Comerços amb més de 200 anys amb la persiana apujada

Fer 100 anys no és fàcil, però arribar als 200 anys és un repte de més abast del qual poden presumir molt pocs. Negocis tan longeus com la Cereria Subirà. Sota d'una majestuosa escala premodernista, dues senyores s'apropen al taulell i demanen un ciri de bateig. És temps de celebracions religioses i sembla que aquesta primavera sí que n’hi haurà. No han anat a una cereria qualsevol, sinó a la més antiga de Barcelona, oberta el 1761 al barri Gòtic per Francesc Galí. Ha passat per tres famílies en 260 anys despatxant espelmes i derivats. Després d'un incendi el 1969, l'obrador de la rebotiga es va traslladar a Sentmenat.

La varietat d'espelmes en aquesta botiga no té comparació. Potser només a les altres dues cereries que queden a la ciutat, que va arribar a tenir-ne un centenar. Pilar Subirà, la propietària actual, explica que l'ús d'espelmes per a cerimònies religioses ha baixat, però ha arribat un nou client que vol donar confort a la llar. És una tendència dels països del nord d'Europa que ha augmentat amb el confinament per la pandèmia i n’hi ha que fins i tot volen fer-se les seves pròpies espelmes. De decoració per a interiors i exteriors, perfumades, amb mil i una formes o decoratives per a pastissos omplen les prestatgeries d'aquesta botiga, que va ser dissenyada per a un comerç de roba, La Argentina. El 1850 va passar a allotjar la cereria Subirà, que continua allà, a la Baixada de la Llibreteria, convertida en un símbol de la Barcelona antiga.

Al cap de pocs minuts caminant es troba una altra relíquia que ha superat dos segles. Can Culleretes és el restaurant més antic de Catalunya i el segon d'Espanya després de Casa Botín (Madrid). Des del 1786, diverses famílies han regentat aquest menjador històric que té 235 anys i guarda el seu èxit en haver-se mantingut fidel a la cuina tradicional catalana mentre era testimoni del canvi del Gòtic, amb comerços globalitzats, perquè han mantingut el client de barri i també han atret el turista que vol tastar la gastronomia local. Actualment el regenta la tercera generació de la família Agut Manubens, explica Montse Agut, ja jubilada però present cada dia al restaurant, igual que la seva germana Alícia. Són els seus fills i nebots els que en porten ara les regnes, els nets del Sisco i la Sussi, que van tornar la resplendor al local als anys seixanta. Tot i que d'entrada no sembla gaire gran, a dreta i esquerra se succeeixen portes que porten a menjadors. Fins a set que, en els bons temps (sense restriccions pandèmiques), podien acollir 290 comensals. Just ara comencen a remuntar la crisi que ha provocat el coronavirus en l'hostaleria. La Montse reconeix que, si no fos perquè el local és de propietat, no haurien sobreviscut i tot i així ho fan amb deutes. Al veí carrer Ferran diu que han abaixat la persiana 32 comerços.

De menjars també en saben a la Fonda Europa de Granollers. No és la més antiga de Catalunya, però sí la que ha perdurat fidel als seus orígens amb la mateixa família al capdavant. Des del 1771 la porta la família Parellada. Aquest any celebra els 250 anys. Als seus inicis, la ciutat era un punt estratègic de camí a França, on els viatgers feien “parada i fonda”. La història de la Fonda Europa, que es va dir Fonda Espanya, va començar amb un enllaç: el del fill de la Cecília, vídua de Parellada, amb la pubilla de l'hostal Can Fidel.

A Valls de Torruella reposa la fleca Lluisara. Se sap que el seu forn té més de 200 anys, però no exactament la data en què va començar a cremar llenya per enfornar. Abans que Valls de Torruella fos una colònia tèxtil, el forn de la fleca Lluisara ja coïa el pa com ara. Les masses reposen als mateixos calaixos de fusta i el forn crema amb llenya de pi. Era un lloc de passada, un camí de carruatges que anava de Manresa a la Seu d'Urgell i a Andorra, on els viatgers s'aturaven a reposar viandes. Encara avui els clients continuen arribant de lluny, segons explica Anna Rosas, filla dels propietaris (el Lluís i la Sara), que despatxa rere el taulell. La colònia té només 400 habitants, així que els de fora són molt benvinguts. Valoren la forma tradicional de fer el pa i les coques, amb llargues fermentacions i el forn de llenya que els dona identitat, conegut com a morú, perquè té el sostre elevat i està folrat de pedra refractària. Però la botiga es va reformar fa uns vint anys. Hi atenen l'Anna, la seva germana i els seus pares, els que donen nom a la fleca.

El tèxtil de Figueres

A més de sumar més de dos segles de dedicació al tèxtil, Matas ha estat sempre en mans de la mateixa família des del 1812, a Figueres, centre comercial de l'Empordà. Marta Bonaterra és la setena generació al capdavant del negoci i qui fa gairebé vint anys la va convertir exclusivament en una casa de tèxtils per a la llar: catifes, cortines, coixins, llençols... Al padró municipal hi ha documents del 1812 on surten Joan Matas i Narcisa Giralt, al mateix carrer Besalú. A la segona generació van començar a vendre manteletes i gorres. Va ser la cinquena generació, la de Joan Bonaterra, avi de la propietària actual, qui, a més de vendre teixits, es va obrir a confeccionar vestits a mida. Un model que es va mantenir amb la sisena generació, que va ampliar el negoci amb roba per a la llar. La botiga s'ha anat remodelant, però conserva els taulells de fusta del 1875 i el teginat de guix del sostre del 1900.