Una avantguarda divertida

Una de les paradoxes del període auri de la narrativa nord-americana (la que es perllonga de les acaballes de la Segona Guerra Mundial fins al canvi de segle) és que escriptors amb una aparença més convencional (Roth, DeLillo, Morrison, McCarthy...) siguin molt més originals que els que es presenten obertament com a experimentals. Es tracta d’un enigma menor, però amb el seu entrellat... i abans de tractar de resoldre’l celebrem com cal la traducció catalana d’El Pare Mort, perquè Extinció Edicions ha reunit un equip de luxe. Als comandaments trobem Ferran Ràfols Gesa, traductor d’espectre amplíssim, que un dia et pentina un clàssic i l’endemà et serveix un autor d’última fornada, tot a un nivell altíssim. Per emmarcar el seu autor, Donald Barthelme (Filadèlfia, 1931 - Houston, 1989), precedeix la novel·la un pròleg de Borja Bagunyà, escriptor, professor i crític en un moment dolç.

El primer que ha de saber el lector encuriosit és que, tot i que Barthelme és un autor experimental (poca intriga i menys realisme), la lectura no presenta dificultats: una prosa senzilla, amb predomini del diàleg, exposada en capítols breus, recolzada en una situació també senzilla d’explicar: dinou homes arrosseguen per territoris fantàstics l’immens cadàver del Pare Mort, que es resisteix a deixar morir la seva autoritat i burxa i xerra pels descosits. D’aquesta situació deriven episodis d’un humor de gran enginy. Mentre arrosseguen el cos gegant per territoris on no volen veure’l ni en pintura, el Pare Mort enfila desenes d’intercanvis verbals amb el seus fills (personatges a mig camí entre el clown i el màrtir); tot i el predomini del diàleg absurd, Barthelme va disseminant idees (a vegades amb càrrega explosiva) sobre les pressions de l’autoritat, i el sadisme de les relacions que pretenen sustentar-se en la igualtat.

Enginyós, mordaç, amb una fantasia innegable i bones dosis de mala llet... si Barthelme no resulta tan complicat de llegir avui és també perquè, malgrat les seves dissidències amb la narrativa convencional (la que explica les peripècies versemblants d’uns personatges en un espai i temps representats de manera convencional), els seus referents són massa recognoscibles per resultar originals. Barthelme es recolza en les al·legories opaques de Kafka i en els diàlegs de Beckett, tot i que serveix als seus comensals versions aigualides d’aquestes menges supremes.

Kafka va inventar un gènere molt difícil, que consisteix a tancar una narració sencera dins una al·legoria que ens concerneix (sentim com ens pressiona) però que no revela el seu sentit, com si el codi s’hagués deteriorat i perdut: una porta oberta per a nosaltres on no se’ns deixa passar, la condemna per un crim que no hem comès, però que estranyament mereixem... Barthelme persegueix un efecte semblant amb el cadàver del Pare Mort, però és massa senzill vincular-lo al patriarcat i a les instàncies d’autoritat, presumptament divines o seculars. La figura no ens constreny ni ens inquieta com les al·legories fosques de Kafka, i anem atribuint-li sentits com qui assisteix a les proves per un ball de disfresses.

Quelcom semblant succeeix amb la influència de Beckett. La tensió amb què els diàlegs de Lucky o Hamm van tensant el material narratiu fins a assolir inesperades lucideses i desconcerts sobre l’existència humana produeix en mans de Barthelme intercanvis flonjos, capriciosos, una mica artificiosos, d’un lúdic distret. Allí on Beckett aconsegueix espessir la substància literària i dramàtica, de manera que el lector sent que s’hi juga molt, Barhelme transmet l’alegria una mica forçada d’un final d’excursió, entremaliadures sota un sol amable, un dia lluent de primavera. Qüestió de gustos.

En qualsevol cas, sembla en vies de resolució la paradoxa anunciada al principi d’aquest text: l’avantguarda nord-americana ha fet un esforç per atreure a la seva tradició formes i tècniques que un dia van ser originals i salvatges, i que reproduïdes en un laboratori acadèmic, es mostren valuoses, però una mica previsibles, notablement domesticades. El Pare Mort és de lluny menys original que Meridià de sang, Libra, Em vaig casar amb un comunista o Beloved. Tot i que, ben mirat, potser no és una paradoxa exclusiva dels Estats Units, i es podria aplicar de manera semblant a altres literatures properes, i fins i tot a la pròpia.