Al taller del mestre

Tot i que tenim constància de novel·listes que han vingut al món (és a dir: que han publicat) amb totes les seves plomes, el bec i les urpes (i són incomptables els que, pobrets meus, no aconsegueixen sortir de l’estat larval), la majoria d’ells travessen una fase interessantíssima: quan, ja descoberts els principals temes dels seus llibres i les seves tècniques favorites, encara no tenen un domini ni una consciència plens del seu abast. Una fase on l’artista vetlla, com els antics cavallers, les seves armes. D’aquí sorgeixen llibres que tenen una mica d’esborrany (valuosíssim), com quan en un museu ensopeguem amb un quadre juvenil on reconeixem, condensat i en estat embrionari, els traços distintius del futur mestre.

PANDORA
Henry James
Traducció de Xavier Pàmies 
Viena
120 pàgines. 14 euros

Pandora ocupa en la bibliografia de Henry James (Nova York, 1843- Londres, 1916) un paper preponderant dins aquesta fase (al costat de L’americà); nouvelle d’allò més gaudible, planteja un dels temes més estimats de James: la col·lisió entre Europa i els Estats Units. Encara que també Oscar Wilde ho abordés (en la càustica fantasia menor d’El fantasma de Canterville), es podria dir que era un assumpte inèdit: molts personatges de la literatura victoriana marxaven als Estats Units, o tornaven d’allí, però els primers abandonaven la novel·la per sempre més i els segons aterraven embolicats d’un passat enigmàtic. L’experiència del contrast quedava sostreta. James abordaria l’assumpte amb una varietat, subtilesa i constància admirables, com a assumpte principal o secundari, des del vessant americà o l’europeu, com a exploració o retorn, fins al final de la seva carrera: l’enigmàtic El racó feliç, on James imagina el retrobament de Spencer Brydon amb el seu propi fantasma alternatiu: l’home que hauria pogut ser si s’hagués quedat a Nova York durant els trenta anys que va gastar a Europa.

En la literatura de col·lisió cultural de James, els europeus aporten estil, una quantitat sorprenent de vells objectes bells (inclosos els palaus decadents a mig camí entre la capsa de música i el sarcòfag) i una sofisticació, refinada i un xic impotent, que tendeix a escorar-se cap a la malícia. Els Estats Units proporcionen ingenuïtat, vigor, un deix de noblesa i les prodigioses ventades de diners conegudes com a “fortunes”. Pandora pertany a una subespècie de la literatura de col·lisió cultural: l’examen d’una dona lliure i independent, que es mou entre les anquilosades classes socials europees, valent-se del seu talent i del seu atractiu. La Henrietta Stackpole de Retrat d’una dama seria un model més reeixit del paper que interpreta aquí la Pandora de manera deliciosa, tot cal dir-ho.

Menys reeixit està “l’europeu”: James comet l’error de posar-li la disfressa d’un aristòcrata alemany (deixem per a un altre dia el paperot que la novel·la anglosaxona, francesa o russa reserva als “caràcters germànics”), Otto Vogelstein, un desconcertat tan perfecte que ens arrabassa bona part de la tensió narrativa, diluïda en la comicitat de la caricatura. La llum és massa crua, veiem el taller, assistim a l’assaig dels trucs. James aprendrà a moure’s en una zona molt més subtil, on els seus ambaixadors gaudeixen d’una ment prou activa per comprendre fins i tot el que encara no entenen: la rica zona de penombra, d’intriga cultural i moral on es desenvolupen les novel·les de maduresa escrites per l’home a qui els novel·listes del futur anomenaran The Master: la consciència més àmplia de la novel·la occidental.