Un republicà per sortir de la ressaca

Amb Pere Aragonès, Esquerra Republicana torna a la presidència de la Generalitat. La va tenir durant la Segona República i la torna a conquerir ara. Però en aquest llarg pont simbòlic hi ha un episodi que no es pot oblidar. Josep Tarradellas, d'Esquerra Republicana, va assumir la presidència de la Generalitat a l'exili el 1954 i la de la Generalitat provisional de Catalunya, en la seva restauració simbòlica, el 1977, que va ocupar fins a les eleccions del 1980 amb la legitimitat d'haver mantingut la continuïtat de la institució. De manera que aquesta operació, de la mà d'Adolfo Suárez, va ser l'únic punt de ruptura i d'enllaç amb la legalitat republicana en la Transició. Ara, en ple conflicte per la independència, l'únic partit que porta inscrita la condició republicana torna a la presidència de la Generalitat, i em ve a la memòria una enigmàtica frase de George Orwell: “Qui controla el present controlarà el passat, qui controla el passat controlarà el futur”.

Però encara que la història ajudi a solemnitzar l'acte, els escenaris del present no estan mai exempts de tensió i de contradiccions. L'elecció d'Aragonès representa el canvi d'hegemonia en l'univers nacionalista català. Esquerra Republicana pren el comandament. El que no havia aconseguit ni durant la llarga hegemonia de Convergència ho aconsegueix ara, quan els hereus del pujolisme transmutats a l'independentisme s'han integrat en un moviment heterogeni anomenat Junts per Catalunya. La impossibilitat del sorpasso era ja un mite de la política catalana i sobre aquest mite s'ha construït la teoria del complex d'Esquerra, que en els moments decisius quedava atrapada pel pànic. Alguna cosa d'això s'ha deixat veure en les temoroses respostes d'Aragonès a les repetides provocacions dels seus aliats. Però aquesta vegada Esquerra s'ha sortit amb la seva. I Junts només pot viure malament aquest afront.

El camí a la presidència ha passat per unes eleccions anticipades, promeses per Torra fa gairebé dos anys, que es van anar ajornant fins que la inhabilitació del president les va posar al calendari. Illa va guanyar per la mínima Aragonès, que al seu torn va guanyar per la mínima Puigdemont-Borràs, i va començar tot l'enrenou. El desenllaç ha necessitat tres mesos i tres votacions. Un joc de desgast que es va aturar perquè els actors van entendre que estaven esgotant la paciència fins i tot dels seus propis votants. Els pactes pretenen ser el punt de trobada entre grups amb interessos en conflicte. Però el malestar de Junts sembla que no s'atura. La solemnització del pacte s'ha vist llastrada per estranys moviments: la renúncia d'Elsa Artadi a entrar al Govern i els sonors silencis del sector neoliberal/puigdemontista de Junts. De manera que caldrà esperar a la formació de govern per veure si aquest sector ja pren distàncies respecte al pacte per preparar un proper assalt. Junts per Catalunya és un poti-poti ideològic i serà difícil desbloquejar la política catalana mentre no esclati en les seves contradiccions.

Aragonès aconsegueix la presidència en un moment en què és urgent redefinir estratègies i sortir de la llarga ressaca de l'octubre del 2017. No es pot viure només de la cantarella del mandat de l'1 d'octubre. És possible amb una coalició de mínims en què les cartes estan marcades? Ningú li pot discutir a Esquerra la seva aposta per l'independentisme: és estructural en la formació. Però, com Junqueras ha repetit mil i una vegades, és un camí llarg, que requereix una enorme acumulació de capital polític (de vot) i que només es pot resoldre en un referèndum. De manera que toca governar i bregar. Mentrestant Junts, en el seu caos ideològic, insisteix en la confrontació, l'embat democràtic. Amb aquesta contradicció de fons és molt difícil avançar. Entre altres coses, perquè la impossibilitat efectiva del pla de Junts obliga a assenyalar sempre el veí com a culpable. La gran promesa s'està convertint així en un factor de bloqueig de les múltiples ambicions que necessita aquest país per sortir de la gran ressaca.

Aquest és el repte que té el nou president davant seu. Tindrà autoritat per rellançar el país jerarquitzant les prioritats d'acord amb el principi d'oportunitat? Hi ha en l'ambient una sensació creixent que no es pot perdre més temps. Però tot dependrà de la celeritat amb què es facin alguns passos. De la capacitat d'implicar moltes mans: els Comuns són aquí. I Illa haurà d'aprendre a ser més PSC que no pas PSOE. I, sens dubte, cal que el Govern espanyol sigui capaç de llegir la situació i tenir la valentia suficient per passar de les promeses als fets. I aportar raons a la distensió.