La democràcia i l’espai del possible

Com diu Wolf Lepenies, “el món modern s'ha vist modelat per quatre processos: laïcització, auge de la ciència i la tecnologia, industrialització i democratització”. En l'equilibri entre aquests quatre factors les democràcies occidentals van trobar els seus millors moments. Com salvar la democràcia quan el marc de la modernitat en què es va forjar pateix mutacions importants?

Seguint el raonament de Lepenies, el gran error d'Occident va ser, el 1989, amb la caiguda dels règims de tipus soviètic, creure que definitivament el món seria com nosaltres. Vam entrar així en un present continu que ens aclapara, perquè en la mesura que la nostra utopia no es complia el futur s'ha anat fent cada vegada més distòpic. “L'increment del coneixement produït per la ciència ja no resulta acceptat de manera indiscutible com un enriquiment, sinó com una possible amenaça”; el treball s'afebleix “amb l'erosió de les pautes laborals tradicionals” i la fi del capitalisme industrial; la democràcia participativa evoluciona “cap a una democràcia d'absència”. En aquest panorama, desolador per als qui busquen empara a la manca de sentit, han rebrotat les creences religioses, que sovint es radicalitzen, i les ideologies identitàries han desplegat la seva dimensió transcendental, en la lògica de patriotes/traïdors, mentre les ideologies econòmiques i socials apareixen cada vegada més descarnades.

En aquest escenari les contradiccions de la política entren, sovint, en una obscena evidència. Les crides a la lleialtat, a l'objectiu superior i al compromís col·lectiu no impedeixen que emergeixi la cara sòrdida de la lluita pel poder, fins i tot quan la dinàmica de la confrontació porta als enfrontaments a un terreny sense retrobament, com vam veure a Catalunya l'octubre del 2017.

Després de tres anys de ressaca el que caldria aprendre d'aquella experiència (i podria tenir valor universal) és que si realment es vol defensar la democràcia –és a dir, evitar el pas a l'autoritarisme postdemocràtic– cal trobar els instruments per a la canalització política dels conflictes. El recurs permanent a la justícia només aconsegueix enverinar-los i donar força als arguments que donen caràcter transcendental –amb la corresponent exigència de compliment obligatori– als projectes polítics. Com es pot sortir d'aquest atzucac? El dia a dia no és gens edificant i en la pràctica sembla com si alguns dirigents polítics s'entestessin a frustrar fins i tot la confiança dels seus. Ho veiem amb la negociació del Govern català, en què l'exigència de la promesa –unitat cap al gran objectiu– ha quedat ràpidament descolorida pels esforços a erosionar el soci i adversari. Encara que probablement no hi hagi una altra sortida que l'elecció de Pere Aragonès com a president, serà després que els seus deslleials futurs companys de govern l'hagin afeblit tant com hagin pogut.

La reiteració en l'èpica de l'embat permanent contra l'Estat, que no passa del nivell de la retòrica, evita la reflexió sobre allò que podria conduir a una solució política: la capacitat per objectivar els interessos en joc, com a punt de partida per passar de la confrontació al pacte. Però als dirigents polítics catalans i espanyols els convé més fer de la confrontació un statu quo, com a manera de congelar el conflicte, en la mesura en què són incapaços d'afrontar-lo.

Per què? Perquè en les mutacions de la política s'han perdut pel camí els atributs de l'autoritat, entenent com a tal aquell lideratge capaç de prendre decisions que poden ser difícils d'assumir per als seus, però que poden ser necessàries per trencar l'impasse. Un exemple: en ple soroll de sabres, Adolfo Suárez va ser capaç de legalitzar el PCE i d'autoritzar el retorn de Tarradellas. I, no obstant això, Pedro Sánchez proposa –l'indult als presos i la despenalització de la sedició– però no concreta, per por dels costos que puguin ocasionar-li en el tauler de la confrontació hispànica. Amb una actitud tan poruga és difícil animar els qui des de Catalunya poden estar disposats a buscar un espai del possible, que es converteix en impossible si totes dues parts no assumeixen el reconeixement mutu.

La millor manera de defensar la democràcia –ara que els autoritarismes es refermen– és precisament eixamplar l'espai del possible dins de les seves regles del joc, i desmentir així els qui creuen que hi ha objectius democràtics que no es poden aconseguir per vies democràtiques (i que cal reprimir-los, per tant). Una democràcia de qualitat, territori de les diferents possibilitats de la vida, només pot descartar rotundament aquells objectius que no són democràtics, és a dir, que són excloents.