Un Sant Jordi lingüístic

Deu ser que durant la pandèmia els lingüistes han estat ociosos, perquè arriba Sant Jordi amb més novetats de llengua que mai. I tenint en compte que la Setmana del Llibre en Català s’ha convertit en una altra cita ineludible per a la presentació de novetats, cal concloure que la producció al voltant del català gaudeix d’una salut estupenda. De moment, doncs, no s’ha notat encara aquest nou invent de situar l’anomenat Día del Español justament per Sant Jordi (no se’ls ha acudit de contraprogramar els Sanfermines, o les Falles, o la Setmana Santa sevillana), tot aprofitant la data de defunció de Cervantes per llançar una iconografia quixotesca en lloc de llibres i roses. En fi...

Comencem amb un cant a la diversitat lingüística amb Els colors de la neu (Eumo, 158 p. 19 eu.), signat per Pere Comellas i Carme Junyent. L’obra, de lectura amena a l’estil Jesús Tusón, ofereix una panoràmica de la manera com les llengües organitzen l’entorn, construeixen cultura i interpreten el món. A través de la descripció de fenòmens comuns a la facultat del llenguatge, com ara l’expressió del gènere, la dixi dels participats en el discurs o els sistemes de numeració, la diversitat s’acaba revelant com el factor decisiu per a la igualtat entre les llengües i l’evidència que totes tenen el mateix valor. D’aquí doncs el darrer capítol, que busca ultrapassar la mera descripció de fenòmens gramaticals per alertar sobre la pèrdua de diversitat lingüística mundial.

Repeteix Carme Junyent amb un llibre en què ha coordinat fins a 77 veus a l’entorn de la preocupant salut sociolingüística de la llengua: El català, la llengua efervescent (Viena, 182 pàg. 15,20 eu.). Per mitjà d’articles breus, l’obra esdevé una bona síntesi del pensament acadèmic actual, amb el fil conductor de l’emergència per la llengua i la crida a emprendre mesures perquè la situació de residualització no sigui irreversible. No tot és doncs pessimisme. A banda d’incorporar autors consagrats en el debat (Bastardas, Rossich, Lamuela, Murgades), hi ha espai també per a veus joves que vinculen la defensa de la llengua amb altres mobilitzacions, tal com fa Clàudia Rius respecte del feminisme o Maria Sabaté-Dalmau criticant el neoliberalisme.

Sovint la lectura sobre el català desemboca en angoixa, cosa que Enric Gomà pretén combatre amb El català tranquil (Pòrtic, 190 p. 15,10 eu.). Fi coneixedor del lèxic de la llengua per la seva afició tant a llegir diccionaris com a parar l’antena al carrer, l’autor proposa un antídot per a la rigidesa d’una normativa que, entesa com a mecanisme alliçonador, pot acabar constrenyent la llengua col·loquial i limitant la creació lèxica, que no sempre és endreçada. I no s’està de reclamar la idoneïtat de paraules sorgides dels usos espontanis que poden espantar més d’un ultrancer: guixeta, octaveta, àrbit, gimcama, frapar, candau, enganxina, llàpissos, cumbaià, pixapins. Tot amb l’humor gomanià que també caracteritza Control de plagues i El castellà, la llengua del costat.

Tot aquell que consideri que la tranquil·litat de Gomà és un excés per a una llengua que necessita més rigor està d’enhorabona amb l’aparició del Llibre d’estil de VilaWeb (Edicions de 1984, 280 p. 17,50 eu.). Lluny de presentar una obra que legitimi certs usos gramaticals i lèxics heterodoxos —tal com fan altres llibres d’estil—, VilaWeb entronca amb la tradició de Fabra i continuadors a fi de “bastir una llengua de referència nacional, no pas regional: apta per a tot el domini lingüístic i aclarida de tota interferència que en mini el sistema”. No els cal, doncs, justificar l’ús de la llista de diacrítics vella. Per destacar l’apartat d’“Abusos, dubtes i propietats”, amb algunes de les seves preferències i propostes (condom per condó, ronda per gira, etc.). No hi hem trobat però el conegut repic d’atuells per cassolada.

Qui tingui dubtes de llengua ja s’ha acostumat a recórrer a l’Optimot, el servei de consultes lingüístiques emparat per Política Lingüística i l’Institut d’Estudis Catalans. Apareix ara 101 dubtes de català resolts per l’Optimot (Rosa dels Vents, 218 p. 17 eu.), amb textos de Pau Clua a partir de les fitxes del servei. El llibre obre foc justament amb els diacrítics, i tant pot anar resolent confusions diverses (guixeta, taquilla o armariet?; alhora o a l'hora?; composar o compondre?) com aturar-se en qüestions gramaticals, com ara els complements de règim verbal o l’abús dels possessius. Llàstima que s’hagi silenciat la feina de les autèntiques autores de les fitxes, les conegudes com a optimotes: Aina Domènec, Míriam Martín Lloret, Maria Rosa Serra i Marta Salvadó.

Així com Magí Camps deia Parla’m amb estil, les germanes Valentina i Júlia Planas —altrament dites La incorrecta— reclamen obertament Parla bé, collons! (Montena, 200 p. 18 eu.), tot un manual que pretén difondre la correcció lingüística des de la més festiva irreverència. Amb màximes que funcionen com a eslògans (“Accentuar és gratuït”, “Perdra la cradivilitat es aixís de fàçil”) i un grafisme atractiu que combina text imprès i notació correctiva en vermell, l’obra exposa les principals convencions per escriure com cal, com ara els usos de la majúscula o la notació dels nombres, alhora que resol nombrosos dubtes d’ortografia, gramàtica i lèxic. Per emmarcar els deu manaments d’inici, amb el darrer que no deixa marge de maniobra: “No duràs la contrària a La incorrecta”.

Bon Sant Jordi!