Panades, espectacle a internet

Han tornat en apoteosi, ha passat com mai per les festes, en el seu moment. Les panades s’han repetit, distintes, com un segell familiar, marca clàssica de la cuina ocurrent i senzilla dels illencs. La seva elaboració era un repte secular, individual, un ritual de complicitat. L’arcaica tradició ve de militant arrel matriarcal i sempre neix una celebració privada, clànica, assenyalada un cop a l’any.

La manufactura ‒una capsa de pasta, farcida, tapada i cuita‒ va ser per a ús i consum particular, segons el costum del llinatge, els gustos, ingredients i discriminacions sumats.

Cada panada era un món, un estil, una memòria, unes mans. Els forns i pastisseries van convertir en producte habitual, comercial i diari ‒no massiu‒ aquell menjar que va ser propi, quasi confessional, de Setmana Santa.

Els nous temps de la societat digital, els vetos de relació, comerç i negoci obligats per la històrica pesta, han socialitzat el gest rutinari de pastar, fer i coure panades de Pasqua per a convertir-les quasi en un espectacle públic, amistós, gairebé en un acte de solidaritat o exhibició d'un orgull abstracte militant.

Multitud de padrins, persones madures, joves i també nins han mostrat a les finestres d’Internet la seva producció típica. Han estat milers d’imatges. Han creat una constel·lació efímera, han construït un nexe fugaç i icònic d'objectes comestibles, cuina popular i selecta, que es deia.

Les panades resulten un esdeveniment sempre contemporani. Pròpies i exclusives a Mallorca, són formatjades a Menorca i Pollença. No hi ha secrets, són peces circulars de massa salada (o dolça), monogràfiques, bé farcides de carn, peix o verdures, o barrejades. Hi ha tantes receptes diferents com a casa, saga, clan i casta antigues. I a cada taula seu gent triada o amant d’una o altra variant. Per això en molts llocs s’enfornen unitats personalitzades.

Rarament es fan amb un farciment solitari de fruites confitades, melmelada i cabell d’àngel, que eren anomenades “panades de botifarra”, en al·lusió elitista al consumidor, la classe postaristocràtica de Palma, un nucli socialment amb ressò erroni dels ‘botifleurs’ de pugnes monàrquiques.

Les panades comunes eren/són una fita gastronòmica al calendari d'obligacions cristianes: es pastaven, enfornaven i consumien després de finalitzar les abstinències i els vetos de carn i fam de la Quaresma. S’alliberava el consum (sense pecat) a partir de mitjanit del Dissabte Sant, amb la celebració de la Resurrecció de Crist. D'aquí ve la consideració de mite cultural, fet excepcional d'arrel ara merament circumstancial, menor.

El desig i la lògica no militants han trencat les fronteres confessionals de l'esdeveniment culinari que està adherit al cicle natural de la naturalesa, al calendari, l'explosió de la primavera, la nova vida al camp. El me/xot/xai/anyell pasqual del relat eclesial arriba amb l'esplendor de les primeres herbes, els animals joves, de llet, el formatge i el mató o brossat consegüents per a les menges paral·leles: els dolços rubiols, pastissets i formatjades, crespells i senyorets. I a Eivissa i Formentera el dolç estelar, el flaó, escàs de pasta i cobertura.

El costum ha vençut, s’ha estès la construcció d'artefactes encapsulats i enfornats (micro pans amb corona o cosit de brodat finals), de gestació domèstica i consum gairebé enclaustrat. En els temps de restriccions de cites ha esdevingut aquesta primavera una riuada d'imatges a Internet: Facebook, Instagram, Twitter, YouTube... I amb relat amb eco a IB3, més els diaris.

La publicació fugaç a finestres i murs globals, entre clubs oberts i d'amics virtuals, crea un mosaic plural de formes. També hi ha panades amb segell Miceli, Calent, Toneta, Taura, March, Maca, xefs que experimenten o oficien el seu lideratge. I regnen per la perfecció les panades familiars, certes.

La representació plural, gairebé anònima, social, s'ha plasmat a les xarxes amb bastant d’encert, el gest militant o de pura diversió, amb foto seqüències didàctiques del procés de gestació, vídeos de les receptes escrites i dos jocs fotos finals, en cru i cuit. Els neòfits atrevits i segurs.

El resultat de la gojosa representació pública del gest privat era una expressió creativa neotradicional, sense excessives variants o invencions. La publicació encadenada va arrelar per simpatia, sense programa ni dictat oficial. Panades efímeres amb l'exhibició d'activisme i habilitats, sense premi ni competició.

Va ser una festa espontània, d‘imitació, de la societat civil, per via digital, de molta gent diversa, sense organitzar-se ni atendre una convocatòria ni programa previ patrocinats. La gent va mostrar el resultat de les seves manualitats, conviccions i armes gastronòmiques, es fa fer una aliança amb una tradició.

La Pasqua insular en aquest temps de pesta va ser la rara concelebració de la primavera confinats en la seva bombolla, en la família mínima, o en solitud i presència dels absents (i les expanades).

La panada és cuina, menú únic, per a portar, take away abans de la seva moda. És el menjar i el seu suport, en conserva per a diversos dies, també com un plat comú, individual, de repartiment a bocins, en comunió.

Ara, a les galeries obertes de les xarxes queda una col·lecció d'aquests artefactes gastronòmics, rebosteria, artesania domèstica. Són obres sense signatura, cuina muda, efímera, de temporada.

Les panades són una altra de les rareses mallorquines, varen ser un esdeveniment excepcional de només una setmana (Santa) a l'any i ara sobreviuen, bateguen per sempre, a la xarxa, arxivades, i també com una rutina comercial sense festes.