TV3, passió pels fogons

Aquest estiu, cuinar és una de les activitats predilectes de TV3. Hi ha una nova tongada de Joc de cartes, reescalfen en horari diferent Cuines i fins i tot repesquen aquell error que es va dir Pop up xef. Han estrenat La mar de bé i tornem a trobar Karakia al 33. Fins i tot l’Esport3, sense drets de retransmissions esportives amb ganxo, posa de farciment Collita Pròpia.

Òbviament, qui passa més temps davant d’aquests fogons és Marc Ribas. El presentador més planer i empàtic del canal català. La seva excitació i el seu “brutal” quan contempla la manduca ja són familiars al telespectador. Dels programes que fa, el més encertat és Cuines. El receptari té un punt d’imprevisible. Fa poc, van emetre un programa amb un enunciat ben senzill, Arròs amb safrà. Doncs aquest títol amagava unes barroques maniobres. Per exemple, hi posava tres ossos de canya que rostia a foc baix, buidava els ossos i deixava que el moll es desfés a la paella juntament amb una picada. Un cop enrossit l’arròs bomba, hi afegia vi ranci i quan s’havia evaporat era el moment d’abocar-hi el brou calent, que calia rectificar de sal. A més, cal fer un allioli emulsionant un ou, salpebrar cebes cuites… Ufffff. Però la passió i alegria que hi posa poden arribar a convèncer el telespectador d’intentar-ho.

Més clarobscurs té Joc de cartes. Un entreteniment per tafanejar una colla de restaurants i, sobretot, contemplar les astúcies i la moralitat dels concursants que voten (amb sinceritat o càlcul) els seus contrincants. No diria que es tracta exactament d’un espai gastronòmic i en tot cas la seva mecànica no permet, com es va fer el dia de l’estrena, dir que el guanyador és el millor restaurant mariner de la Barceloneta. També sobre els que no s’han presentat? La versió estiuenca, en lloc de fer competir quatre locals, ho abreuja una miqueta i en fa sortir tres.

La novetat és La mar de bé. El programa no s’inventa res, però la seva pròpia senzillesa el fa de bon veure. El protagonista és el jove cuiner de Llafranc Quim Casellas. I té dues parts clarament diferenciades. A la primera, Casellas acompanya una embarcació de pesca de la costa catalana en un dia de feina. Ja sigui a buscar la sèpia o l’escamarlà. Segur que els telespectadors que no som gent de mar descobrim racons d’una feina totalment ignorada. Per exemple que l’escamarlà, el dia que fan el trajecte més curt, el van a pescar a 35 milles (65 km) de Llançà. O que el pescador que ha superat la quota permesa de sonso...regala el sobrant a altres pescadors que no han tingut bona pesca. Curts d’animació serveixen per explicar les arts de pesca, des del tremall a l’arrossegament, de la que molt breument es diu que ha tingut mala fama perquè llaurava el fons marí. El programa assegura que ara hi ha xarxes més selectives i tècniques que permeten “recuperar més fàcilment l’ecosistema on opera”. No se’n diu res més.

La segona part, Casellas cuina un plat que no és una perolada de peix. És un cuiner militant de l’slow food i del quilòmetre zero, però que viatja més lluny amb les seves receptes i fa ceviches i shabu-shabus. Casellas, de poble mariner, s’acosta amb simpatia a la gent de mar i gaudeix cuinant les seves captures. Una aula culinària molt suggeridora amb alguna petita debilitat pedagògica.

En tot cas, Cuines i La mar de bé demostren que a TV3 li surt molt millor parlar dels fogons que de la pitança. Encara no s’ha tret de sobre la vergonya informativa del TN per haver emmascarat i tret importància al mal exemple que van donar il·lustríssims polítics, començant per Carles Puigdemont, a la foto de la paella de la Rahola. Una imatge molt inconvenient quan es demana exemplaritat i prudència en les conductes per evitar més contagis, més pandèmia. L’Argimon encara deu rondinar veient la fotografia.