“Hem de cuidar més la nostra gent o la democràcia petarà”

A Els salaris de la ira (La Campana), els economistes clàssics tornen a passar examen. L’autor, Miquel Puig (Tarragona, 1954), diu que vol ser una petita aportació al corrent que tracta de renovar una esquerra que “ha perdut el nord”, però ho fa sobretot per bastir la tesi de l’estancament salarial patit els últims 40 anys i l’augment de les desigualtats. També economista, exdirector general tant en el sector públic com en el privat, ara regidor per ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Puig llança tesis provocadores, com una de les principals del llibre: els salaris són baixos perquè hi ha massa gent, s’ha de mirar la frontera, i defensar el ciutadà local per evitar el col·lapse de la democràcia provocat pels populismes. D’altres també han denunciat la pèrdua de capacitat econòmica de la població, però, com el belga Jan Eeckhout, enfoquen el problema des de prismes diferents, com el monopoli dels gegants empresarials.

Pregunta. Ho diu al llibre recuperant Thomas Piketty: tenim les mateixes desigualtats que als anys trenta del segle passat. A què ens aboca aquesta situació?

Resposta. A una situació d’inestabilitat política i a una amenaça per a la democràcia. No per l’aparició de populismes, que de populistes n’hi ha hagut sempre, sinó perquè ara la gent els fa cas. És molt significatiu que el Brexit i Boris Johnson guanyessin en districtes on sempre havien guanyat els laboristes, o que la classe obrera a França no voti socialista, sinó Le Pen. Hi ha una massa de la població que se sent marginada i està enfurismada. El fet que els salaris estiguin congelats des de fa més de 40 anys i que hi hagi una disparitat tan gran de salaris manifesta que part de la població es deixa enrere.

P. Per resoldre el problema de les desigualtats, necessitem teràpies de xoc?

R. Jo no hi crec, en les teràpies de xoc. En aquest sentit soc conservador, malgrat que al llibre digui que els estúpids són conservadors. S’ha de canviar el rumb.

P. Quina és la seva solució, doncs?

R. El sector públic ha de créixer, perquè històricament l’única manera d’absorbir els excessos de treballadors ha estat amb el sector públic, que té una demanda de serveis infinita. La pressió fiscal ha d’augmentar. Hem de limitar la immigració, cosa que, de fet, està fent tothom, i la gent que som progressistes i d’esquerres ho hem d’acceptar. Hem de reconsiderar la relocalització industrial. I hem d’apujar el salari mínim (SMI) als nivells que tenia al franquisme, que és molt dur per a un demòcrata dir que l’SMI era més alt en aquella època. Si Franco ho va fer, va ser perquè volia estabilitat. Hem de cuidar més la nostra gent o la democràcia petarà.

P. Escriu vostè: “Situar-se clarament a favor de la restricció de la immigració és una necessitat ineludible perquè ho exigeixen la supervivència de l’Estat del benestar i el manteniment de les condicions de treball dels treballadors menys qualificats”.

R. Efectivament. És així. És el que diuen els socialdemòcrates nòrdics. No ho diu l’extrema dreta, ni Le Pen.

P. En la situació en què està Espanya aquest discurs no fa por?

“Els propietaris immobiliaris són els únics beneficiaris del que es fa a la ciutat, que hauria de viure de l’IBI”

R. Ho escric perquè ho penso i perquè crec que és la veritat, però de fet ja s’està fent. Ceuta i Melilla tenen les portes obertes? No. Per què? Ho fa el Govern espanyol. Per què Espanya no obre les portes? Perquè, en el fons, Espanya sap que aquesta frase és veritat. Tothom ho sap, però ningú ho diu perquè és lleig. Una part important de l’esquerra és hipòcrita, perquè diu una cosa i en fa una altra. La maduresa és parlar igual que actues. L’esquerra té travessada la frontera. El pitjor és que els únics que actuen tal com parlen és l’extrema dreta.

P. Amb molta demagògia.

R. I a part li posen demagògia. Que si els immigrants monopolitzen els ajuts… a això no li dono crèdit. Pujar l’SMI és una de les millors coses que podem fer per ajudar els països que ens envien gent: enviar-los turistes.

P. Falta consciència social?

R. Els de dalt no volen pagar impostos i sí pagar mà d’obra barata. És tan senzill com això. El que dic és que han de pagar més impostos i han de tenir gent més cara. Primer, per dignitat, i després, per si volem preservar la democràcia.

P. Ens trobem en un hotel, propietat probablement d’algú a qui vostè defineix com a “rendista latifundista”, els únics que han guanyat poder adquisitiu durant la “Gran Congelació Salarial”. Que es pot fer per evitar aquesta concentració?

R. No podem concentrar tant les activitats en els centres de les ciutats, que haurien de viure de l’impost de béns immobles (IBI), perquè els propietaris immobiliaris són els únics beneficiaris del que es fa a la ciutat. Si es promociona el turisme, es reforma el mercat de Santa Caterina o es posa més policia, no té sentit que ho pagui el ciutadà amb l’IRPF.

P. Fa una setmana, el governador del Banc d’Espanya deia que era perillós apujar l’SMI perquè posava en dubte la recuperació.

R. És tremendo que apujar l’SMI 50 cèntims al dia pugui posar en qüestió el model econòmic espanyol, que és el que diu aquest home. Diu disbarats perquè a ell li van ensenyar que el salari depèn de la productivitat, que és una cosa que intento desmuntar al llibre.