‘Us’ visita Barcelona

L’iPad va ser llançat el dia del meu aniversari. És com si Steve Jobs i Déu s’haguessin posat d’acord per dir: t’estimem, Phil”, deia el personatge del pare de Modern Family l’any 2010, al capítol 19, que es va emetre en plena campanya de la tauleta d’Apple. Aquest és un cas evidentíssim d’una fórmula publicitària que s’anomena “emplaçament de producte”. Una variant es va donar fa poc: Petrolis Independents va admetre haver pagat “l’acordat” perquè Jair Domínguez lluís a BricoHeroesde TV-3 una samarreta amb el nom de la companyia.

De vegades no és clar si hi ha maniobra publicitària o una distracció desgraciada. El cas que va portar més rebombori va ser el got de Starbucks que hi havia en una taula al capítol final de Joc de trons. Realment costa pensar que la productora destruís intencionadament l’elaborada iconografia d’aquesta popular sèrie.

Una variant d’aquesta fórmula és quan l’objecte publicitat és una ciutat o un país. Turespaña, per exemple, va patrocinar el film hindú Sólo se vive una vez (2011) perquè els seus protagonistes es passegessin per Catalunya, València, Andalusia i Navarra. Administracions catalanes i Turisme de Catalunya van aportar centenars de milers d’euros perquè la capital catalana fos el marc principal del film de Woody Allen Vicky Cristina Barcelona.

Aquesta estratègia publicitària no té res a veure amb la utilització d’una ciutat com a plató. El perfum (2005) va rodar moltes setmanes a Barcelona i Girona, però l’acció del film es localitza al París el segle XVII. La primera temporada de Soulmates (2020), ambientada als Estats Units i a Mèxic, es va rodar a Madrid, i els carrers d’Arganzuela, degudament disfressats, figura que són de Nova York.

Doncs bé, aquest agost s’ha estrenat a Filmin una sèrie de la BBC, Us (Nosotros), on Barcelona és un dels paisatges importants. Desconec si hi ha alguna operació publicitària, però totes les ciutats protagonistes, Barcelona inclosa, surten netes, boniques i clenxinades. Txerra Cirbián, a Nosolocine, ha detectat alguna localització fake. Tot i que l’equip de la sèrie va anar a Venècia per rodar-hi una bona ració d’escenes, incomprensiblement converteixen Sant Felip Neri en un racó venecià i Vic en... Siena. Van oblidar de rodar-les quan hi eren?

Es tracta d’una comèdia dramàtica convencional on un matrimoni, abans de formalitzar el divorci, fa un viatge per Europa amb l’esperança de redreçar les relacions entre la parella i també amb el seu fill. Per la manera que es dibuixen els personatges —amb una mare rondinaire, un pare de molt bona pasta però poc traçut en el tracte i l’aparició d’una divorciada amb moltes virtuts—, ja et fan desitjar un determinat final... que ha de ser feliç. Les penalitats del pare per reconquerir l’estima del fill s’il·lustren molt bé amb la dificultat que té per pujar les escales de Montjuïc darrere d’ell.

I al marge de tot això, perquè no es tracta, precisament, de promoció turística, cal esmentar les escenes a la frontera catalana de la sèrie A la caza del amor (2021, Movistar+), dirigida per Emily Mortimer. És la història sentimental d’un parell de cosines en el període d’entreguerres del segle XX. Té tres capítols. Narrada, sobretot al començament, amb una mal resolta voluntat de modernor, a poc a poc se serena i millora. L’escena que ens ocupa presenta una de les cosines viatjant al cantó francès de la frontera catalana, on s’ha organitzat una ajuda als refugiats republicans.

Sense gran aparell ideològic, perquè la noia hi és per seguir el seu company, que l’enganya, les escenes són creïbles. Detall que no ens hauria de sobtar, però que ens sobta: un de l’organització demana si hi ha voluntaris que sàpiguen català per poder atendre millor els exiliats.