Los Hermanos Cubero revisen el folklore castellà

Sembla una història increïble. Dos germans de l'Alcarria, amb pinta de poder ser d'Iowa, manxecs d'Iowa, establerts a Catalunya, amants del folklore popular castellà i també del bluegrass, recuperadors de velles cançons que la mateixa memòria va oblidant, aconsegueixen captivar un públic que probablement gairebé no té folklore a la seva discoteca domèstica. Persones que mai s'han apropat al Tradicionàrius omplen el Coliseum per escoltar jotes. En un cicle del Primavera Sound, una firma que els ha permès entrar en un públic que a priori no els hauria de resultar propi, que durant una setmana i amb diverses propostes ha omplert el teatre de la Gran Via, en el qual Los Hermanos Cubero resultaven la proposta més dissímil, una mirada a les arrels musicals que en temps del franquisme es van voler substituir amb els coros y danzas i aquells fastos de la Demostración Sindical de cada Primer de Maig. Los Hermanos Cubero, una memòria ben viva. Los Hermanos Cubero, exemple que la música pot saltar qualsevol frontera, qualsevol prejudici.

El Roberto toca la mandolina, és més baix que l'Enrique i té un aspecte tan singular que podria semblar qualsevol cosa, des d'un membre d'un grup de rockabilly al cosí espavilat de qualsevol. Toca la mandolina, somriu molt i per agrair els aplaudiments fa girar el seu instrument, i a la part del darrere hi posa gràcies. L'Enrique és més alt i espigat, té una bona melena, el rostre ossut, canta i toca la guitarra i acostuma a anar amb barrets vaquers d'ala ampla. A més de la música popular els uneix un fil d'humor que arrenca el somriure després d'una centèsima de segon de perplexitat, humor que ells utilitzen amb temàtiques recurrents al llarg d'un concert. Divendres el seu centre va ser María San Miguel, violinista que els va acompanyar en escena per materialitzar les cançons del seu particular Proyecto Toribio, peces instrumentals recollides de l'anònim violinista Toribio Del Olmo, natural d'Algora i ànima de les festes populars a la Guadalajara d'inicis del segle XX, quan el violí era rei del folklore popular de la zona. Proyecto Toribio, un nom perfecte i encertat a l'altura d'uns germans que sense pudor grapegen una memòria que a les seves mans és renovació en present continu.

I aquí teníem els amants de Nick Cave, Arcade Fire i demà de Dry Cleaning picant de mans en pasdobles, masurques, jotes, seguidilles i pericons –una masurca més ràpida, van explicar els Cubero–, interpretats amb violí, mandolina i guitarra, creant un marc mental castellà, ressec i adust, alegre i popular, ple de personatges que estimen, moren i s'entristeixen. I tot això explicat amb una música que en bona mesura ha arribat als Cubero mitjançant gravacions de camp. Però els Cubero presentaven, a més, el seu altre disc, Errantes telúricos, el que els uneix a diversos artistes que han congregat per donar vida a més cançoner popular i també propi –tots dos gairebé impossibles de distingir, el millor que es pot dir d'un repertori així. Algun d'aquests col·laboradors els va acompanyar al Tívoli, com un Rodrigo Cuevas que s'hi sentia com a casa, recuperant de passada una altra memòria, la de Rambal, el faranduler de Gijón assassinat per la intolerància o un Josele Santiago que aplica juntament amb els Cubero la màxima que suggereix buscar problemes als problemes. Saviesa popular en una festa que va acabar amb ball a l'escenari. Com mana la tradició.