Ciutat: estratègies i tàctiques

A moltes grans ciutats del món s'han intensificat els canvis a l'espai públic, aprofitant les urgències que la pandèmia ha anat plantejant. L'estratègia era clara des de feia anys: recompondre un espai públic excessivament colonitzat per l'automòbil; augmentar els espais per a vianants i la mobilitat no contaminant; incrementar les zones verdes i la qualitat del passejar i estar de la ciutadania. Les experiències tàctiques, de baix pressupost i fàcilment reversibles o consolidables, que ja s'havien engegat a Nova York i en altres ciutats des de fa molts anys, s'han vist ara multiplicades. A Europa, ciutats com París, Londres, Hèlsinki, Amsterdam o Barcelona han aprofitat el moment, ampliant carrils per a bicicletes, convertint carrers o places en zones per a vianants o ampliant els espais sense cotxes davant de les escoles o en llocs molt concorreguts. Tot això ha afavorit l'aprenentatge creuat entre ciutats, i ha posat en relleu la capacitat de generar dinàmiques de millora més enllà de les diferències de context de les unes i les altres.

Són molt pocs els que argumenten en contra de l'estratègia que apunta a combinar el fet d'avançar cap a ciutats més habitables amb les exigències que planteja l'emergència climàtica. El que sí que es discuteix són els ritmes, les formes, la manera excessivament experimental i disruptiva de les intervencions tàctiques que s'han dut a terme. Es contraposa l'urbanisme seriós, sòlidament pensat i construït amb la provisionalitat titllada de cutre o potinera de les intervencions d'urgència que s'han emprès. Sense entendre que la urgència està precisament situada a demostrar la capacitat de combinar densitat, qualitat de vida i respecte mediambiental en moments com els actuals. Els dubtes sobre la combinació salut-ciutat han crescut significativament. Del que es tracta és d'evitar que les ciutats perdin la seva innegable i històricament comprovada capacitat d'innovació, creativitat i convivència entre estranys, diversos i malgrat tot veïns, mentre milloren notablement els seus estàndards ambientals i de salut.

En un llibre molt recent que han publicat Pablo Sendra i Richard Sennett s'argumenta a favor de l'experimentalitat i la disrupció a la ciutat com a mitjà per continuar mantenint la seva capacitat d'adaptació en temps de canvi d'època. Una ciutat predictible i determinada en els seus usos i espais és, contradictòriament al que podria semblar, una ciutat més fràgil, menys complexa i per tant menys ciutat. La rigidesa i homogeneïtat en redueixen la vitalitat. Una ciutat és més viva, més diversament habitable quan aconsegueix assumir diferents narratives, mantenint espais i objectes incomplets, afavorint territoris de pas oberts a diferents expectatives i interessos. Les intervencions tàctiques que s'han anat engegant permeten, gràcies a la seva provisionalitat, apropiacions diferenciades i complementàries, i això deixa que la ciutadania mateixa sigui qui vagi definint amb les seves pràctiques el que l'urbanista ha deixat sense tancar.

La recent pandèmia ha posat en qüestió la ciutat, com ja havia passat abans en altres grans crisis sanitàries. Les ciutats van respondre en cada ocasió buscant sortides als reptes plantejats, construint clavegueram, sanejant barris i ampliant vies i espais. La qüestió era i continua sent mantenir els avantatges indubtables de la proximitat i la densitat dels espais urbans. Les ciutats continuen tenint, en aquest sentit, una posició privilegiada, ja que ofereixen condicions de veïnatge que afavoreixen interaccions complexes i al mateix temps freqüents, sense gaires costos i amb economies d'escala positives. Les xarxes digitals afegeixen més densitat d'intercanvi, i permeten relacions de proximitat no necessàriament geogràfiques. Però, al mateix temps, és cert que les ciutats són espais que poden generar més angoixa precisament per aquesta constant proximitat inevitable. I és precisament aquest últim aspecte el que s'ha posat més en relleu en l'escenari de la covid-19. Es tractaria, per tant, de mantenir les condicions favorables de les ciutats, reduint precisament els seus efectes més pertorbadors.

Els missatges des dels centres de referència en salut pública i resposta mediambiental són clars. Reduir la petjada de carbó a les ciutats, mantenir allunyats els automòbils de les zones escolars, ampliar i fer renéixer els espais per a la gent, evitar la segregació urbana i l'increment de les desigualtats, reduir la presència dels automòbils en aquest espai públic, afavorir l'ús de bicicletes i del transport públic propulsat elèctricament i reforçar i millorar les connexions entre el centre de ciutat i les àrees perifèriques. No sembla aconsellable mantenir l'arrogància d'alguns urbanistes que o bé defensen el model ja existent com a immillorable, o que conviden a respondre amb solucions definitives un escenari en el qual predominen la incertesa, la volatilitat i la complexitat. Es pot discutir si l'estètica adoptada o els materials emprats són els més adequats. Però no podem deixar de donar suport a l'experimentalitat i el tacticisme urbà si amb això aconseguim més capacitat d'adhesió ciutadana, amb les seves pràctiques i les seves diverses apropiacions, a favor d'aquesta nova gran transformació estratègica de les ciutats cap a horitzons amb més benestar i salut per a tothom, mantenint la inigualable diversitat propera de les ciutats.

Joan Subirats és tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona i catedràtic de Ciència Política a la Universitat Autònoma d'aquesta ciutat.