El pessimisme irònic

La publicació de La creació d’Eva i altres contes arriba a la fi de l’any commemoratiu impulsat pel Departament de Cultura amb motiu del cinquantenari de la mort de Josep Carner (1884-1970). Des del punt de vista editorial, l’Any Carner s’ha centrat més en l’obra en prosa que en la poètica, ja que, un any més, encara no tenim una edició assequible del seu llibre essencial, Poesia, tria definitiva dels seus versos, de 1957. El 2020 es va presentar l’edició bilingüe de la mítica traducció carneriana del Pickwick dickensià, i ara es reediten acuradament aquests contes publicats el 1922, poc després que marxés a Gènova per ocupar un càrrec diplomàtic —el primer dels diversos que, amb l’exili forçat posterior, el van allunyar definitivament de Catalunya.

Remarcar l’acuïtat i la concisió d’aquests textos, l’impecable català, eficaç i modern, amb què Carner els escriu (no feia ni vint anys de les Normes fabrianes), pot semblar sobrer i irrellevant un segle més tard, però no ens enganyem: sense pirotècnia verbal ni rèmores lèxiques o sintàctiques vuitcentistes, aquesta llengua dúctil es llegeix sense estranyesa. I per més que al pròleg, amb retòrica reticència, Carner es refereixi als contes com a peces menors, escrits “en diversos lleures... amb el cigar a la boca” —havien aparegut primer solts en diaris—, reunits en un sol volum conformen força més que la galeria d’exercicis d’un estilista.

LA CREACIÓ D’EVA I ALTRES CONTES

Josep Carner
Edició de Marcel Ortín
Edicions 62
216 pàgines
19 / @ 8,99 euros

De fet, La creació d’Eva i altres contes aporta més arguments a l’eterna querelle que encara ens ocupa entre procarnerians i anticarnerians. Qui ho vulgui, el despatxarà com una colla de contes bonhomiosos, resolts sovint amb un acudit final, potser com una mostra acabada de costumisme. Però una lectura com aquesta fa curt, igual que l’etiqueta de “noucentista” engavanya per llegir la poesia de Carner. Que aquests contes no tinguin la volada del Nabí o dels millors poemes no treu que no en comparteixin l’actitud que Gabriel Ferrater, a l’imprescindible Curs de literatura catalana contemporània, feliçment recuperat poc abans de l’Any Carner, defineix com el seu emblema: el pessimisme irònic.

L’humor campa, sí, per tot el volum, però en els contes millors es tenyeix amb ràpides i demolidores pinzellades que van de la negror a l’expressionisme, fins i tot al gag absurd, en la línia de les comèdies de Martí de Riquer dels anys trenta, com passa a ‘La narració indefinida’. Més que la tòpica bonhomia atribuïda a Carner, aquests contes traspuen sovint sornegueria i una visió de la vida que no n’oculta les nombrosos flaqueses, mancances i, fins i tot, petites crueltats quotidianes (el gos enverinat pels veïns que culmina l’espaterrant ‘La vetllada artística’).

La magnifica galeria de personatges que Carner posa en dansa no entenen sovint la realitat, no saben com interpretar-la o ho fan malament, com és el cas del nen del conte que dona títol al volum (un petit terror infantil lligat a la religió) o el del soldat de ‘La guerra’, la ingenuïtat i la ineptitud social del qual tindrà conseqüències funestes. El dubte, la perplexitat, el malentès pesen més, al capdavall, que la pretesa bonhomia carneriana.

Per tot això, La creació d’Eva i altres contes és una bona porta d’entrada al món d’un escriptor d’una modernitat a prova de bombes, que utilitza la distància i la formalització literària per retratar una existència en què, com va escriure en un article de 1923, “és clàssic que la felicitat ens trobi sempre fent cara d’enzes”.