Speer sota terra

Sembla un petit club de l'off a Soho. O un lloc semblant als afores de Berlín. Podria ser una sala de comèdia (i potser ho ha estat, com gairebé tots els bars de cançons o monòlegs). O un escenari per a intèrprets veterans. Segona aproximació: un espai que es diria un lloc d'assaig, on es va a treballar. Atrotinat, amb cadires i taules escrostonades. Acaba d'entrar Hans Bauer amb una caçadora de cuir marró, passejant-se amb una insòlita llanterna. Qualsevol nouvingut pot pensar que és un detectiu rastrejant la planta baixa. L'home del Soho porta un llibre estranyament titulat Speer, que és el títol de l'obra que es representa en aquest escenari. La va escriure el 1998 l'autora alemanya d'origen argentí Esther Vilar.

Albert Speer, ministre, arquitecte i amic de Hitler, va ser destinat a succeir-lo al capdavant del Tercer Reich. Es pot dir d'una altra manera: Speer, un dels 24 dirigents nazis jutjat a Nuremberg, va ser un dels que va esquivar la pena de mort. Li van imposar 20 anys de condemna.

Any 1931. Speer, arquitecte de formació, explica històries als seus companys. D'altres són a càrrec d'un amic de qui no revelarem el nom. Ja s'anirà ordenant. O almenys s'intentarà. On érem? Ah, sí: el 1931. Speer es va afiliar aquell any al partit nazi. El 1933, els organitzadors del congrés de Nuremberg van demanar a Speer que presentés els seus dissenys arquitectònics per primera vegada. Com a ministre d'Armament i Municions del Reich, és responsable de subministrar armes a l'Exèrcit. Speer, amb 32 anys, està destinat, es diu, a succeir Hitler. El 1937 el nomenen inspector general d'edificis a Berlín. Una data irònicament clau en el calendari feixista: el 18 de juliol del 1947. Speer és transferit a la presó de Spandau, a Berlín, per complir la seva condemna. Allí va ser conegut com un agent secret, “el presoner número cinc”. El 1966 va sortir de Spandau per tornar a treballar com a arquitecte i va escriure diversos llibres: Memorias. Hitler y el Tercer Reich vistos desde dentro i Diario de Spandau. Va voler treure's de sobre l'acusació de ser una de les principals figures de l'Holocaust.

Ara quedem-nos una estona al teatre La Gleva: petit club, com hem dit abans. Pep Munné interpreta Albert Speer i Xavier Ripoll és el seu enigmàtic interrogador. En l'obra d'Esther Vilar, Speer rep un funcionari comunista de l'RDA al seu vell despatx de Berlín, on havia passat llargues hores amb Hitler planificant la transformació de Berlín a Germània. En la seva conversa, tots dos revisen la història i reflexionen sobre el poder i la barbàrie. Es diu en el llibre de Vilar: “Els defensors d'Albert Speer no van deixar de demanar-ne l'alliberament. Entre els qui van prometre suport perquè se li commutés la sentència: el president Charles de Gaulle, el diplomàtic nord-americà George Wildman ­Ball i Willy Brandt, canceller d'Alemanya Occidental. La Unió Soviètica havia exigit una sentència de mort. No es va consentir”. Va ser declarat culpable de crims de guerra i de lesa humanitat. Després de complir la seva condemna el van posar en llibertat el 1966. Speer: “Només era un tecnòcrata del nazisme”.

Speer es va estrenar el 1998 a l'antic despatx de l'arquitecte amb els actors Karl Maria Brandauer i Peter Simonischek. La mateixa producció es va presentar poc més tard a l'Almeida londinenc, amb gran èxit. Ramon Simó, el director de la versió catalana que s'ha estrenat a La Gleva, parla d'“història-ficció”. Pep Munné l'interpreta amb l'aire, les maneres i el parlar d'un gentleman. Xavier Ripoll, amb la seva ironia i la seva caçadora de cuir, sembla ara, de cop, un personatge brechtià. O passa de l'humor absurd a la tristesa o la fúria sobtada.

Nascut el 1905, Speer va morir a Londres als 70 anys d'un accident cerebrovascular.