Xavier Güell: “Barcelona era el far del sud d’Europa i s’ha fet més petita”

Aquest home és un volcà ple d'històries. Abans d'aquesta entrevista, en un restaurant de Madrid, en va explicar algunes, sobre la seva família, sobre l'amor, sobre ell mateix i sobre la vida al voltant. Després ja va ser menys privat. És Xavier Güell (Barcelona, 65 anys), que als 17 ja era director d'orquestra i productor musical i que ara escriu novel·les a partir de la vida de grans músics. La seva tetralogia Cuarteto de guerra (Galàxia Gutenberg) comença ara amb Si no puedes, yo respiraré por ti, la seva versió de la peripècia íntima de Béla Bartók, i prosseguirà amb les aventures de Strauss, Xostakóvitx i Schönberg.

Pregunta. Què és un director d'orquestra?

Resposta. El que és capaç de combinar elements per poder fer una totalitat. La música és transcendir aquesta realitat empírica i portar-la a una realitat espiritual, i que passa de compàs en compàs, la qual cosa vol dir que el compàs quatre és conseqüència dels tres primers.

La música resistirà malgrat la pandèmia i de tots els desastres de la humanitat

P. De què serveix la metàfora de la música avui?

R. La música persistirà malgrat la pandèmia i de tots els desastres que hi ha hagut al llarg de la humanitat. Beethoven i Mozart seguiran sent referències substancials per als éssers humans. No és que ells volguessin transcendir, és que portaven una bestiola dins seu i tenien la necessitat de fer-la sortir.

P. Aquest temps es podria explicar en termes musicals?

R. És un temps de dubte, de por davant del futur, de desesperança, de patiment, com tants d'altres. La música ajuda l'ésser humà a preguntar-se per què vivim, per què el bé és millor que el mal, per què cal viure la natura d'una altra manera si volem que els nostres fills heretin aquest planeta. A diferència de la paraula, la música no diu res, però ho suggereix tot. Per això els escriptors que han tingut aquest ritme musical, escriuen millor que els altres.

P. Quina composició podria ser el fons musical d'aquesta tragèdia?

R. Qualsevol de Beethoven on expressa la tragèdia de l'ésser humà, la seva capacitat i la seva necessitat d'anar més enllà, de transcendir-lo i de superar-lo. El final de la Novena és ben significatiu per explicar com l'home, des de les grans dificultats, ha d'arribar al límit, no només ha de limitar-se a ser el que és, sinó al que de debò pot arribar a ser.

P. A vostè l'ha salvat la música?

R. Faig música des que tinc ús de raó. No concebo una vida sense la música, i sí, m'ha ajudat a superar dificultats… Mahler, sobretot. Beethoven m'ha fet entendre la vida, la música del segle XX és d'una riquesa extraordinària, tot i que poc coneguda a partir del final de la Segona Guerra Mundial. Va ser el que més em vaig preocupar de fer en la meva etapa de productor musical.

Beethoven m’ha fet entendre la vida, la música del segle XX és d’una riquesa extraordinària, encara que poc coneguda a partir del final de la Segona Guerra Mundial

P. Com va començar?

R. Vinc d'una família molt liberal; el meu pare sabia quines eren les dificultats de ser un professional de la música, així que em va fer estudiar Dret, però després em va fer costat en la meva decisió d'arribar a ser director d'orquestra. I va ser el meu besoncle Eusebio López Sert, pianista, qui em va encarrilar per superar la reticència d'aquella burgesia a dedicar-se a la música professional. El meu besoncle tenia una vida afectiva complicada i va lluitar per ser lliure, una vida difícil i de vegades tràgica.

P. Li ha pesat el seu cognom?

R. La meva família està vinculada a Gaudí pel meu avi Güell, amic profundíssim de l'arquitecte. Junts van voler transformar Barcelona, que avui no s'entén sense ells. Van fer el Park Güell, la Colònia Güell o el Palau Güell i altres obres. Van treballar per fer de Barcelona una ciutat més acollidora. Tota l'obra important la fa Gaudí amb Güell. I avui la conseqüència d'aquesta associació la veig desfeta; Barcelona ha passat de ser cosmopolita a convertir-se en provinciana, com a conseqüència del nacionalisme. Els pobles tenen dret al suïcidi, a anar a l'infern si volen, però no es tracta que siguin uns quants els que ho decideixin. Barcelona era el far del sud d'Europa i s'ha fet més petita, més local.

P. Als 17 anys va ser dels directors més joves del món...

R. Vaig acompanyar Montserrat Caballé a Puerto Banús [Marbella, Màlaga] en un programa de Verdi i Puccini. Hi havia una boira densa durant el concert. No ens vèiem ni els músics. Però aquí vaig iniciar una relació molt positiva amb la Montserrat i la vaig dirigir per moltíssims llocs del món. El meu primer frac era un desastre. El meu oncle, el que seria editor de Tusquets, Toni López, que m'acompanyava, em va obligar a planxar-lo. Em vaig entretenir, però vaig arribar a temps que la Montserrat limités l'esbroncada que em mereixia. Després vaig treballar amb Franco Ferrara i amb Leonard Bernstein, que era una persona imponent, que sabia que en tot gènere hi havia música bona i música dolenta. Tenia un caràcter variat; et feia sentir al cel, perquè t'animava, però de vegades era intransigent i sec, sec. Em va ensenyar a buscar l'essència de la música en una llibertat sense prejudicis, a sentir que calia tractar una cançó dels Beatles com una obra de Schubert. I no em puc oblidar de Sergiu Celibidache. Ell em va ensenyar que l'objectiu primer de la música és aconseguir la llibertat de l'ésser humà a través del so físic.

P. En el seu llibre sobre Béla Bartók introdueix reflexions que poden imaginar-se també com a seves sobre el populisme i la xenofòbia que tornen.

R. Per descomptat. El moment actual té el gran problema, igual que el va tenir en l'època de Bartók, del nacionalisme que va acabar impulsant el nazisme a l'Europa de la qual ell es va exiliar. L'ésser humà no aprèn de la seva història i torna a caure en els mateixos errors. Això és desesperant. Vivim en un món nefast. I en aquest moment hem de tornar a començar.

P. De vostè s'ha dit que és optimista i batallador. I aquests adjectius els adjudica també a Bartók.

R. El 1940, en el moment més càlid de la seva carrera, Bartók és considerat un dels quatre o cinc compositors més importants i respectats d'Europa. I encara que no és jueu ni té necessitat d'exiliar-se, ho abandona tot per emprendre un viatge al desconegut només per deixar constància de la seva radical oposició a les dictadures de Horthy a Hongria, de Mussolini a Itàlia i de Hitler a Alemanya, perquè el seu exemple, com que era molt conegut, servís d'alguna cosa. Als Estats Units se li van anar tancant portes i va haver de viure en la misèria. Estimo els personatges sobre els quals escric, els trec fora de mi i destaco els seus principis ètics, l'amor, el dubte, les contradiccions brutals que té la vida, en definitiva, la mort. I aquest és el gran tema de Bartók, obsessionat per compondre un concert que el faci famós a tot el món i sigui l'herència de la qual visquin els seus. Aquest tercer concert és la seva obsessió, i deixarà inconclusos els 17 últims compassos.

P. Aquesta energia amb la qual l'aborda el salva a vostè també del defalliment?

R. Per descomptat. Passo per ser una persona optimista i lluitadora, però jo mateix no em considero així. Soc víctima d'aquesta imatge que he creat. Em plantejo el perquè de la lluita de la creació en un món que és nefast, on no s'atenen res més que raons banals, i on el veritablement important és potenciat en honor de la frivolitat. Un no és ni el que un creu que és, ni el que un representa. Un està enmig d'aquestes dues coses.