La història de l’altra Sagrada Família, un tresor modernista amb un cost de manteniment que és “un maldecap”

Josep Maria Jujol (1879-1949) torna a estar de moda després de patir durant dècades una mala fama injusta. Amb freqüència se l'ha reduït a la condició de deixeble de Gaudí, quan la veritat és que el creador de la Sagrada Família i ell van ser col·laboradors molt estrets, una mena de Lennon i McCartney del període més fèrtil del modernisme català. Les seves esglésies i la seva obra civil, disseminades per tot Catalunya, van ser considerades un exemple d'arquitectura capritxosa, extravagant i precària. Jujol va patir més que ningú el descrèdit de l'estil modernista durant dècades. George Orwell el va descriure a Homenatge a Catalunya com a “fantasmagòric”, representatiu de l'ostentació i el mal gust de la burgesia catalana.

Va caldre esperar al segle XXI perquè incondicionals del seu treball, com l'actor nord-americà John Malkovich, el rescatessin i contribuïssin a consolidar el seu modern prestigi. Passejant per Barcelona, Malkovich es va topar per casualitat amb la casa Planells, una de les obres mestres de Jujol. Es va quedar estupefacte. Es va quedar captivat, va tenir un d'aquests instants d'aclapadora emoció estètica que coneixem com a síndrome de Stendhal. I això que l'edifici, com bona part de l'obra de Jujol, es trobava aquells dies en unes condicions pèssimes, amb signes de deteriorament a la façana i parcialment cobert per una lona. A l'actor l'entusiasmen també la Torre de la Creu de Sant Joan Despí o l'església rural de Vistabella, a la Secuita (Tarragonès), que el fa pensar en “una nau espacial feta de pedra”. Al seu parer, la de Jujol és arquitectura “senzilla i íntima”, capaç de “tocar el cor”. L'obra d'un visionari que va treballar amb passió, amb valentia i sense inhibicions.

A Montferri, localitat de la comarca de l'Alt Camp de tot just 400 habitants, hi ha una de les obres més singulars de Jujol, l'ermita de la Mare de Déu de Montserrat. Hi ha qui argumenta que no es tracta d'un Jujol genuí, perquè l'arquitecte, que va treballar sense plànols, va morir abans de poder acabar-la. Les obres es van reprendre el 1986, sota la supervisió de l'historiador i arquitecte Joan Bassegoda, i el santuari es va inaugurar el 1999, en una versió actualitzada però coherent amb la concepció original de Jujol. Aquest procés de gestació una mica accidentat ha fet que es parli de l'edifici com la Sagrada Família rústica, la versió de butxaca.

Miquel López, regidor d'Urbanisme de l'Ajuntament de Montferri, centra els seus esforços des del 2019 a fer que la construcció sigui reconeguda com a bé cultural d'interès nacional. “És l'única manera d'optar a subvencions que evitin que l'edifici es degradi i acabi presentant problemes estructurals”, explica a EL PAÍS. El principal obstacle és que molts consideren que no es tracta d'una veritable obra de Jujol. “Es tracta d'un debat una mica estèril”, considera López, “perquè l'ermita és tan de Jujol com la Sagrada Família és de Gaudí. En qualsevol cas, caldria reconèixer Jujol com a autor de la part de l'edifici que van construir els veïns de Montferri sota la seva supervisió directa entre el 1926 i el 1931”.

Petit poble, gran patrimoni

Montferri és una població petita, però té un patrimoni cultural, artístic i paisatgístic notable. Al seu terme municipal hi ha un parell de molins hidràulics tradicionals, una torre de vigilància medieval a la part alta d'un pujol, un castell del segle XI i un nucli antic molt ben conservat que inclou fragments de muralla i una església parroquial gòtica. Però la joia de la corona és el santuari en què Jujol va bolcar tota la seva imaginació i la seva extravagant sensibilitat. Té un cert aspecte de pagoda oriental, però també de refugi d'ermità, una d'aquelles coves que serveixen de vector d'energies tel·lúriques i espirituals. La seva estètica futurista i deliciosament kitsch fa pensar també en les seves cosines germanes, les xemeneies helicoidals del terrat de la Pedrera.

Un luxe insòlit, en fi. Però també una pesada càrrega per al municipi que l'acull i custodia. “Mantenir un edifici singular d'aquestes característiques amb el pressupost d'un poble tan petit resulta inviable”, explica López. Malgrat tot, l'Ajuntament està decidit a intentar-ho: “Optar a subvencions resulta clau per al nostre pla, que bàsicament consisteix a convertir l'edifici en far i gran atractiu turístic no només de Montferri, sinó de tota la comarca”. Al voltant del santuari, López preveu que es desenvolupi un ambiciós programa d'activitats culturals “amb una exposició permanent centrada a divulgar i contextualitzar l'obra de Jujol, sopars i sessions de cinema a l'aire lliure, conferències i taules rodones”.

Es tracta de convertir Montferri en un pol Jujol i treure-li tot el profit possible a aquesta altra Sagrada Família, que va rebre el 2019 més de 18.000 visitants. Segons explica López, això suposa, a dia d'avui, uns ingressos insuficients. Als visitants se'ls cobren dos euros; nens, jubilats i estudiants tenen una tarifa reduïda. Amb aquests ingressos gairebé no arriba per cobrir les reformes que s'han fet en l'últim parell d'anys, com la il·luminació nocturna de l'exterior del temple.

L'ermita va ser un projecte familiar en el qual es va acabar involucrant un gran artista. El sacerdot jesuïta Daniel Maria Vivas, fill dels propietaris del terreny, un monticle a uns 400 metres del nucli antic de Montferri, va voler construir allà el que en principi havia de ser una petita capella i va demanar ajuda al seu cosí, Josep Maria Jujol, arquitecte a Tarragona. Jujol ja era aquells dies un dels professionals més cotitzats de la seva generació, cèlebre pels balcons de forja de la Casa Milà o la cobertura de ceràmica de la façana de la casa Batlló, però va trobar temps per treballar gratis en el projecte del seu cosí. Cada dues setmanes, segons López, l'arquitecte anava a Montferri, s'asseia a l'ombra en un racó de la pineda que hi havia al voltant i es passava hores dibuixant i supervisant els treballs de construcció. Vivas comprava el ciment, i els vilatans, voluntaris entusiastes en una obra que ben aviat es convertiria en l'orgull local, portaven sorra i grava de la ribera del riu Gaià, situat a prop, i exercien de paletes improvisats.

La tasca va avançar a molt bon ritme fins al 1928, va seguir a empentes i rodolons a mesura que començaven a escassejar els fons i va ser abandonada el 1931, coincidint amb la proclamació de la Segona República. L'edifici va ser destruït parcialment durant la Guerra Civil, i això va fer que es perdés part de l'empremta de Jujol. “Per sort”, explica López, “es conserven els seus dibuixos, polits i minuciosos, que donen una idea molt precisa de com avançaven les obres i quina era la idea final que l'arquitecte tenia en ment”.

López considera que “es tracta d'una de les obres més imaginatives i més lliures de Jujol, i això és molt significatiu”. Arquitectura concebuda des del dibuix, intricada i fantasiosa, però també humil i pragmàtica. “Jujol estava acostumat a projectes d'una certa precarietat i treia un profit extraordinari a qualsevol material que tingués al seu abast. Al pujol on hi ha el santuari, entre les pinedes, hi ha també una petita cova que acull una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Jujol va fer ús de vells somiers en el camí d'accés a la cova”.

L'esquelet de l'edifici es va mantenir en un estat d'abandonament fins que la família Vivas va decidir cedir-la al municipi, ja en la dècada de 1980. Una vegada represes i completades les obres, una fundació integrada per un grup de voluntaris es va encarregar de gestionar l'edifici fins que l'Ajuntament actual va prendre el relleu el 2019. López destaca que les seves prioritats han estat, des de llavors, “ampliar els horaris de visita, que avui inclouen caps de setmana i matins de dimarts i dijous, i desenvolupar un pla d'actuació coherent que ens permeti continuar millorant el santuari d'una manera sistemàtica i d'acord amb l'obra de Jujol, no actuant per impulsos, com s'havia fet anteriorment”.

Per fer-ho, per descomptat, calen diners: “El 2020 ha estat en bona mesura un any perdut, per la pandèmia i la falta de recursos”, reconeix López. “Però en el que queda del 2021 i el 2022 volem entrar per fi en el cercle virtuós que porti l'edifici a una altra dimensió. Estem treballant amb l'estudi de Carles Brull, de Tarragona, especialitzat en gestió i rehabilitació de patrimoni. Amb ells hem resolt el sistema d'il·luminació externa, que ara fa que el monument sigui visible de nit des de gairebé tota la comarca, i abordarem tant la millora de la il·luminació interna com discretes i respectuoses intervencions a la façana o la construcció d'una barrera verda que amagui l'aparcament i doni a l'entorn més harmonia visual i bellesa”. López assegura que estan afrontant aquesta nova etapa amb il·lusió i orgull: “El santuari és un tresor per Montferri, per més que mantenir-lo suposi en ocasions un maldecap”. Moltes famílies del poble recorden encara “com els seus pares o avis van donar un cop de mà amb les obres, la qual cosa dona a l'edifici una certa dimensió d'obra col·lectiva”. Per a López, es tracta d'una glòria local amb projecció universal i ha arribat l'hora “d'ensenyar-l'hi al món de la millor manera possible”.