Kirk Douglas, Berlanga o Wagensberg, a l’armari de TV3

Les televisions que poden haurien de tirar més del seu fons d’armari. De vegades, el rescat d’una entrevista feta fa 10 anys o d’una actuació musical venerable resulta molt més interessant que una llauna contemporània. No es tracta d’alimentar la nostàlgia ni de viure de velles glòries. Es tracta de proposar a un nou públic un bon programa que es va veure fa anys i que continua sent bo i vigent. La veritat és que moltes ho fan o ho han fet amb motiu d’un aniversari (betevé, TVE a Catalunya). Però no cal excuses.

Dimarts passat, per exemple, TV3 va emetre una embafadora hipèrbole sobre aquest immens jugador que és Messi. A Messi, Desè art (encara que el jugador porti el 10 a la samarreta, aquest ordinal fa referència a la disciplina no als seus executants i el desè art no és el futbol)... el presentador va proposar comparacions amb Mozart, Leonardo da Vinci o Picasso. A Messi no li cal reivindicacions tan cridaneres ni enlairar-lo amb paral·lelismes dubtosos. Un programa, per cert, sense aportacions femenines.

Doncs bé, això ho feien a les 10 de la nit per TV3. A tres quarts de dotze, pel 33, començava un capítol de la tercera temporada d’Inèdits dedicat a Kirk Douglas que es mereixia clarament una ubicació a la graella més amable. Amb Inèdits, algú va tenir la brillant ocurrència que molts programes esmicolen les entrevistes als seus convidats i que podia aprofitar-se la versió sencera, sense esbocinar. No es tracta de una reemissió. És una estrena perquè l’entrevista íntegra no s’havia vist. I, de vegades, es tracta de converses de més d’una hora.

A més del bon treball dels professionals de l’arxiu conservant aquest material que, en contra del que es pot suposar, no són deixalles, Inèdits, abans d’emetre l’entrevista, informa del programa que la va fer i aporta una breu, pertinent, biografia sobre el convidat. La de Wagensberg la va encapçalar amb un aforisme, gènere literari que ell tan estimava, brillant: “Les mentires es construeixen; les veritats es descobreixen”. A les tres darreres que he vist, l’entrevistador no surt en pantalla, condueix la conversa fora de camp. Núria Bonet, per exemple, va entrevistar Jorge Wagensberg el 2015. Octavi Martí va xerrar amb Luis G. Berlanga l’any 1989 i Jaume Figueras la va fer petar amb Kirk Douglas el juny de 1991. La solvència d’aquests periodistes per portar una conversa d’aquesta mena arriba a sorprendre el convidat. Hi ha un moment, per exemple, que Douglas li comenta a Figueras: “sap moltes coses de mi”. Són entrevistes amb una colla d’anys, són història, però no són velles. Berlanga recorda amb ironia la censura que la productora de l’Opus va imposar a Los jueves milagro; descobreixes un Kirk Douglas a qui li agradava fer de dolent perquè acostumen a ser més fotogènics que els personatges bondadosos... i és un goig sentir Wagensberg reivindicar l’humor com un sistema immunitari contra el dogma.