Dona, jove, precària: qui il·lustra

No se’t passaria mai pel cap demanar una mostra gratis o regatejar al metge o al paleta, oi?”. La il·lustradora Noemí Rebull, reusenca de 37 anys coneguda com La Mandanga, va llançar fa uns mesos una samarreta amb un sol somrient encerclat amb el lema “Free work? No thanks” (Feina gratis? No, gràcies). N’estava tipa, de trobar-se una vegada i una altra amb la mateixa situació: marques o empreses que li demanaven creativitat a canvi de visibilitat i notorietat. Vaig reinterpretar el mític logo antinuclear dels setanta per fer una altra reivindicació: no a la feina gratis. És una cosa tan comuna en la nostra professió! Encàrrecs a canvi de visibilitat, regatejos extrems, robatoris d’idees, factures a 90 dies o que ‘s’obliden’, avançament d’idees sense garanties...”, explica cansada del menyspreu professional a què es veu sotmesa l’artífex de la portada que il·lustra aquest reportatge.

“Hi ha persones que es pensen que pel fet que gaudim amb la nostra feina, tenim més un hobby que una professió. O que s’imaginen el teu dia a dia fent gargots que podria fer el seu nebot mentre beus vi i escoltes chanson francaise. I que, com que som uns gaudidors, no ens importa cobrar poc per fer el que ens agrada tant. Per sort, cada cop tenim més veu i més força per denunciar pràctiques no ètiques en la nostra professió”, lamenta.

Rebull, que va estudiar Publicitat i Relacions Públiques a Tarragona i va fer un postgrau de disseny editorial a l’escola Bau de Barcelona, es considera “una fusió equilibrada entre copywriter i il·lustradora”. Forma part d’una generació que va prendre el relleu de la brillantor i el neó que desprenia la Barcelona del disseny dels noranta, la de l’eufòria olímpica que va popularitzar la dita “I tu, estudies o dissenyes?”, i que en rebre’l es va trobar un escenari molt organitzat envers la institucionalització de l’educació, ple de cursos i postgraus, però també precari, ple d’incerteses i sense una xarxa de seguretat col·lectiva per posar aquest coneixement en pràctica. “És una professió per a equilibristes”, diu, i apel·la a un escenari multitasca per sobreviure.

“És molt difícil tenir un sou satisfactori fent un tipus molt concret de projectes. I si ho aconsegueixes, és que ets una bèstia en el teu àmbit: vinyetes en diaris internacionals, murals de l’hòstia, il·lustració botànica... En el meu cas, i en el de molts, compaginem diferents projectes per arribar a final de mes: faig projectes de copywriter per a agències, vinyetes per a marques, il·lustracions per a premsa, i fins vaig fundar la marca d’arracades Orella Design, amb la qual exploro altres vies d’expressió i negoci. Això és d’emprenedora o de precària?”. Els indicadors diuen que Rebull no està sola.

Expectatives versus realitat

Amb El entusiasmo (2017), la investigadora Remedios Zafra va guanyar el premi d’assaig Anagrama confirmant que la precarietat en les feines creatives funciona “com a forma de domesticació”. Catalunya no és aliena a aquest univers d’incerteses econòmiques que també afecta la resta d’Espanya i la majoria de disciplines creatives. “La il·lustració catalana té nom de dona, 40 anys i és precària”, afirmava en les seves conclusions l’Informe sobre la Il·lustració a Catalunya, de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC) del 2016. Es van entrevistar 270 professionals del sector per traçar un mapa de la situació del gremi. Les conclusions? Les dones són majoria i són les que tenen pitjors condicions, només un 6% dels professionals obtenen una remuneració justa i set de cada deu confirmaven que havien de buscar una feina complementària per arribar a final de mes.

“Es paga més bé fora que aquí, la bresteta és més alta”, diu Sonia Pulido

Cinc anys després, continuem igual? “Malauradament, sí”, lamenta Gemma Cortabitarte, portaveu de l’APIC. “La il·lustració cada vegada té més prestigi social, més reconeixement, però això no acaba de veure’s reflectit en les condicions laborals de les professionals”. Per Cortabitarte, la crisi de la covid encara ha agreujat més la situació. L’any 2020, des de l’APIC van enquestar dues vegades els associats sobre l’impacte econòmic de la suspensió de l’activitat en la il·lustració a Catalunya. Els resultats, contundents: “La professió s’ha vist clarament afectada. L’activitat professional d’un 70% dels enquestats havia empitjorat amb suspensions d’encàrrecs, ajornaments de feines, endarreriment de la tramitació de les factures i dels pagaments, empitjorament de les condicions i, fins i tot, impagaments”.

Els il·lustradors també ho perceben així: “La crisi del 2008 va canviar moltes coses”, apunta Flavia Álvarez (Oviedo, 34 anys), coneguda com a Flavita Banana per les seves vinyetes amb perspectiva de classe i gènere, una professional que vol allunyar-se de la il·lusió de la creativitat com a única gasolina professional i que defineix la seva feina com una transacció econòmica (“dibuixo vinyetes en blanc i negre sobre qualsevol tema, amb humor, que després venc a diaris i revistes i em donen diners a canvi”). Álvarez percep un salt generacional en què les expectatives han topat amb la realitat i apel·la a una nova esfera, la de la il·lustradora i dona orquestra. “A la carrera els meus profes ja ho deien: les seves feines a la premsa estaven molt més ben pagades abans, per exemple als vuitanta. Ara mateix, per monetitzar la nostra feina cal tirar de xarxes (botiga online, dibuixos per a marques), perquè la remuneració de premsa i editorial és gairebé anecdòtica, tot i que ja et dic que jo no penso abandonar el paper”, avança.

Núria Just, barcelonina de 32 anys que va començar autoeditant fanzins, tote bags (bosses de tela) i samarretes i ja ha col·laborat diverses vegades amb The New Yorker, també destaca el salt generacional. “Estic a l’APIC i en alguna trobada online, on parlàvem de la nostra carrera i els més novells parlàvem dels pressupostos que ens passaven i quant ens pagaven per encàrrec, el que explicàvem feia que els veterans es posessin les mans al cap: estaven en xoc pel poc que s’oferia”, apunta. També recorda la frase que va dir el prestigiós Daniel Clowes en una masterclass de l’avui Còmic Barcelona, i que ho defineix molt bé: “Estic molt content de no haver viscut aquest malson, us compadeixo”.

Barcelona? Internet és la llar

Quan la periodista Marta Rodríguez Bosch va publicar Mundo ilustrado: panorama de la ilustración en Barcelona (Gustavo Gili, 2015), en què va ressenyar 48 il·lustradors que havien nascut o s’havien instal·lat a Barcelona, va lloar aquest germen creatiu i empresarial per generar i posar en marxa estudis d’il·lustració a la ciutat, especialment als barris de Gràcia, l’Eixample, Ciutat Vella i Poblenou. Un múscul que també està més que reforçat en el terreny educatiu. “En el món de la docència hi ha molts més cursos i postgraus que quan jo estudiava, i també molt més interessants”, adverteix Sonia Pulido (Barcelona, 48 anys), guanyadora del Premi Nacional d’Il·lustració el 2020.

Només un 6% dels professionals rep una remuneració justa per la seva feina

Pulido, que afirma sentir-se “una privilegiada en un món molt precaritzat”, és autora de llibres il·lustrats i de novel·les gràfiques —entre ells, la compilació de tots els contes de Montserrat Roig—, ha fet portades i cartells (com el de les festes de la Mercè de Barcelona del 2018) i campanyes publicitàries. Els seus dibuixos han aparegut en publicacions com The Wall Street Journal, Columbia Journalism Review, The New Yorker o The New York Times.

Professora del postgrau en Il·lustració creativa i tècniques de comunicació visual d’Eina, Pulido agraeix que, en aquesta última dècada, internet i les xarxes socials hagin desdibuixat els localismes i les trifulgues creatives i de “robatori de talent” que es van establir en la narrativa mediàtica dels inicis dels anys dos mil entre Madrid i Barcelona. “Era una rivalitat que irradiava a moltes disciplines. Ara, amb les xarxes socials els localismes em costen: quan tothom està connectat, parlar en aquells termes queda provincià i petit”. També ho veu així Flavia Álvarez. “La idea de Barcelona com la ciutat de la il·lustració ja ha passat. S’ha estès a altres ciutats, i em sembla genial. Ara el territori és internet, i no necessitem visitar una ciutat per estar en contacte amb algú que ens inspira! Competir entre nosaltres com a ciutats està súper passat de moda i és molt masculí. Les amigues creadores que estem entre Barcelona i Madrid ens estimem i ens convidem a esdeveniments respectius en una ciutat o l’altra”.

Els de fora et salvaran

Potser no hi ha trifulgues inútils entre ciutats, però els territoris sí que delimiten el respecte econòmic cap a la professió. L’il·lustrador, dissenyador gràfic i director d’art barceloní Guillem Casasús (Barcelona, 32 anys), que ha treballat en llocs com Mucho, l’agència de publicitat SCPF, Domestic Data Streamers i l’estudi Pràctica, i que també col·labora habitualment amb The New York Times o Die Zeit, veu a Madrid una nova florida creativa emparada pel suport institucional: “Estan sortint molt bons estudis i treballs de disseny, i crec que és, en bon mesura, pel suport i la cura pel disseny que s’està donant des de les institucions els últims anys”. També considera que Barcelona “té un alt nivell, però hi ha una gran descompensació entre aquest nivell i el valor que es dona a la il·lustració en el mercat local. Això ens obliga a molts a prioritzar encàrrecs que ens venen de l’estranger. A fora es valora molt més la il·lustració. Amb paraules. I amb diners”. Pulido ho confirma: “Es paga millor fora que aquí: els avançaments són més elevats perquè hi ha països que, com que tenen més població, fan més tirades”.

La marca Barcelona tampoc es pot estirar tant ni pot caure en certes hipocresies: “Vivim i treballem en una ciutat internacional, però amb la capacitat d’una ciutat petita”, explica Cristina Daura (Barcelona, 33 anys), que va sortir de l’Escola Massana i va passar pel Maryland Institute College of Art a Baltimore. Les seves acolorides il·lustracions han estat publicades a The New York Times, The New Yorker, Die Zeit, Penguin Books o Nike. “Tot i que la voluntat i la cultura de respecte per la feina és bona, la impressió aquí sempre és ‘Volem això, però no t’ho podem pagar tan bé’. Entenc que l’economia espanyola és la que és, però també som molt espavilats, aquí”.

Una generació amb ideals

La Divisió d’Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU (DSDG per les sigles en anglès) diu que vuit de cada deu integrants de la generació mil·lennista prefereix treballar en una empresa responsable socialment i que gastarà en marques que estiguin d’acord amb els seus principis. Uns principis que també es consumeixen en les il·lustracions virals de la majoria de creadores entrevistades. Dones que han fet de les seves crítiques al masclisme, la precarietat o el racisme un estendard de la seva pròpia marca personal. Rocío Quillahuaman (Lima, 27 anys), que acumula més de 160.000 seguidors a Instagram, prepara llibre amb Blackie Books i il·lustra la tira còmica de l’APM, el programa d’humor Alguna Pregunta Més de TV-3, ha fet dels seus clips il·lustrats en blanc i negre, amb crits i atacs d’ansietat per l’estrès generacional, un èxit d’identificació entre els seus seguidors. En aquests vídeos o il·lustracions també ha fet públics els seus ideals progressistes, feministes o antiracistes. I encara que aquesta nova generació demana posicionar-se, algunes marques, que són qui paga al capdavall, no ho tenen tan clar.

“En el meu sector tenir ideals i opinions és un infern absolut”, explica Quillahuaman. “Laboralment m’han arribat a demanar que signés un contracte que estipulava que durant la durada de la campanya que havia d’il·lustrar no em podia implicar en política. Em va semblar una aberració i els vaig dir que era per això precisament que els deia que no”, aclareix.

Mullar-se no fa de bon empassar. “Cada vegada que tinc una opinió l’assetjament que rebo és constant”, diu aquesta il·lustradora, i confirma que ha hagut de tancar els missatges directes de les seves xarxes a causa de les campanyes d’odi per haver-se polititzat. “El que més mal em va fer va ser la primera vegada que vaig mostrar una opinió política a Instagram i algú em va dir: ‘Ai, jo pensava que eres una persona neutra’. Mira, m’han dit de tot: puta, Panchita... però que em diguessin neutra et juro que és el que m’ha dolgut més. Va ser en aquest moment que vaig comprendre que el que havia de fer era anar a sac i reafirmar-me”.

Roberta Vázquez (Santiago de Compostel·la, 31 anys), il·lustradora i creadora de còmics molt coloristes fets a mà, i que també ha fet de la precarietat generacional i de les denúncies de les condicions laborals un estendard, creu que la relació amb les marques és molt problemàtica. “Moltes empreses només veuen els números i les estadístiques, i no el treball artístic. I això no m’interessa. Si ets il·lustrador però guanyes més diners anunciant colònies amb la teva pròpia imatge, alguna cosa falla. Em sembla bé prestar els meus dibuixos a una marca per anunciar un producte, però no vull convertir el meu Instagram en una telebotiga i deixar de banda el meu projecte artístic. Sempre hi ha altres alternatives”, alerta.

Així ho ha fet Lara Costafreda (Llardecans, 32 anys), il·lustradora catalana que combina les col·laboracions per a firmes de decoració, moda o de luxe internacional, com Hermés, amb l’activisme personal, per exemple amb el desenvolupament i la imatge de marca del Sindicato Mantero, el redisseny de la planta de radiologia per a l’Hospital de Lleida i projectes de repoblament rural o contra la violència de gènere. “La metodologia que vaig estudiar en moda, la que busca generar desig en les persones, és una forma de treball que pots utilitzar per al mal o per al bé. Durant molt de temps vaig veure que havia après coses que ajudaven a promoure un model de vida que em semblava violent en molts àmbits. A la fi vaig decidir portar-ho a l’exterior i generar campanyes d’impacte positiu. Et sents útil i sents que tens una raó de ser”.

Eugènia Anglès (Barcelona, 46 anys) va passar per la Llotja i Eina, va ser directora d’art i amb el seu estil clàssic i preciosista al carbonet ha treballat sobre productes, creacions tèxtils i llibres de literatura juvenil, premsa i cobertes de llibres. Anglès veu amb optimisme aquesta disrupció generacional entre els creadors a nivell personal. “El primer que em ve al cap és la magnífica Flavita Banana, però tens altres casos: si Joana Santamans il·lustra un llibre sobre animals, això és política (i la seva obra és molt treballada!); si Sonia Pulido il·lustra un llibre sobre dones pioneres, és política; si es fa una exposició sobre maternitat i dones il·lustradores a la galeria El Diluvio Universal, això és política, i no oblidem el vessant social de la feina de Lara Costafreda a través de la il·lustració, que n’hi ha per treure’s el barret!”, recita reivindicant aquest salt generacional, i emfatitza la importància d’haver fet aquest clic en el mateix gremi: “Penso que totes les decisions són polítiques. I sort en tenim que hi ha consciència!”.