D’un gran bar en surt un gran bé

Al poble hi ha dos serveis que sempre estan de guàrdia: el capellà i el bar. Mala cosa si un o l’altre tenen la persiana baixada. Als anys seixanta, els meus avis van assumir la responsabilitat de regentar un d’aquests dos llocs sacres i com que a casa les relacions amb Déu sempre han tingut alts i baixos, van optar per muntar un bar en comptes d’una església.

Gairebé al final del món, a la parròquia de Pereiriña (Cee), a mig camí entre Fisterra i Muxía, hi ha el bar de la família. En el rural gallec, la gent es coneix pel sobrenom de la casa —els cognoms són accessoris— i el bar, com no podia ser de cap altra manera, va portar el malnom de la prole: O Pincho. La meva àvia Maruja explica que un rerebestiet poc expert en l’art de la semàntica un dia va pescar un salmó barrat, un ‘pinto’, i va començar a cridar: “¡Pesquei un pincho! ¡Un pincho!”. Els veïns, sempre a l’aguait, ho van escoltar i com tot sobrenom que sorgeix de la mofa, el pobre home i tots els descendents que vam venir enrere vam quedar batejats com els pinchos.

Les últimes tres generacions de pinchos es van criar al bar. El meu pare feia la migdiada en un forat del taulell. La meva germana tenia el bressol sota del televisor i jo vaig arribar a convertir un vell viver, abans ple de nècores i cabrots, en una caseta improvisada de joguines on passava les tardes. Ara, la meva neboda aprèn a caminar fent quilòmetres al voltant de la barra.

O Pincho sempre ha estat una casa de menjars d’aquestes de menú diari i racions industrials. Primer l’àvia Maruja i ara la mare, que es diu com el so d’una ambulància —Nina—, configuren l’ànima del Pincho. La carta és la mateixa des que hi ha memòria: l’àvia continua posant les tripes a adobar els dissabtes a la tarda i la mare empastifa la cuina de farina els dijous al matí per fer l’empanada. I sempre, sempre, fa olor de xurrasco.

Els parroquians també són els d’ahir. Amics ja. Família. Pepe do Labracho i O Portelo, veïns, porta amb porta, aixequen la persiana amb la mare per prendre el primer cafè del matí. Les seves senyores, Teresa do Flaire i Maruja do Camilo, s’apunten de tant en tant a un descafeïnat ràpid a la tarda per explicar històries i acompanyar la sobretaula tardana de la cuinera. José Manuel do Rato, d’altra banda, reivindica que ell és “el client més mític”, el que fa més temps que entra al bar de forma ininterrompuda: diu que va començar amb 15 i s’acosta als 60 enganxat al seu cafè amb llet. Chicoina, Severo i Manolo do Leiteiro ja són tan de la casa que el calendari que hi ha penjat al bar només serveix per apuntar qui dels tres paga el dinar cada dissabte.

El 90% de la clientela són homes, però O Pincho sempre ha estat i serà un matriarcat. L’àvia abans i ara la mare són les que han estat sempre al capdavant dels fogons i del negoci sencer. Maruja de Vilardouteiro és l’ajudanta de cuina i del que faci falta. Tania, filla do Portelo, és la cambrera que brega, amb un somriure, amb tota la fauna que entra per la porta: amb prou feines arrufa les celles i la paraula per enfrontar fodechinchos esvalotats i comentaris masclistes de llibre. Només el meu pare —i ara, al seu lloc, Aldo, el seu gendre— imprimia la veu masculina a la casa de menjars fent cafès i portant els números.

Els bars són una meravella fins que els veus des de darrere de la barra. La perspectiva canvia i l’èpica es difumina a aquest costat del taulell. Criar-se en un bar significa assumir que el temps dels teus pares i el comandament de la tele es comparteixen amb els clients, les vacances no existeixen i l’esclavitud no es va abolir al segle XIX. O Pincho obre de sol a sol i, fins fa poc, només tancava els dilluns a la tarda o causes de força major, com enterraments familiars o una pandèmia mundial.

Tenir un bar a casa, això sí, et brega en la vida i en les relacions socials. Tractar amb la clientela, veure com interactuen els parroquians o posar l’orella en converses alienes són exercicis d’immersió en una espècie d’estudi observacional d’antropologia social que et reporta habilitats conductuals per sempre.

Impossible recordar totes les històries per les quals es va brindar o va penar en aquesta barra de bar ni quants clients van anar escales amunt —la cuina és al primer pis— per plorar-li a la meva àvia els mals de casa o les penes d’amor... Un divan era el que li faltava a ella entre el forn de l’empanada i la cuina de llenya.

El bar familiar té aquesta paradoxa que tant et treu com et dona. Et roba vida, descans i, sobretot, temps. Però et donen records, històries i una xarxa d’amics, pròxims i coneguts que no hi ha diners que la paguin. Com aquella vegada que el meu pare se’n va anar per sempre a l’arc de Sant Martí dels pares, que diria La Vecina Rubia, i els parroquians van inundar el bar de petons, abraçades i favors. Amb la persiana abaixada, aquell dia van plorar com algú de sang i van pintar el matí més amarg amb flors de colors per al que se’n va anar i els que ens vam quedar. Ens van treure un somriure i ens van acompanyar. Un altre dia més. Com sempre. Fins que O Pincho va tornar a aixecar la persiana.

Al final, i malgrat tot, d’un gran bar en surt un gran bé.