La República va sortir al balcó

Balcons. Banderes i bandes tricolors. I gent (bastants nens) amb cara de joia. Aquest fil cus la iconografia de la reacció popular durant els tres dies que va durar la República Catalana, la que Francesc Macià va proclamar el 14 d'abril de 1931 des de l'encara Palau de la Diputació. El futur president de la Generalitat venia de pronunciar una discurs semblant des del balcó del davant, el de l'Ajuntament de Barcelona, on a penes mitja hora abans, Lluís Companys, autodesignat alcalde, ja havia dit: “Ciutadans: els representants del poble acabem de proclamar la República a Catalunya”. Allà, ambdós ho havien fet sota una gran bandera tricolor que un funcionari municipal va agafar prestada precipitadament del Centre Republicà de la plaça de Sant Just perquè al Consistori,és clar, no en van trobar ni una.

Els tres colors republicans van brollar per tot Catalunya, tanmateix, com per art de màgia. Devia passar a tot arreu el mateix que l'escriptora Teresa Pàmies va detectar al seu Balaguer natal i va recollir a Crònica de la vetlla: “Es van confeccionar banderes a correcuita”. La cita queda recollida a Tres dies d'abril, 90 anys de la proclamació de la República, miniexposició de format gairebé escolar, però de gran riquesa semiòtica i gràfica, al Palau Robert de Barcelona, fins al 5 de maig, com a commemoració d'aquelles nou dècades.

Les 64 instantànies de 31 arxius de Catalunya que conformen la mostra, organitzada pel Memorial Democràtic i comissariada per l'historiador Oriol Dueñas, proporciona una mirada iconogràfica en molts casos inèdita. Que l'escenari dominant siguin els balcons és pura conseqüència històrica: Macià, que anava a remolc de la gosadia de Companys, va ordenar, mentre feia una mossada amb els seus pròxims, el ràpid control de les comunicacions, entre altres usos, per enviar missatges a tots els alcaldes demanant-los que l'ajudessin, “començant per proclamar la República a la vostra ciutat”.

Dit i fet. Al balcó de l'Ajuntament de Sabadell els dona temps fins i tot de penjar una pancarta: “Visca la República”. Hi ha força gent. No com a Ripoll, que davant de les Cases Consistorials es congreguen unes quantes desenes de persones. Molts són nens i preadolescents, denominador comú a les imatges d'Esparraguera (són al balcó) i a Sallent. Després hi ha les banderes gegantines, com la que oneja a Tremp, senyal a la qual s'anirà afegint el catàleg republicà imaginable que qualsevol es pugui posar a sobre: llaços, draps tricolors, bandes, túniques, barrets frigis... Complements que proliferen l'endemà, 15 d'abril. A Ponts (Lleida), una jove vesteix amb la senyera i el barret frigi, mentre la seva parella porta el vestit tradicional català, espardenyes de llaç incloses. Uns somrients mariners d'uniforme amb banderoles per sobre també envaeixen els carrers de Barcelona. Més discretes, però igual de “tricolorejades”, anaven les noies de la plaça de Catalunya que va captar Josep Maria

Sagarra, un dels grans fotoreporters que van immortalitzar aquells dies al costat de Brangulí, Merletti (la famosa fotografia de Macià amb mig cos fora del balcó a la plaça de Sant Jaume), Gabriel Casas i els fotògrafs més anònims de tots els racons de Catalunya. És quan veu aquestes noies “vestides de República i amb túniques i barrets frigis baixant per la Rambla” que se Maria Aurèlia Capmany n'adona, escriu, de la importància del moment.

La banda sonora la componen “colles cantant La Marsellesa i La Internacional... Se sentien crits de ‘Visca Macià!’, ‘Visca la República Catalana!’ i ‘Mori Cambó!’”, registra Aurora Bertrana a les seves Memòries fins el 1935. Recull també que, pel que sembla (les coses se sentien pel carrer o per la ràdio i l'endemà ho ratificaven els diaris), un dels moments decisius hauria estat quan Companys va irrompre a l'Ajuntament i va exigir la vara per iniciar el traspàs de poders, no sense tensió. En una de les instantànies al balcó després de la proclama es veu que la té a la mà. Hores després, la va cedir per ser el nou governador civil.

Alfons XIII, per terra

Un retrat del rei Alfons XIII al terra d'un carrer de Valls, davant de la mirada d'uns agutzils i un pregoner amb tambor, fotografiat el 14 d'abril per Pere Català Pic, pot resumir el moment estrictament polític, d'una càrrega simbòlica semblant a la dels militars (oficial amb sabre en rest) que a la plaça del Vi de Girona saluden a la República, com fan membres de la Cavalleria a Reus. I és que no va ser fins passats dos quarts de dues de la matinada del 15 d'abril que, sota el balcó del Palau de la Generalitat, un capità, al costat de dues seccions d'artilleria, va llegir l'ordre de proclamació de la República i l'acceptació de Macià com a president. La iniciativa republicana catalana no deixava de ser un salt al buit; jurídicament, una rebel·lió. D'allà les subtils referències sempre als seus primers discursos per estar preparats “per defensar” el nou règim.

Les negociacions amb els representants del Govern, el 16 d'abril, van deixar la proclama catalana a Generalitat. Macià va tornar a un balcó per comunicar el “sacrifici”, si bé aquell dia només hi havia dos centenars de persones escoltant-lo. La República Catalana es va acabar tres dies després.

“Davant de la magnitud emocional d'aquest moment cívic de la nostra vida, falla la ploma, falla la paraula...”, reconeix durant aquelles jornades a Mirador un dels rutilants periodistes del moment, Josep Maria Planes. L'esperança en una nova etapa de la història i de la vida la compendia la nena petita, vestida de República i tocada amb barret frigi, a sobre de l'espatlla dreta del seu pare a Reus. Miren a la càmera o a un futur que, passats aquells tres dies d'abril, no va anar més enllà de cinc anys.