L’insomni americà

Un dels millors aspectes d’aquesta exposició és que il·lumina algunes de les intuïcions polítiques dels artistes nord-americans de la postguerra de la II Guerra Mundial, en particular dels artistes pop. Considerats frívols i mercantilistes gairebé sempre per gairebé tothom, artistes com Andy Warhol i Roy Lichtenstein sabien què tenien entre mans i quins comentaris i crítiques volien plasmar sobre el seu país, que justament en aquella època s’estava convertint en l’imperi del món modern a tots els nivells. Posem per cas la sèrie warholiana de la cadira elèctrica, que durant anys no es va veure gaire, però que aquest segle ha arribat a unes xifres multimilionàries increïbles en les subhastes prepandèmia.

Warhol va dir: “Quan veus una fotografia esgarrifosa de manera reiterada deixa de tenir efecte”. Sí senyor, és així

La sèrie repeteix deu vegades la cadira assassina extreta d’una fotografia de premsa, en diversos colors i successives gradacions de color. Expliquen que Warhol va dir, el mateix any que la va fer: “Quan veus una fotografia esgarrifosa de manera reiterada deixa de tenir efecte”. Sí senyor, és així. Havia començat amb els quadres serigrafiats d’aquesta cadira elèctrica el 1963, quan es va fer la darrera execució pública a Nova York. Warhol es va remetre a una foto de premsa que reproduïa la cadira macabra el 1953 a la presó de Sing Sing, on acabaven de ser executats d’aquesta manera Julius i Ethel Rosenberg després de ser acusats i condemnats com a “espies” de la Unió Soviètica, un episodi de la caça de bruixes nord-americana dels anys cinquanta que va marcar època. Quan veus una fotografia esgarrifosa d’una manera reiterada deixa de tenir efecte, repeteixo. Sí senyor. Veus la cadira elèctrica deu vegades a la sala i penses que Warhol va ser sempre un excel·lent crític cultural a més d’un artista versàtil. La sèrie de la cadira elèctrica anuncia el que aquell 1963 estava venint, la televisió i el seu ús reiterat d’imatges esgarrifoses –de qualsevol guerra, d’una catàstrofe, de gent al plató venent la seva vida íntima, etc.— que ens han tornat insensibles.

Una altra sèrie semblant va ser la de l’accident de cotxe, que no és a CaixaForum. Són obres que des que es van fer han tingut més acollida a Europa que no pas al seu propi país. Aquest rebuig va marcar la trajectòria de Warhol, que es va adonar que el mercat no estava per aquestes històries i es va llançar a produir imatges igual de polítiques però menys òbvies: el pot de la sopa Campbell. Als europeus podia fer-los gràcia com a cant a la vida quotidiana o fins i tot com a picada d’ullet més o menys sarcàstica a la societat de consum, però era més aviat un gest compassiu cap als soldats de la guerra de Corea, que rebien aquestes llaunes de sopa per alimentar-se allà.

També les seves Marilyn Monroe, Jackie Kennedy i fins i tot el president Mao són obres polítiques, parlen dels mites de la societat de masses i en el cas del polític xinès, de la injecció d’ego que va donar als nord-americans just abans de perdre la guerra del Vietnam: el seu president viatjava a la Xina, caram! Acostumem a prendre les imatges produïdes per la cultura nord-americana com si fossin paraules de déus olímpics quan sovint és que els cau la bava de satisfacció davant la immensitat del món i com és d’important dominar-lo a qualsevol preu, tant se val que tants dels teus compatriotes morin al front o a les palissades o als seus propis carrers. Artistes com Warhol i Lichtenstein ho sabien, que la seva diguem-ne missió era plasmar i documentar aquest excés de satisfacció patriòtica.

Artistes com Warhol i Lichtenstein sabien que la seva missió era plasmar i documentar un excés de satisfacció patriòtica

Lichtenstein pot ser que ho sàpiga fins i tot més que Warhol: en donar carta de naturalesa estètica al còmic i als seus procediments tècnics va trobar un filó inesgotable, més permanent en la imaginació que una estrella de cine, una vídua presidencial glamurosa i un president xinès comunista. El de Lichtenstein és art polític precisament per això, perquè aconsegueix aplegar formes visuals que fins llavors semblaven incompatibles –la pintura i el tebeo— i deixar aquest llegat per sempre. Sense importar-li, com tampoc li importaria a Warhol, que qualsevol el pugui copiar i fer el seu Lichtenstein o el seu Warhol, com de fet passa. És com la poesia quan es diu sense saber de qui és, com la cançó que es canta sense que importi si saps o no qui n’ha fet la lletra.

L’expo és El somni americà però un títol més precís seria “L’insomni americà”. Si el color és l’expressió que l’artista ha perdut les seves pors (diu Frida Kahlo a l’artista Josep Bartolí al magnífic film animat Josep), els colors pop, que també utilitzen les conceptuals i vistoses Guerrilla Girls, van deixant pas en el recorregut a la foscor del present i del seu art. Els EUA almenys ho saben i els seus artistes també.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural