L’enverinada herència del Palau

En les últimes eleccions catalanes, el partit de Carles Puigdemont va renunciar a pronunciar-se sobre el futur dels impostos a Catalunya. Va passar especialment de puntetes sobre els de successions i patrimoni. Laura Borràs va raonar que, quan arribi la independència, hi haurà temps per afrontar el debat amb serietat. I és que Junts per Catalunya es mou a gust en aquesta modernitat fiscal tan líquida que s'ha fet a mida i que oscil·la entre les tesis de Thomas Piketty i l'escola de pensament d'Isabel Díaz Ayuso. Junts és un exemple d'un sincretisme que manté la comunió de neoliberals enragés (valgui l'oxímoron) amb socialdemòcrates tout court. Tota contradicció és secundària quan es té la vista posada en l'objectiu suprem de la independència.

El cas és que aquesta volubilitat de pensament està encomanant molts sectors de la societat catalana que diuen, i de vegades fins i tot fan, una cosa i la seva contrària. L'assumpte no tindria transcendència si no hagués sacsejat un dels grans símbols de la burgesia catalana: el Palau de la Música. En tot el procés judicial iniciat el 2009 pel saqueig de la institució musical, tant la Fundació del Palau com l'Orfeó Català no van voler acusar Convergència Democràtica. Les primeres anàlisis del fet apuntaven malignament a una implícita solidaritat de classe que seria llarg il·lustrar aquí, però que en llenguatge col·loquial sol il·lustrar-se amb l'expressió “gos no mossega a gos”. Afirmaven que el que va cobrar el partit de Jordi Pujol i Artur Mas eren comissions procedents de la constructora Ferrovial en les quals el Palau havia actuat com a simple mitjancer.

Fa uns dies, tanmateix, les dues institucions van enviar una carta a l'Audiència de Barcelona en la qual sol·licitaven que davant del temor que no es pugui cobrar el decomís de 6,6 milions d'euros als qual va ser condemnada Convergència per finançament il·legal, es tingués com a successor d'aquest partit no només el PDeCAT, sinó també Junts per Catalunya. El cas és que CDC està sotmesa a un concurs voluntari de creditors i hi ha discrepàncies entre un jutjat del mercantil i l'Audiència sobre si les 22 seus embargades a la formació que va fundar Jordi Pujol es destinaran a pagar la responsabilitat civil dels perjudicats pel saqueig del Palau o si s'integraran en la massa activa del concurs.

La petició de la Fundació és un esglaó més del rocambolesc procés. Quan Convergència va tornar al poder, una de les seves primeres mesures d'autodefensa va ser la retirada com a acusació particular del Govern pel cas Palau contra càrrecs de CDC impulsada sota el Tripartit. Era 2011 i tant Artur Mas –llavors president– com Ferran Mascarell –conseller de Cultura– van negar qualsevol implicació política en aquest canvi d'actitud, que van atribuir als consells dels serveis jurídics de la Generalitat. Després, aquests consells van haver de canviar perquè el 2017 –davant de la pressió del Parlament i de l'Ajuntament de Barcelona– el Govern català de Carles Puigdemont es va veure obligat a no impedir l'acusació a CDC. Tanmateix, com que la la decisió es va prendre fora de termini per modificar les conclusions i l'advocat de la Generalitat no tenia indicacions per prendre's seriosament el canvi d'actitud, al final no hi va haver acusació per part de les institucions públiques. Que tot canviï perquè tot continuï igual.

Les martingales jurídiques i tècniques van donar els fruits desitjats. Tot això no tenia res d'estrany, perquè, si ni tan sols els patricis del Palau no acusaven CDC, per què ho haurien de fer els successors polítics de la formació, ja sigui PDeCAT o Junts per Catalunya?

Ara la maledicció de l'herència del Palau persegueix els successors polítics de la formació de Jordi Pujol i Artur Mas. JuntsxCat assegura que són una formació nova. El Palau de la Música no opina el mateix i ha exposat en la seva carta a l'Audiència fins a 11 raons per les quals no es pot dir que la formació que lidera Carles Puigdemont no té res a veure amb Convergència. De fet, Puigdemont era president de la Generalitat quan el maig del 2017 es va organitzar l’enganyifa de fer veure que s'acusava CDC quan al final no es va acabar fent. La retòrica, com sempre, maquillant la realitat dels fets. Quan arribi la independència potser serà el moment d'abordar què fer no només amb l'impost de successions, sinó amb les herències maleïdes. Mentrestant, benvinguts siguin els canvis d'humor i d'actitud del patriciat català, antany tan afí a CDC. Val més tard.