El Guillem, l’alumne amb discapacitat abandonat en un institut públic

Guillem Rius, de 16 anys, va cada dia a l'institut públic Costa i Llobera de Barcelona, però no aprèn gairebé res. Està matriculat a primer de batxillerat, té un trastorn del llenguatge que li comporta un grau de discapacitat del 33% i malgrat la insistència de la seva família no ha aconseguit, en els set mesos que fa que ha començat el curs, que li adaptin el contingut de les assignatures, ni el material pedagògic, ni els exàmens. La normativa estableix que l'alumnat amb necessitats educatives especials matriculat en centres ordinaris ha de rebre els suports que requereixi per a la seva atenció.

La mare del Guillem, Juncal Iglesias, creu que l'objectiu del centre és que tirin la tovallola i el matriculin en un altre lloc. Aquest diari ha intentat sense èxit obtenir la versió del centre i del Departament d'Educació de la Generalitat, que l'1 d'abril va assegurar a preguntes d'EL PAÍS que estudiaria el cas.

L'institut està situat al costat d'un bosc, a la part més alta del barri de Sarrià, des d'on es veuen el mar i la ciutat com en una maqueta. “El lloc m'agrada. Jo vull treballar, però si no m'ho faciliten, què hi farem”, comenta, assegut en un banc prop de l'entrada, el Guillem, un noi atlètic, de mirada atenta i penetrant, que respon al seu ritme totes les preguntes. L'alumne també va estudiar aquí l'educació secundària obligatòria (ESO). I tampoc en aquesta etapa va rebre, tret d'alguna excepció, suport dels docents, assegura la seva mare. Però amb l'ajuda de la seva família, que li va anar adaptant els materials, i de professors particulars de reforç va anar aprovant les assignatures i avançant.

La seva trajectòria va estar a punt de canviar al juny. Poc abans d'acabar el curs, el centre els va enviar una carta en la qual després de felicitar el Guillem per la feina que havia fet durant el confinament, els va comunicar que no li donarien el títol de l'ESO en considerar que no havia aconseguit “les competències necessàries” ni mostrava “el nivell d'autonomia i maduresa exigible”. Iglesias va recórrer i l'Administració educativa li va donar la raó. Va resoldre que l'institut no havia “explicitat els criteris segons els quals es va decidir no acreditar l'alumne”, ni tampoc havia concretat prèviament en el seu pla individualitzat (el document en el qual els centres educatius han de plasmar com atendran un estudiant amb discapacitat) en quins elements es basaria per decidir si l'alumne havia superat l'etapa, i li va concedir el títol.

Els fons necessaris

La mare del Guillem, que va treballar molts anys com a neurofisiòloga clínica a l'Hospital del Mar de Barcelona i ara és gerent d'una fundació d'art, creu que l'institut no volia graduar-lo per no tenir-lo a batxillerat. “És el primer alumne amb necessitats educatives especials que arriba a aquesta etapa al centre”, afirma. I també que en les entrevistes mantingudes amb la direcció al llarg de la secundària li van dir que l'institut, situat en un dels barris més benestants de Barcelona, no té els recursos necessaris per tractar el seu fill.

La pregunta inevitable és si arribats a aquest punt ―la família també ha denunciat l'assetjament que el Guillem va patir en cursos anteriors per part, presumptament, de diversos companys, amb insults tant al centre com a través de les xarxes socials, un assumpte que instrueix un jutjat de menors de Barcelona― no s'han plantejat canviar efectivament el Guillem d'institut.

“Se'ns ha passat pel cap moltes vegades”, respon Roger Martínez, un amic íntim de la família, que ha estat com un segon pare per al Guillem. “No sabem si seria millor o no, però el que no seria és just. Aquesta és una escola pública, que depèn de la Generalitat, que té el deure de fer el que marquen les normatives i les lleis. Canviar un alumne perquè l'Administració no fa el que mana la llei ens sembla una injustícia total. I a més ell sempre ho diu, que aquesta és la seva escola”, afegeix Martínez mirant el Guillem, que assenteix.

“I a més”, afegeix la seva mare, “tampoc tens gaires opcions”. L'adolescent va anar de petit a una escola privada, però un dia, explica Iglesias, van rebre un burofax dient-los que no el portessin l'endemà perquè no tenia “el perfil” del centre. Va acabar la primària en una escola pública. I, per fer la secundària amb una plaça d'alumne amb necessitats educatives especials, la família va poder triar entre dos instituts públics de la seva zona. Van descartar el primer perquè els joves amb discapacitat estaven separats de la resta en una aula especial i al Guillem no li va agradar el lloc. “Semblava una pel·lícula de terror”, comenta en un to sorneguer. I el van matricular al Costa i Llobera.

“Què faig?”

Catalunya és, segons un informe publicat recentment pel Ministeri d'Educació, una de les comunitats que en els últims anys “ha desenvolupat decrets amb una clara aposta per avançar cap a una educació inclusiva”. Però, segons Iglesias, quan al final del curs passat van anar al servei d'orientació del Consorci d'Educació de Barcelona (l'entitat que gestiona la matriculació dels alumnes), els van dir que, a la pràctica, els cicles de Formació Professional no estaven adaptats per a alumnes com el Guillem. “En aquests moments penses: llavors què faig? Me'l quedo a casa? I què faré?”.

De moment, l'adolescent està encallat a primer de batxillerat, imaginant que potser després podrà estudiar “Dret, Psicologia o alguna cosa relacionada amb la tecnologia”. I la seva mare va presentant reclamacions en diferents instàncies oficials, des del Síndic de Greuges al president de la Generalitat, mentre prepara una demanda judicial (de moment està esgotant la via administrativa) reclamant que atenguin el Guillem.