La borsa o la revolució

El 20 de setembre del 2017 va ser el dia que el món de l’ordre es va esfondrar de forma definitiva. Hi ha moltes efemèrides anteriors i posteriors, vinculades al circ de la independència, que podrien servir com a senyal de no retorn, però el que es va produir el 20 de setembre va trencar amb els esquemes del que se suposa que són l’actitud i els interessos d’un col·lectiu notablement benestant.

Aquest món també va desfilar pel Departament d’Economia per protestar contra una acció de la justícia i del poder de l’Estat i, el que és més fascinant, per plantar cara contra l’arrest de polítics. I de polítics d’Esquerra Republicana. Fins no fa gaire, un polític era per a aquest substrat social un individu que era menyspreat i que era vist amb desconfiança. Un polític nacionalista i d’esquerres era per fugir cames ajudeu-me.

Els grups conservadors són conservadors precisament perquè l’autoritat, la llei i l’ordre són els seus aliats. Per il·lustrar-ho d’alguna manera, el que va passar entre el setembre i el novembre del 2017 en aquest cololectiu burgès seria com si en un viatge pel riu Nil desembarqueu en un port on els vilatans tenen fama de ser els més devots de l’islam, però descobriu la plaça del poble de gom a gom celebrant la matança del porc i cuinant botifarres.

Si els paràmetres de la lògica del grup social que retrata aquest llibre van saltar pels aires el 20 de setembre, el seu rèquiem es va interpretar l’1 d’octubre. Les imatges de la policia atonyinant patriotes que protegien les urnes van provocar una deserció massiva entre les files de la reserva de l’ordre. El resultat van ser cues interminables a les meses electorals de Santa Cecília, de la Via Augusta, de Sarrià, de Sant Gervasi i de Sant Cugat per votar en un referèndum manifestament il·legal. Puc dic el nom d’una desena de persones properes a mi que a les eleccions del 21 de desembre del 2017 van votar per Ciutadans i pel PSC, però que l’1 d'octubre van decidir participar en una consulta que explícitament s’havia convocat per declarar la independència.

Manca de fonaments

Tot plegat és la plasmació d’una manca de fonaments tan gran que fins i tot els últims tòtems de l’ordre van decidir partir peres amb el país, i de manera especial amb els seus antics companys de la reserva. El Banc Sabadell, CaixaBank i les seves participades van traslladar la seu social i fiscal fora de Catalunya. El temps demostrarà la transcendència d’aquest moviment. Catalunya ja no té sistema bancari propi: aquell sistema bancari ha mostrat que la seva fidelitat és amb Espanya.

La Caixa va partir peres amb el seu client prototípic català, Víctor Sauler Portal, el nom de ficció que als anuncis del banc és el titular de totes les seves targetes. Utilitzaré el nom de Víctor Sauler Portal per descriure una persona del meu entorn que entre l’11 de setembre del 2017 i fins a la declaració d’independència no es va perdre cap mobilització ni patum convocada per l’ANC.

És un senyor empresari, soci dels grans clubs esportius de la ciutat, amb dues segones residències —mar i muntanya— i domicili a Sant Gervasi. Mig jubilat, és a dir, esperonat pel temps lliure, va protestar el 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia —poca estona, tot s’ha de dir, i en un raconet discret—, exigint que deixessin anar el director general d’Hisenda de la Generalitat, persona de la qual el meu Víctor Sauler no en coneixia ni en coneix el nom, desconeixement que en altres moments de la seva vida hauria estat del tot normal, perquè d’un director general de tributs de la Generalitat l’únic que ell desitjava era tenir-lo ben lluny.

A finals d’octubre, pocs dies abans de la declaració d’independència, les accions de societats catalanes cotitzades a l’Íbex-35 van començar a caure en picat. Els mercats les castigaven per la incertesa política i social. Poques hores abans que CaixaBank anunciés que movia el seu domicili fora de Catalunya, el nostre Sauler Portal em va escriure un enigmàtic whatsapp: “Crec que ha arribat moment que Puigdemont [president de la Generalitat] faci política, negociï i deixi de delegar en el carrer”.

Durant setmanes aquell home havia desfilat per Barcelona amb l’esperit d’un adolescent de Gaza durant la intifada del 87, i ara, de sobte, em comunicava que allò d’“els carrers seran sempre nostres” era millor aparcar-ho i deixar que els adults s’entenguessin. Vaig exposar-li la meva sorpresa perquè fins aquell moment havia suposat que el següent pas que estava disposat a fer era defensar la república encerclant el Parlament, el Palau de la Generalitat o l’aeroport. La resposta va ser aquesta: “Collons, és que les accions de La Caixa m’han caigut avui un 5%”. Vaig apuntar al meu interlocutor que per fer la revolució —és a dir, provocar la independència de forma unilateral contra un Estat fort com Espanya, amb la Unió Europa en contra i, el més greu, partint Catalunya en dos— el mínim que havia de sacrificar era el 5% de les accions de La Caixa. “Ja ho veurem”, van ser les paraules amb les quals va cloure el diàleg.

Ressaca a Las Vegas

Aquells missatges del meu Víctor Sauler Portal eren l’equivalent a les escenes inicials de la saga Ressaca a Las Vegas: els protagonistes es lleven en una habitació d’hotel, tot cap per avall, sense ser conscients de com hi han anat a parar i sense recordar la gresca de la nit anterior, que va provocar el caos a la ciutat. La diferència és que aquí gairebé ningú accepta que cal fer endreça.

Algunes veus, els pocs pals de paller encara dempeus, van mirar de mantenir l’ordre a la galàxia, però la desbandada ja no tenia aturador. La setmana prèvia a la declaració unilateral d’independència, La Vanguardia va dedicar portada i editorial diaris a intentar fer reaccionar el seu lector tradicional amb advertències sobre calamitats de proporcions bíbliques [...]

Jordi Solé Tura va escriure el 1967 a Catalanisme i revolució burgesa que el catalanisme de la Lliga Regionalista no va reeixir perquè era la burgesia qui el sostenia, i la burgesia, quan venien mal dades al carrer i a la fàbrica, corria a demanar auxili a les forces de l’Estat. Cinquanta anys després ha succeït un fenomen diferent. Primer és diferent perquè ja no és només la burgesia qui abraça el nacionalisme, sinó que l’abracen grups socials de tota condició, de comarques i de ciutats; i segon, és un fenomen diferent perquè, quan ha arribat la convulsió social i el moment de saltar-se la llei a l’engròs, les classes benestants, fins aleshores porugues i conservadores, han pujat al carro de la insurrecció.

Eduardo Mendoza reflexiona així sobre aquesta paradoxa al llibre Qué está pasando en Cataluña: “Es el desapego de la burguesía catalana por todo cuanto tenga que ver con una España cuyo estereotipo también ha sido asumido por parte de los catalanes. Que los representantes de esta burguesía se alíen con sectores revolucionarios en cuyo programa está incluido el exterminio de la propia burguesía no se entiende si no se toma en consideración el factor del resentimiento”.

Edifici en flames

Milions de catalans van abraçar la idea que no hi havia altre remei que llençar-se al buit, com si visquessin en un edifici en flames i no en un dels indrets més rics d’Europa. En la seva ment, la seva vida a Espanya és com la dels iemenites que s’aixequen contra un govern despòtic que els sotmet mig morts de gana, i com que l’únic que perden, si les coses surten mal dades, és una vaca i una cabana de tova, doncs endavant amb la revolució. Fins aquí, tot bé; si algú vol provar sort llançant-se per un precipici, jo no m’hi oposaré mentre no m’hi arrosseguin. La cosa comença a grinyolar, sobretot des de l’extint món de l’ordre, quan plantegen que tot plegat serà indolor. Carregar-se un Estat que funciona des de fa segles, que és membre cabdal de la UE i de l’OTAN, no pot sortir gratis. És de primer de sentit comú.

La supèrbia va contagiar-ho tot, també les persones de la zona alta que tradicionalment havien votat Convergència perquè hi sortien guanyant amb el peix al cove i el desenvolupament del mercat espanyol. Però el que explica Mendoza va succeir fil per randa: van imposar-se els prejudicis, els estereotips, i de votar Aznar l’any 2000 i celebrar els triomfs de la Roja, Espanya va passar a ser fam i misèria.

Gent d’ordre, llibre de Cristian Segura, es publicarà l'1 de setembre a Galàxia Gutenberg.