Sanitaris i polítics

El dia 24 de febrer vaig ingressar a l’hospital Doctor Josep Trueta de Girona per sotmetre’m a una operació a cor obert, un triple by-pass. Em van donar l’alta el dia 17 de març. Vaig passar una setmana a l’UCI i les dues següents a la sisena planta.

L’atenció que vaig rebre dels cirurgians, metges, infermeres, així com la resta de personal, va ser excepcional. Vaig poder comprovar que tenim un bon sistema sanitari, però també moltes mancances per culpa de la poca atenció que hi presten els nostres polítics, i (com no!) de les retallades que l’Artur Mas hi va aplicar, retallades irracionals, innecessàries i cruels. Ni en Mas ni els seus deplorables successors no han tingut ni la més remota idea de la necessitat d’incrementar el pressupost de sanitat, i no ho dic pensant en els estralls causats per la covid, sinó en el mínim d’humanitat que representa un bon servei sanitari en circumstàncies normals.

No cal dir que sento més respecte pels sanitaris que no pas pels polítics que han dirigit el país des de fa una dècada, uns polítics que no paren de dir que volen la independència per tal de millorar la qualitat de vida dels ciutadans, quan, de fet, s’estan barallant constantment per tenir la mà a la caixa.

Durant els dies que vaig estar ingressat, l’exhibicionisme de la Laura Borràs, per exemple, ens la mostrava vestida com una nina amb un dels seus habituals modelets caríssims. Llegint el seu discurs, ja quedava clar que el seu interès primordial consisteix a preparar les condicions que evitin que la jutgin i la inhabilitin.

Mentre llegia el seu discurs, encara més ridícul que la seva vestimenta, jo estava veient el personal sanitari dedicat amb cos i ànima a tenir cura dels malalts. El fàstic que vaig sentir per aquesta dona va ser enorme, perquè la vaig veure com el paradigma del polític cruspit pel seu propi ego. Aquests són els polítics més perillosos.

I ara, després del seu fracàs electoral, és patètic de veure en Mas dedicat a fer que el PDECat i Junts per Puigdemont es tornin a estimar, tot proclamant que ell no se sent responsable de res! Mentrestant, és trist de veure com Catalunya és un vaixell encallat que es va enfonsant mentre els responsables abandonen el timó i exhibeixen la clau de la caixa forta en una mà, i, en l’altra, la bandera de l’egoisme col·lectiu. I en un racó, ERC va fent el paper de banyut i pagar el beure de l’irresponsable de Waterloo. Tot sigui per la independència!