Blanc i amb arcs

Un edifici d’habitatges a Sant Pere de Ribes, finalista als premis FAD d’arquitectura d’enguany, destaca en veure la resta d’obres premiades i finalistes. Aquest edifici representa una certa anomalia entre la qualitat de les altres, un conjunt on es troben diferents matisos, des de la correcció funcional, el virtuosisme en l’execució, la naturalitat materialen la simplicitat empeltada de cert bricolatge. Però l’edifici, tot i amb les seves indecisions, sembla formar ell sol una altra categoria.

 Un tret distintiu dels habitatges en qüestió és que es troben separats en dos volums diferents i formen una de les cantonades del carrer Dr. Puig i Eduard Maristany. Sobre aquest últim dona lloc a dues alineacions que es corresponen amb els dos cossos de la promoció, lligats per dues petites passeres, que a priori semblen idònies per haver-les resolt amb arcs. El fet de separar el programa en dos volums ajuda a fer que l’edifici es mescli amb els edificis veïns i fa més ric el carrer, gràcies especialment a l’escletxa entre els dos volums. Però no podem evitar pensar que separar l’edifici en dues parts és també el reflex de la facilitat que l’arquitectura moderna té en articular els edificis i deixa veure que es troba incòmoda amb els volums massius i que tracta d’evitar resoldre cantonades urbanes sempre que pot.

Les lògies que esquitxen les façanes són un element clau del edifici. Aquestes es corresponen amb els arcs i ajuden a fer més complexa i interessant la cantonada, en poder veure-hi a través. Tenen, a més, una cosa molt pràctica, i és que no obliguen a resoldre cap fusteria per tancar-les, cosa òbviament molt més compromesa. Des del punt de vista de la planta dels habitatges, les lògies, que no són més que una peça exterior, però coberta, són responsables d’empènyer la sala i el menjador a una posició central, virtut que ha estat arraconada majoritàriament per l’arquitectura del moviment modern, del qual n’hi ha prou amb veure edificis com aquest per adonar-nos fins a quin punt estem saturats d’aquesta mena de religió oficial, i d’ajudar-nos a pensar en quantes solucions es poden trobar en els elements de l’arquitectura tradicional fora del repertori comercial habitual. Com les reixes, que tant ha evitat l’arquitectura residencial contemporània, i que aquí són utilitzades sense complexos de cap mena, igual que les cobertes a dues aigües, encara que quasi no s’apreciïn i fins i tot sembla com si se les volgués amagar.

Però tot i la importància d’aquests elements, aquesta és la segona obra espanyola amb la qual m’he sentit identificat tan sols en veure-la. La primera va ser el Centre Parroquial de Porcuna, a Jaén. Dues obres blanques, que semblen sucades en color blanc, un blanc de llençols estesos present a tots els elements, amplificat per la inhabitual presència d’arcs de mig punt i, en el cas del centre parroquial, també de voltes d’aresta.

Però més que per haver triat el blanc, color que la Catalunya carlina està capficada a eliminar fins i tot dels cementiris, és la barreja d’aquest color net amb els arcs la que fa que ens fixem en l’obra i que en veure’ls sentim alguna cosa inquietant-nos.

En bona part de Sant Pere de Ribes, especialment a la part alta, predomina el blanc de les construccions modestes, que ajuda a amalgamar-les, i també hi abunden els arcs en diferents elements, portes, finestres o galeries, tot conferint certa unitat. Una cosa que no ha passat per alt als projectistes. Aquesta reconciliació amb el lloc i el fet de reconèixer-se amb un element constructiu, diria atàvic, com els arcs, és esperançadora. Òbviament és difícil que una cosa així s’endugui un FAD. Ni al color blanc ni als arcs els calen premis.