Mor Enrique Badosa, poeta i editor, als 94 anys

Joan Margarit deia de la poesia d'Enrique Badosa que era “un paravent lluminós i translúcid a través del qual s'endevina un món d'ombres, una solitud que busca la pau en l'horror del propi coneixement”. Amb prou feines tres mesos després de la seva mort ha transcendit avui, als 94 anys, la del seu amic i col·lega poeta, traductor, editor i periodista, a la seva ciutat natal, Barcelona, membre cronològic d'una Generació dels 50 a la qual, refractari a qualsevol encasellament, no es va adscriure mai, de la mateixa manera que va estar allunyat de l'Escola de Barcelona, amb la qual tampoc va acabar compartint “ni postulats estètics ni polítics”, aclaria, amant sempre de la seva independència.

La trajectòria de Badosa, llicenciat en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, va arrencar amb una primerenca i ingent tasca de periodista cultural, ja a la mítica revista Laye, però especialment al rotatiu El Noticiero Universal i les capçaleres Destino i El Ciervo, entre d'altres, així com també al diari Abc. Más allá del tiempo (1956) va ser el seu primer poemari, prologat per J.V. Foix, poeta que tot just cinc anys després ell mateix traduiria al castellà, en una de les comeses en les quals es bolcaria amb tant afany com encert. Havia fet el mateix el 1956 amb l'obra de Salvador Espriu i també ho faria amb antologies de la lírica medieval catalana, en una de les tasques més fructíferes i rigoroses que s'han donat en la cultura democràtica espanyola de transvasament entre les dues llengües poètiques.

Bona part d'aquesta tasca la va desenvolupar en una altra de les fites de la seva trajectòria vital, la d'editor, portant les regnes, com a director que va ser de l'àrea de literatura espanyola de Plaza & Janés, de dues col·leccions històriques: Selecciones de Poesía Española i Selecciones de Poesía Universal, aquesta segona creada per ell mateix amb una altra figura simbòlica de l'edició, Mario Lacruz. Entre els anys 1960 i 1980, en la primera de les sèries va publicar més de 80 títols, que es van fer un lloc notable a les universitats espanyoles i als departaments d'estudis hispànics de l'estranger. Aquí, sota una classificació tàcita entre poetes ja consagrats abans del 1936, els exiliats i els contemporanis, va publicar molta obra d'autors catalans i gallecs traduïts al castellà. Que algunes s'acabessin reeditant el va portar a desmentir un dels tòpics del gremi: “No és cert que no es venguin les traduccions de poesia d'altres llengües espanyoles al castellà”, argumentava amb número.

Aquesta intensa feina d'editor no li va impedir una notable producció poètica, que va superar la vintena de títols i el cordó umbilical dels quals sempre va ser la poesia com a mitjà de coneixement i autoconeixement. I, a més, amb un delicat equilibri entre els aspectes formals i el contingut, si bé la crítica sostenia que pesava més el primer. “La meva poesia no està més compromesa amb el fons que amb la forma perquè tot poema exigeix, sempre, el doble assoliment entre l'àmbit estètic i el conceptual”, solia defensar-se qui va transitar sovint també per la poesia de regust satíric.

Versos en Salamina

Una bona prova de la recerca d'aquest equilibri seria un dels seus títols majors, Mapa de Grecia (1979), on la introspecció ve a través del viatge. Traduït al grec, un poema del llibre, Salamina, està gravat en un monòlit que a la mateixa zona commemora la llegendària batalla. Potser als antípodes, per ser una poesia més crítica i social, se situa l'altre gran poemari seu, Epigramas convencionales (1989), amb el qual va obtenir els premis Francisco de Quevedo, el Ciutat de Barcelona d'aquell any. També seria reconegut amb el Fastenrath de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. Trivium, aparegut el 2010, compendia bona part de la seva obra poètica, entre el 1956 i aquest mateix any.

Cinc llibres d'assajos, entre els quals Sine tradire, on va intentar explicar l'art de traduir sense trair l'autor, la qual cosa ell mateix havia practicat en 11 llibres de poetes en català, llatí, francès i portuguès, completen el llegat de qui, entre altres reconeixements, havia rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (2006) i va haver de rebutjar, per problemes de salut, la possibilitat d'entrar a la RAE.

A partir dels seus 80 anys, sempre “liberal, ni socialista, ni comunista”, com li agradava posicionar-se, va escriure un altre llibre de reflexions poètiques, Ya cada día es más noche, sobre l'inexorable caminar cap a una mort que encara trigaria 14 anys més i que, al final d'aquest trajecte, aspirava potser a veure complert el somni que ell mateix va plasmar en els versos finals del seu Partenó: “nunca tantas palabras para saber la vida, / nunca tan protector, nunca tan cotidiano, / nunca tan erigido para todos nosotros”.