El retaule dels despropòsits

Som en un moment crucial: la vacuna ha aconseguit que els rostres esbossin alguns somriures. Els ciutadans que ja la porten posada perquè senten com baixa la temperatura de la por, i tots plegats perquè ja no veiem impossible tornar a viure sense demanar permís. Però la recuperació es farà sobre un terreny devastat per aquest llarg any a baix ritme: el desig de girar full xocarà amb la crua realitat dels efectes ajornats de la crisi. És un moment en què, més que mai, seria exigible una certa grandesa als qui des del poder polític haurien de generar positivitat i empatia. I, no obstant això, aquesta setmana s'han incorporat abundants aportacions al retaule de la mediocritat. Vet aquí un exemple. Diu Pablo Casado: “Vull ser el punt mig entre Feijóo i Ayuso”. Si no hi ha criteri, ubicació. L'oportunisme: el conjunt buit de la política.

Però més enllà de l'anècdota, l'escena política gira ara mateix entorn de dos espectacles que transmeten una inquietant sensació de decadència. Per descomptat ja ve de lluny i no és una exclusiva hispànica. Després d'haver-se gronxat en la fantasia de la fi de la història, després de l'enfonsament dels sistemes de tipus soviètic, després que la dreta i l'esquerra, alliberades dels vells fantasmes, es lliuressin del tot, durant la revolució neoliberal, als dictats dels diners, les democràcies occidentals fa temps que busquen actors que les rellancin. I costa trobar-los, entre altres raons perquè la política s'ha instal·lat en un llenguatge simplista gens exigent que desconeix i rebutja la complexitat i alimenta la frivolitat. Una dialèctica negativa que resulta contagiosa.

A Madrid, Isabel Díaz Ayuso ha portat aquesta lògica a l'extrem. És difícil veure un rostre tan indiferent a la veritat i a la realitat. Quan se li posen les xifres al davant com a màxim se li escapa una ganyota de fàstic: pesats, amb què em veniu ara. I ha elevat aquest exercici fins a la hipèrbole, sense que els seus adversaris hagin brillat a l'hora de desarticular la paròdia. Ella marca el ritme. Els fonaments de la seva figura política són febles: ha crescut per la barra que té i per mantenir bars i restaurants oberts quan els altres els tancaven. Els esforços dels seus adversaris per introduir racionalitat no acaben de fer forat, perquè han reaccionat massa tard i van a remolc. El PSOE no va voler assumir que al davant de la frivolitat convertida en valor suprem no n'hi ha prou amb la rígida imatge del savi introvertit. I així ens trobem davant d'unes eleccions que poden servir en safata l'hegemonia de la dreta espanyola al sector més reaccionari.

Simultàniament, Catalunya viu el penós espectacle d'una fosca i interminable negociació per a la formació de govern. Un exercici de desgast entre els dos principals actors del sobiranisme que Junts per Catalunya sembla disposada a portar fins al límit. Un joc que, com tot, té el seu costat sinistre –que sovint és el que millor ajuda a entendre el despropòsit. En aquest cas, el ressentiment per la pèrdua de la presidència que consideraven que els pertanyia de manera vicària, la col·locació de la xarxa de personal afí i l'eterna psicopatologia de les petites diferències.

Però en el fons és més que això: és l'expressió de la impotència que s'amaga darrere d'una ficció (la ruptura unilateral per desobediència massiva que reclama l'expresident Torra, que no va fer res per aconseguir-la durant el seu efímer mandat). Un ritual de supervivència que només pot portar al desencís, com ja s'està notant. I que aprofundeix en la cerimònia de la confusió, intentant equiparar les institucions representatives amb determinades organitzacions de la societat civil, contra la més elemental lògica democràtica. Allò fonamental (la independència) queda devaluat perquè es converteix en recurs conjuntural per a la supervivència partidària, mentre es renuncia a una política efectiva capaç de captar les oportunitats de millorar posicions i començar a canviar les coses de debò. Si al final hi ha govern, estarà amortitzat abans de començar.

Ara mateix, amb la desaparició de Ciutadans, el PSOE cada vegada necessitarà més els partits independentistes perquè el Govern espanyol segueixi endavant. Sabran aprofitar l'oportunitat? I aquí evidentment emergeix la responsabilitat de l'altra part: serà capaç Pedro Sánchez d'assumir l'atreviment necessari per contribuir a desencallar la situació o se sumarà a la mediocritat generalitzada? Fer de l'estancament normalitat és el refugi de la impotència. I només serveix per augmentar els nivells de contaminació política que porten a la decadència.