Els entranyables quioscos

El quiosquer és una peça bàsica i entranyable d'un ecosistema informatiu que trontolla. Però encara hi és, fent hores i amb ganes. Fa temps que volia escriure una crònica més d'afectes que de dades i la primera persona amb qui vaig parlar va ser Olimpia Rozas, la quiosquera del meu veïnat. Quedem a les quatre de la tarda. El seu marit, Juan Borrazas, no ve perquè per a ell, per fi, la migdiada és sagrada després de 40 anys treballant 21 hores al dia en la distribució de diaris i dormint a estones.

L'Olimpia i el Juan van comprar el seu primer quiosc el setembre del 2005. Ella era supervisora de neteja i ell, com a repartidor, sabia quants exemplars movia cada quiosc de la seva ruta. Llavors obrien a un quart de sis del matí i tancaven a les nou de la nit. Ara, l'Olimpia obre a les quatre i tanca a les vuit del vespre. Els dissabtes i diumenges abaixen la persiana al migdia. Van arribar a tenir quatre quioscos i vuit treballadors. S'han quedat amb dos quioscos. Els porten la família i un treballador. “L’any 2005, els quioscos tenien molta vida. Els diumenges hi havia cues per als col·leccionables i d'una capçalera podies vendre'n 400 exemplars. Però va arribar la premsa digital, de diaris nous o veterans, i la crisi del 2008. Es va veient el final de la premsa diària de paper. El jovent no compra premsa. A l’Eixample, els diaris aguanten millor perquè hi ha gent més gran. Les revistes, en canvi, no crec que arribin a desaparèixer. És molt diferent veure les imatges al paper o consultar-les a internet”. I cada quiosc, diu, és un món. No es ven el mateix tipus de premsa a Sarrià que a Nou Barris. “Sé el que venc aquí, als jardins de Montserrat, i el que venc a la plaça del Centre. Aquí, les revistes de cuina i moda no tenen tanta sortida com allà”.

L'Olimpia comença a les quatre “perquè la cosa està tan difícil que cal agafar-ho tot”, des de portar els diaris a una ràdio o tenir-ho tot a punt a les cinc, quan obren el metro i l'estació que té al costat. “A les quatre i deu tinc la premsa. Si obres a les sis… et pot arribar a les set”. Va començar fent 16 hores i sis anys sense vacances. “No et podies permetre perdre clients. Tenir quiosc és molt esclau”.

Més que clients, es fan amics. "Un, malalt terminal, va venir a acomiadar-se", recorda l'Olimpia

Més que clients, l'Olimpia té amics. “Tenia un client a qui li van diagnosticar un càncer terminal. Va demanar a la família baixar a la plaça i es va apropar al quiosc. 'Vinc a dir-te adeu', em va dir, 'et desitjo el millor'. El vam perdre, però ara soc amiga de la seva dona. Són records que et van marcant”. Impagables. L'Olimpia va venir de Galícia de molt petitona. La seva família li deia que, tard o d'hora, tornaria. No ho farà. “Al quiosc hi vaig venir amb por, però des del primer dia m'hi he sentit com a casa. Cap problema”. Li agraden les tertúlies momentànies amb els clients. "És clar que amb algun, segons el que compra, cal saber callar. Però això és casa nostra”.

Iván Baena també creu que les revistes perduraran. És molt possible. En qualsevol cas necessita aquesta convicció perquè el seu quiosc, Free Time, un local a Urgell amb Floridablanca, hi està especialitzat. No sap dir-me exactament quantes en té, entre setmanals i semestrals, en anglès o franceses, de moda o filosofia... Posem unes 300?. “Procurem donar la màxima exposició. Les revistes perduren. Les que tenen una edició cuidada, i n’hi ha cada vegada més, no caduquen. Són objectes de biblioteca. Aquí arribem a tenir dos i tres números d'una mateixa revista”. I cita exemples de com nous conceptes, periodicitats, dissenys… permeten l’aparició de noves capçaleres. “Don Balón, que era pura informació, va desaparèixer.. però ara tens Panenka, una idea absolutament diferent de revista esportiva. En plena pandèmia ha sortit una publicació de motor, Cero a cien. Si existim revistes i quioscos és perquè hi ha una raó de ser. Són una oferta que no es troba a internet”.

Free Time, perquè el quiosc, com les botigues, té nom propi, neix d'una història familiar. “El meu pare tenia un quiosc davant del Palau de la Virreina i als noranta, abans dels Jocs Olímpics, el van obligar a instal·lar-se davant de Santa Mònica. Però l’any 92, va tenir l'oportunitat d’obrir un local prop d'on era abans i el va concebre especialitzat en revistes”. L’any 2018, per culpa de les pujades dels lloguers, la família va haver de tancar el local i es va traslladar on és ara. Un germà porta el quiosc de Santa Mònica i l'Iván, el Free Time. Hi ha hagut molt pocs quioscos a Barcelona amb el repertori de Free Time. Recordo anar sovint a un que era a Mallorca amb Rambla de Catalunya. A Free Time, per exemple, han notat el tancament dels quioscos de l’FNAC, els han arribat clients descol·locats, que no sabien on podien trobar la seva revista. L'Iván les cerca on calgui. A més de les distribuïdores locals, treballa amb un parell de britàniques. “Portes el que et demanen els clients, però també experimentes i aprofites els enviaments per incorporar altres capçaleres. Cal mantenir una bona oferta”. El disseny, la fotografia i la moda són temes, per exemple, que atreuen un públic jove que no existeix per a altres continguts. “I després hi ha el fenomen fan. Una portada de Dua Lipa o Harry Styles pot fer créixer les vendes”. Això sí, a Free Time gairebé no hi ha fanzins. “És un altre circuit”.

I també creix un altre circuit diferent. Els quioscos estan obligats que el 80% de les vendes siguin diaris, revistes o llibres. El 20% restant, encara que la normativa municipal de Barcelona és estrambòtica, surt, en una gran majoria, de llaminadures i joguines petites. En un panorama de mortaldat –més de 60 quioscos tancats d'un total de 333– hi ha empreses que els rescaten i obren establiments on pots adquirir publicacions, cafè, refrescos i brioixeria. La teòrica consisteix a proposar una nova experiència a l'hora d'anar a comprar la premsa. El mostrari de capçaleres acostuma a ser minso, bàsic, però algun projecte individual fa propostes personals, com el quiosc de València amb Enric Granados, amb pastes i diaris però també art, singular Odd Kiosk, revistes que són una raresa a Barcelona i capçaleres del món LGTBI. L’Ajuntament, de moment, ha obert expedients informatius, però el que cal fer és repensar la llei perquè puguin viure. Tots, els nous i els de sempre. Sense ells, seria terriblement trist per al paisatge i per als qui l’habitem.