Com està l’aigua?

 M’inspira una escrita del company Borja Bagu-nyà: Distopia Now. Hi apareixien dos conceptes concomitants (fi del món i distopia) que val la pena tractar per separat, com l’ou i la gallina que bé podrien ser el mateix, si no fos que es donen en moments diferents del temps, que és molt punyeter.

 Estarem d’acord que la fi-del-món no té cap secret: és un pet, un tururut violes. És un meteorit, una gran explosió, un planeta liquidat, és un Nàmec, un Criptó. També pot referir-se a la fi de la nostra espècie. Una fi antològica, ontològica i resoluda. Que si no hi som nosaltres, s’acaben totes les disquisicions sobre l’existència.

La distopia, en canvi, la podem plantejar com una apocalipsi tova, una que conserva els mobles. És a dir: un món que s’ha acabat però ha donat pas a un altre, un de molt pitjor. La literatura ens la representa com una realitat última, un avís per a navegants d’una familiaritat terrorífica. Si bé sabem que el món continuaria girant sense nosaltres, també ho faria en una versió dotada d’alguna cosa que s’assembla a la humanitat, però no. Miralls perversos. Ho van narrar Orwell i tants altres, què us he d’explicar.

Les ficcions pessimistes que hem llegit ens presenten finals que solen anar precedits d’una o diverses causes de bon trobar (el nom per a la Bèstia, que deia Bagunyà). En aquest sentit, l’article aportava una apreciació pel que fa al moment fundacional de qualsevol fi-del-món. Es preguntava si seríem capaços de dir l’inici precís que provoca el desastre. És a dir, si el món no acabés amb un espeternec (diguem-ne invasió zombi o meteorit pedrolià) i ho fes més lentament, ens n’adonaríem? Crec que sí: alguns youtubers/ tiktokers que sento bramar per casa en són la prova. Els detecto. Tenen el botó vermell que detona el planeta. Però empasso saliva i encara em queden forces per continuar. A partir de quan podríem anomenar un estat de coses distopia? Confonem la paraula distopia amb “món de merda”? Si és que vivim en un maleït món escatològic —en el sentit bíblic o fastigós—, serem capaços de fer-hi res?

 La resposta no rau en el grau de sospita, sinó en l’enfocament de la pregunta. Ens pot passar que veiem tants senyals d’apocalipsi que ja no en veiem cap. O que ens convertim, de mica en mica, en babaues granotes bullides. Ser intempestiu avui potser és pensar que podem millorar l’experiència d’estar al món que tenim des de la distància que ens dona la maduresa. Això és preguntar per la qualitat de l’aigua, com la paràbola del peix en el bell discurs de Foster Wallace al Kenyon College. Un peix que ja en torna deixa astorats dos peixets quan els pregunta com està l'aigua. “Què collons és, l’aigua?”, li responen. Glups!