TV-3: un mateix format, dos ‘realities’

En poc temps, TV-3 ha estrenat dos programes bessons: Canvi de xip i Lloguer a primera vista. Els protagonistes d’aquests germanets televisius són, per un cantó, persones grans i, per l’altre, gent jove. En un es troben perquè els joves els introdueixin en les manipulacions més elementals dels artefactes digitals, i a l’altre es tracta que el jove que, sembla, busca allotjament trobi casa durant una setmana a la llar d’uns voluntaris granadets. Tot i que el plantejament s’emmascara parlant de la bretxa digital o de la dificultat dels joves per gaudir d’autonomia immobiliària, la veritat és que són dos realities molt pobrissonets que cerquen un moment rialler, del qual se sol encarregar l’oldtimer (per usar terminologia de Canvi de xip).

Aquesta similitud de plantejament, realització, suposat humor i enganyifa sociològica no és casual. Tot i que a la producció figuren dues societats diferents, Gestmusic Endemol i DLO Magnolia, totes dues orbiten en l’enorme galàxia de la productora francesa Banijay, que, per exemple, té els drets de Gran Hermano i Masterchef. És una llàstima que a TV-3 els hagi venut aquests formats i no sèries, també a la seva cartera, com Black Mirror o Peaky Blinders.

Lloguer a primera vista comença amb trobades de 15 minuts entre els amfitrions i els candidats a viure al seu domicili. Del càsting s’ofereixen uns bocinets que es completen amb explicacions dels futurs protagonistes sobre com són i com volen que sigui el seu convidat o amfitrió.

En el món real hi ha programes molt positius que fomenten que gent jove s’instal·li a casa de gent gran amb el compromís de fer-los companyia. Acostumen a ser estudiants que així solucionen l’allotjament durant el curs. Es tracta de donar sortida temporal a dos problemes greus: la soledat de molta gent gran i un mercat immobiliari que expulsa la gent jove i dificulta la vida independent. Al programa no són aquestes, les qüestions primordials. Més aviat sembla que la motivació és viure una experiència televisiva que demana xerinola. I, per ara, els qui acullen ofereixen residències espectacularment generoses i equipades. En un cas es resumia la intenció dels participants dient que volien refer l’experiència de fer de mare i conèixer la de ser una neta. Res a veure amb les estadístiques que es repeteixen a l’inici de cada capítol (el 78% de joves no es pot independitzar). Les inevitables diferències culturals i de conducta són un dels ganxos preferits per a la rialleta. Com ara en constatar que la noia convidada no entén l’expressió “has portat el bagul de la Piquer”.

Si a Canvi de xip la història d’un capítol era conclusiva, aquí es fa un breu seguiment de com ha anat la convivència. Si les dues parts s’entenen podran seguir vivint juntes quan les càmeres marxin. Els primers s’han estimat més seguir cadascú a casa seva, malgrat haver passat set dies de gresca jugant a golf, rebent la visita d’un tuppersex... En definitiva, fent televisió, no vivint. Seria interessant saber d’aquí a uns mesos si hi ha participants que persisteixen en l’experiència, seria una mostra de pròpia convicció sobre la proposta que fa l’espai, que, per ara, no s’ha detectat de forma manifesta. Tot pot ser.

En fi, un reality amb l’habitual prudència de TV-3. Aparellen set dies joves i jubilats i miren d’entretenir la gran ambició fallida del programa amb una salsa on hi posen una mica de tot. Des de previsibles obstacles de convivència a instants juganers o tendres, però sense substància ni gràcia.