Biel Mesquida: “Han etiquetat la meva obra, m’he sentit convertit en clixé”

Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 74 anys) és un escriptor que d’ençà que el 1975 va publicar la seva primera obra, L’adolescent de sal (Edicions 62), avui considerat un clàssic, no ha baixat del “meteorit” de la literatura experimental sobre el qual a finals del franquisme va pujar per sacsejar la narrativa catalana. El dia 15 el poeta mallorquí rebrà el 25è premi Trajectòria en la Setmana del Llibre en Català, guardó que, explica, li dona més energia per escriure. En una conversa en un terrat de Palma, l’autor confessa haver sentit que la crítica a vegades ha reduït la seva literatura a unes etiquetes “gai” o “avantguardista”, amb les quals s’ha sentit “convertit en clixé”.

Pregunta. Un premi a la trajectòria com el que rebrà va destinat a escriptors en fase de retirada?

Resposta. De cap manera. La trajectòria no és la distància que hi ha entre dos punts. Només veig un punt, el de la sortida. Aquest guardó a mi em dona més energia i la possibilitat de poder dir més coses. M’he sentit estimat pel món editorial, llibreter, distribuïdor, revister i del periodisme cultural. Estic sobre un meteorit, com sempre, i segueixo buscant ruptures. Els meus llibres no tenen data de caducitat. Vull fer una escriptura perdurable: escric per als meus lectors actuals i per als futurs. És la meva ambició, i aquest premi m’ha produït més creera, que és una paraula que m’he inventat per referir-me a les ganes que tinc de crear i de creure en el que estic fent... Estimar i crear són les dues grans forces que mouen el cel. Soc un rupturer infinit.

P. I aquest anhel de perdurar no li genera l’angoixa que la seva obra no sigui prou reconeguda quan vostè ja no hi sigui?

R. Jo tinc por del present, no del futur. Hem de viure el moment, és la meva filosofia quotidiana. A mi m’agrada fer obituaris perquè m’agrada recordar i desenterrar grans autors. En aquest país, enterrem molt de pressa els bons escriptors. Com na Xesca Ensenyat, que va morir el 2009 i a la qual jo no he deixat mai de promocionar, o na Montserrat Abelló, na Maria Àngels Anglada, na Felícia Fuster… Són grans autores que crec que els falta reconeixement. Espero que no em passi el mateix. Però mira si soc cabró, que ja tinc publicats poemes perquè es llegeixin en el meu centenari (riu).

P. Llibres com L’adolescent de sal o El bell país on els homes desitgen els homes (Edicions 62), que va escriure fa més de 40 anys, ja són considerats clàssics. Sent que pertany a una generació d’escriptors que van tenir el seu millor moment a finals del franquisme i principis de la democràcia, però que el seu temps d’èxit ja ha passat?

R. Sempre he estat en contra de les etiquetes. Les “generacions d’escriptors” són classificacions que fan els teòrics. Cada escriptor crea una llengua pròpia. I jo he fet la llengua mesquidiana. Jo soc jo i el meu temps. I les circumstàncies et formen, és clar que sí. Però per mi la literatura ha sigut una creació contínua de llibertat, també avui. No vull fossilitzar-me, soc una màquina metabòlica que no atura de funcionar. Vull ser un escriptor clàssic. I tota la meva literatura va dirigida en aquesta direcció. Vull entretenir, commoure, consolar, fer riure, segrestar, marcar, fer pensar.

“En aquest país enterrem molt de pressa bons escriptors. Espero que a mi no em passi el mateix”

P. Sol rellegir les seves obres antigues?

R. Com a norma general, no. Però quan em demanen fer-ho a recitals no tinc altre remei.

P. I què sent, quan ho fa?

R. Un gran plaer quan m’adono que hi ha gent jove que encara els remou l’obra. Això vol dir que aguanta i és vigent. Potser és una xulada el que diré ara, però crec que tots els meus llibres encara perduren.

P. Sent avui que segueix fent literatura experimental?

R. Sempre. Mai ho he deixat de fer. Vull fer tremolar la llengua. I contínuament tinc ganes de fer coses que el lector no espera... Jo no soc un escriptor que no pugui viure sense escriure. Jo sense el que no puc viure és sense llegir. Un autor ha d’escriure per ser llegit. Jo, si estigués en una illa deserta sense ningú, no escriuria.

P. Se l’ha etiquetat com un dels impulsors del que avui es coneix com a literatura queer.

R. D’ençà que vaig començar m’he hagut de llevar moltes etiquetes. Amb etiquetes de de literatura “textualista”, “gai” o “avantguardista”, m’he sentit convertit en clixé, en un individu que no conec de res. Aquestes etiquetes són falses, reductores, mentideres i desbarats. Crec que existeix la literatura bona o la literatura dolenta. I punt. L’altre són parides teòriques que respecto, però a les quals no vull que m’hi fiquin. M’han volgut fixar, convertir-me en mòmia i fer-me ser així part de la conxorxa. Lectors, heu de cercar nous llocs per on mirar-me.

P. Sent doncs que la crítica ha pogut arribar a ser injusta amb vostè.

R. Crec que en ocasions m’han etiquetat massa i han volgut reduir la meva obra. No crec en la literatura feminista, gai, necròfila, ramadera o porquerola. El bell país on els homes estimen els homes no és un “llibre d’autoajuda gai”. És un llibre de poemes que dispara en totes direccions, ben complex, entretingut, sensibilitzador i batallador com tota la literatura bona. Faig una crida als lectors perquè es desmarquin dels tòpics.

P. Com veu l’actual literatura en català feta des de Mallorca?

R. No m’agrada reduir la literatura catalana geogràficament. Així i tot, he de dir que veig una desena d’autors de 20 a 30 anys, els quals no citaré per temor de deixar-me’n algun, amb futur. Això no impedeix que pensi que es publica massa, que no hi ha filtres, que hi ha una absurda i estúpida “moda juvenil”, que es tuda molt de paper per no-res. Defensem els boscs i els llibres bons! Som carn de lletra!