista de la contracultura

Jordi Amat

Sobre el llit de casa seva a Manresa hi va deixar un llibre: el guió de Kaspar Hauser escrit per Werner Herzog i que havia publicat Elías Querejeta Ediciones. A la contraportada s'hi reproduïa el poema que el simbolista Verlaine havia dedicat al personatge.

El seu cas, estranyíssim, ni havia ni ha deixat de fascinar. L’any 1828 un noi va aparèixer a una plaça de Nuremberg. Era un adolescent assilvestrat de qui no se sabia res, excepte el nom i el cognom que va dir a la policia.

S’alimentava de pa i aigua i semblava encaixar amb el patró d’un nen salvatge. El misteri sobre els seus orígens s’encavallaria al de la seva mort el 1833. Quaranta anys després, Verlaine li dedicava un sonet que acabava amb aquesta estrofa: “¿He nacido muy pronto o muy tarde? / ¿Qué hago yo en este mundo? / Oh, todos vosotros, mi pena es honda. / Implorad por el pobre Kaspar”. Al llit de la casa de Claudi Montañá hi havia aquell llibre quan a ell el van trobar mort l’agost de 1977 a l’Hotel Manila de Barcelona. Al costat del cos, tres tubs de somnífers.

Llegint els seus millors articles, ara recopilats en un volum que és un diamant, pot interpretar-se que el mirall en el qual Montañá es va acabar contemplant era aquell ésser estrany poetitzat per Verlaine. Nascut a Manresa el 1944 i amb inquietuds avantguardistes des de molt aviat, aquest escriptor fins ara només recordat pels seus contemporanis probablement va ser el cronista més profund del moviment contracultural espanyol que tingué Barcelona com a epicentre. Magnetitzat per la lectura d'A la carretera de Jack Kerouac, interioritzà fins a les últimes conseqüències l'ètica de la beat generation evolucionada després del hippisme i el sotrac del 68 parisenc. És un procés cultural que durant el tram central dels setanta va explicar en directe, sovint fos a la utopia però gairebé sempre albirant una decepció que era a la vegada civilitzatòria i personal. "Un nuevo Ginsberg lanzará un nuevo Aullido. Y todo seguirá igual en el Moloch devorador de ilusiones. Tristeza. Viejos prematuros. Tumbas al sol".

El títol d'aquesta recopilació, curada per Josep Maria Ripoll, remet a l'himne de The Who i és una variació d'un article publicat el 1974 a Nuevo Fotogramas. És un exemple perfecte de la seva tècnica. La reproducció d'algunes lletres de cançons de rock d'un llibre que acabava de llegir li permet fer una digressió personal, amb recursos de la poètica beat, que a la vegada és un retrat generacional. "Nos preguntábamos si nosotros seríamos con el tiempo igual que nuestros padres". Aquesta pregunta és el motor del projecte vital de Montañá, és a dir, si s'aconseguiria o no construir un món alternatiu al de la moral del capitalisme. Ho havien de permetre la violència política o el còmic i sobretot la droga o la música, com queda clar a la fastuosa crònica d'un concert de Pink Floyd o a l'entrevista amb Sisa i el seu reportatge sobre la comuna de la Dharma. I a poc a poc va anar descobrint que no i amb la negativa la seva vida deixava de tenir sentit.