Ecoics

Fa poc vaig ser a l’acte de formalització de l’associació d’escoles Vincula, en un dinar magnífic a l’escola Joviat de Manresa, bressol de la millor cuina del país. Un dels detalls que s’enduien els participants a la trobada era un poema de Núria Farizo, Relat alat, que funcionava amb eco, o sigui, repetia les darreres síl·labes d’un mot per fer-ne aparèixer un altre: “Natura atura”, “sorpresa presa”, “talent lent”, “cabell bell”...

Aquesta figura de l’eco es pot presentar amb altres variants, com l’antanàclasi, repetició d’un mateix mot en un sentit diferent: “la rosa rosa”, “es casa a casa”...; es pot atenuar amb la paronomàsia, repetició del mot amb un petit canvi fonètic (traduttore, traditore), com va fer Carles Salvador en la seva Contalla històrico-histèrica, que comença dient: “Mirant una falla folla / la muller d’Esteve estava...”; o bé es pot optar pel calembour, canvi del sentit d’una frase degut al canvi en l’agrupació de les síl·labes (“Con dados ganan condados”, deia Quevedo) i que es pot exemplificar de manera extraordinària amb uns versos del Nocturno en que nada se ve de Xavier Villaurrutia: “y mi voz que madura / y mi voz quemadura / y mi bosque madura / y mi voz quema dura”, o amb la famosa homofonia nostrada del bacallà i no va dir res.

El fenomen es pot portar a les seves últimes conseqüències provant de crear un discurs que tot ell reboti, com el poema de Guim Valls que diu: “Som om-bres bres-so-lant-te l’ente-ni-ment men-tre tra-gines gines-teres teres teres”. Jo vaig fer un sonetó sencer amb aquest eco continu que es titulava Reco eco: “Si m’han manllevat llevat, / per perjudici: judici! / D’or orfe, fenici nici, / m’hi migro (grotesc esclat) / com compungit. Punt: gitat. / Canso, somicant-m’hi cant, / l’oïdor, i dono tant / pes pèssim (cimmeri mèrit) / que quequejo jutiperis, / clar, clapint pinça incessant. / Tronar tonades d’escàndol / fa fàmul mul, fa tronat. / El res ressona sonàmbul / si la síl·laba l’abat”.

Hi ha qui considera que aquests jocs de paraules no tenen res a veure amb la poesia i que l’acosten perillosament a l’acudit, a la cacofonia o al mer artifici. L’eco és un recurs que apareix des del Cançoneret de Ripoll fins a la poesia de Salvador Espriu, l’utilitzen des d’Octavio Paz fins a Andrea Zanzotto, gens susceptibles de ser titllats de bufons, i és evident que en alguns casos no transcendeix més enllà del simpàtic refinament, però és que el simpàtic refinament també és poesia.

Hi ha el verset de l’ai ai ai de Nico Roig: “Ja hi ha all allà al llac, iaia?”, aquell final d’Enric Casasses que diu “Paradís para dispara”, o aquell inici de Genís Cano que fa: “Quan Satan s’atansa tant...”.