Un nou festí de Montalbano

Quan se li va concedir el Premi Nobel a Bob Dylan es va produir un intens debat sobre si un bard –no el d'Astèrix, evidentment, però un bard, al cap i a la fi– es mereixia el màxim guardó de les lletres mundials. És indiscutible el pes que el cantautor ha tingut en la cultura del segle XX (i XXI), però una altra cosa és fins a quin punt se'l pot considerar un escriptor. No obstant això, aquest debat obviava una dada essencial: que la literatura va començar de manera oral, que Homer, un dels pares de la cultura occidental, no escrivia els seus poemes, sinó que els cantava i que així es van difondre i van conservar la Ilíada i l'Odissea. A principis del segle XX, investigacions d'antropòlegs van revelar que encara quedaven poetes als Balcans que, malgrat ser analfabets, eren capaços de recitar de memòria llargs cants èpics amb ressons homèrics.

L'oralitat ha arribat fins a nosaltres, creixents consumidors de podcasts i d'audiollibres, com una forma fonamental d'escoltar històries. I aquí continua, completament viva, com demostra La xarxa de protecció (Edicions 62, traducció de Pau Vidal), el llibre número trenta protagonitzat pel comissari Montalbano i el primer que el seu autor, Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925 - Roma, 2019), que havia anat perdent la vista, no va escriure, sinó que va haver de dictar. Camilleri va començar a escriure novel·les força tard: va publicar als 64 anys el primer volum de Montalbano, La forma de l'aigua. Va morir a Roma el 2019 als 93 anys, però per problemes de visió havia hagut de deixar d'escriure fa uns anys, tot i que no va renunciar a explicar les seves històries. Edicions 62 ha anat publicant religiosament cada any un montalbano, però el final definitiu de la sèrie s'apropa. Ja només en queden dos d'inèdits en català, Il metodo Catalanotti i Riccardino.

Cada vegada millor

Es podria pensar que, després de tres desenes de títols, els relats de Montalbano estaven condemnats a anar baixant de qualitat. Tot el contrari. Des de fa anys, els lectors del comissari sicilià comprovem que cada nou llibre és millor que l'anterior, tot i que, cal dir-ho, en els últims temps s'havien anat tornant cada vegada més foscos. No perquè perdessin el sentit de l'humor –mai!–, sinó perquè era impossible que no arribés a l'obra de Camilleri l'Europa egoista i malaurada que el vell escriptor contemplava des de la seva creixent lucidesa.

La xarxa de protecció compleix la primera regla, és una novel·la magistral; però se salta la segona. Potser precisament per l'oralitat, perquè es nodreix de la vella alegria d'explicar, és un llibre especialment lluminós i divertit. No és que no tracti assumptes durs, ni que no hi aparegui aquesta Itàlia salvinesca, que indignava Camilleri; però aconsegueix que una mena de bon humor suri sobre tot el llibre. La novel·la ofereix un gran macguffin –aquest truc de Hitchcock per despistar l'espectador amb una trama secundària– perquè arrenca amb el rodatge d'una pel·lícula sueca, amb un equip que ha envaït l'afable Vigàta. Com tots els montalbanos, després la novel·la ofereix moltes ramificacions, una de les quals és una bonica, inquietant i apassionant reflexió sobre els secrets que una família amaga en el seu passat.

Com menys s'expliqui de la trama, molt millor. Es pot avançar, això sí, que és un llibre especialment gustós perquè Camilleri para una notable atenció en el menjar: ofereix un desplegament de gastronomia siciliana per contrarestar les receptes nòrdiques que intenta introduir la troupe cinematogràfica. El menjar és un element essencial per a Montalbano, que es passa el dia pendent dels festins a la Trattoria di Enzo i del que l'Adelina li hagi deixat a la nevera, però aquí simbolitza més que mai la saviesa del Mediterrani, que Camilleri ha sabut transmetre als seus personatges i, en un regal que no podrem agrair-li mai prou, als seus lectors.