“L’Hermitage s’ha de pactar, o hi perdrem tots”

Xavier Menéndez i Pablo (Barcelona, 59 anys) és museòleg i arqueòleg d’origen. Coneix molt bé el món dels museus catalans perquè ha estat gestor de Patrimoni Cultural a la Generalitat, a la Diputació de Barcelona i a Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. És membre de la Junta de Museus i de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, i des d’octubre de 2020 dirigeix el nou Programa de Memòria Democràtica de la Diputació de Barcelona.

Pregunta. El debat sobre la necessitat o no de l’Hermitage és el correcte?

Resposta. Si el museu és públic se n’ha de qüestionar la necessitat. Hi ha d’haver una planificació dels museus, que prioritzi quines són les inversions públiques que s’han de fer per evitar repeticions i que hi hagi coherència. Però si algú vol fer un museu privat, el pot fer. L’Hermitage és un museu privat, però en sòl públic, de manera que les administracions hi han de dir la seva. I si ens atenim a la planificació que ha fet la Generalitat en el seu Pla de Museus 2030 i a l’ecosistema de l’Ajuntament de Barcelona per a la ciutat, l’Hermitage no hi té cabuda. I menys tenint en compte la situació de dèficit de recursos i personal que viuen els nostres museus.

P. Però no sembla el cap de turc?

“La creació d’un museu privat no és el problema, però si vol ocupar sòl públic, legitima les crítiques”

R. Hem de continuar reivindicant més atenció i recursos als museus, i si veiem que, directament o indirectament, van a parar a projectes privats, ens tirem pedres sobre la nostra teulada.

P. Hauria existit el problema si no es tractés de sòl públic?

R. No. No ha passat res quan s’han creat museus privats, com la col·lecció Vila Casas, el KBr de la Fundació Mapfre, fins i tot el Museu del Mamut, el Museu Eròtic o el Museu del Cànnabis. Ens poden agradar més o menys, però són legals i possibles. I si a més hi ha patrimoni privat que es fa accessible, perfecte. Però que el sòl que es vol ocupar sigui públic ens legitima a ser crítics.

P. Si no té col·lecció és un museu?

R. Aquest és un gran debat. No són museus si no hi ha col·lecció, però sí centres que exposen patrimoni. Si compleixen la legislació de patrimoni i els requeriments dels espais d’afluència pública, no es pot dir res. Segons sembla, l’Hermitage té la vocació de disposar d’una col·lecció pròpia, però això és estrany, perquè si hi ha mecenes que volen comprar peces hi ha museus a Barcelona que podrien exposar-les. Cal ser coherents.

P. Què canvia en afegir-s’hi el Liceu?

R. Es tracta d’un projecte nou que desconeixem, com no coneixem l’anterior. En tot cas, ja no serà un museu, serà un centre cultural que combini música i exposicions, un projecte híbrid.

P. Ha faltat transparència?

R. Sí. Es coneix el projecte arquitectònic, però no la museografia. De l’escepticisme que va generar la idea d’obrir una franquícia de l’Hermitage es va passar a l’acceptació tàcita quan es va saber que el lideraria Jorge Wagensberg, pel seu prestigi i la seva visió. Va ser un bàlsam que va aportar coherència i simpatia. Després de la seva mort, el març de 2018, no s’ha tornat a parlar del projecte d’unir art, ciència i innovació. Tot aquest discurs que sonava tan bé ja no s’explicita. Ara el projecte està escapçat. No té credibilitat des d’un punt de vista museístic.

P. Per què l’Ajuntament veu amb bons ulls la incorporació del Liceu?

R. Perquè guanya temps. Es dona un marge de temps per valorar.

P. Quin paper hi ha jugat la Generalitat?

R. Artur Mas va signar el 2012 l’acord amb l’Hermitage rus, però això és paper mullat. Des d’aleshores la Generalitat ha evitat el problema. En tot cas, Ajuntament, Generalitat i Ministeri hauran de manifestar la seva postura a la Junta de Govern del Liceu, que ha d’aprovar la vinculació del teatre a l’Hermitage.

P. Entén la postura del Port?

R. No. Perquè en altres museus en què participa, com ara el Museu Marítim, mai s’ha implicat en el finançament tot i estar en el consorci. I quan es va haver de renovar el lloguer del Museu d’Història de Catalunya, situat als tinglados del Port de Barcelona, de la seva propietat, l’autoritat semblava una entitat privada, perquè se sap amb força, una actitud que molesta l’Ajuntament i la Generalitat.

P. I ara què pot passar?

R. Els promotors tenen un dret adquirit en haver guanyat un concurs que comportava l’ús d’un espai. Si algú posa traves a aquest desenvolupament, hi ha un problema jurídic. I si això acaba als tribunals, hi perdrem tots. Hem de pactar l’Hermitage, o hi perdrem tots, perquè el problema s’enquistarà i l’espai acabarà sent una pastilla plena d’herbots durant vuit o deu anys i es perdrà una oportunitat.

P. Les administracions creuen en els seus museus?

R. Hi continua havent una sensació que són magatzems polsosos, plens de trastos. Ara el que interessa són els projectes artístics. Hi va haver una època en què la paraula “museus” estava injuriada i tot eren “centres” i “espais”. En aquests últims anys els museus han perdut autonomia i els seus directors, poder de decisió. I malgrat que sembla que s’ha avançat, perquè fa 20 anys tots els directors s’escollien a dit, ara encara es continua fent. Segueix sense ser una pràctica comuna, això d’escollir els directors per concurs, amb tribunals externs i projectes de quatre o sis anys renovables.