Aragonès, ascens a la història

"Després de Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas, Esquerra és a les portes de tenir un cinquè president de la Generalitat: Pere Aragonès”, vaticinava dissabte la portaveu d’ERC, Marta Vilalta, en la commemoració a Sants del naixement del partit el 19 de març de 1931, enmig dels estira-i-arronses de les negociacions amb JxCat i la CUP, que aquesta setmana estan condicionant, encara més, l’elecció.

Cap dels quatre primers, tots fundadors d’Esquerra, podia esperar que una amalgama de formacions de comarques com la Joventut Republicana de Lleida o el Foment Republicà Nacionalista de Reus, casals separatistes barcelonins com la Joventut Nacionalista La Falç, figures dispars com Joan Casanovas o Miquel Santaló, i corrents des de l’obrerisme de Martí Barrera al laborisme de Joan Lluhí Vallescà lligaria una maionesa capaç de dotar Catalunya d’autogovern amb la Generalitat, que aconseguiria l’alcaldia de Barcelona o que escombraria la Lliga Regionalista en la primera convocatòria al Parlament el 1932.

Tampoc podien imaginar que la seva facció de les Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català seria titllada de feixistoide, que l’alcalde Jaume Aiguader veuria com els escàndols se li multiplicaven al consistori barceloní, o que Companys, arran dels Fets d’Octubre de 1934, passaria més temps a la presó que governant abans d’iniciar-se la Guerra Civil. Als anys trenta Catalunya no era d’Esquerra, però Esquerra era qui atreia un públic més eclèctic.

Perduda la contesa, va ser el partit més represaliat (dels 70.000 militants, la meitat s’exilien i més de 700 són executats, entre ells una seixantena d’alcaldes, a més del president de la Generalitat). Quaranta anys d’exili i la militància repartida per una vintena de països van deixar la formació exhausta i dividida. Recuperada la democràcia, Heribert Barrera la va reorganitzar. Després, ERC va viure de tot: l’escissió del seu secretari Àngel Colom, els triomfs electorals de Josep-Lluís Carod-Rovira i la patacada de Joan Puigcercós, així com moments amb càrrega estratègica, com l’aposta per Pasqual Margall, i episodis de Dragon Khan per oblidar.

La formació degana de la política catalana té demà, amb Aragonès, l’oportunitat d’escriure una nova pàgina amb una presidència que, a través d’eleccions, se’ls resisteix des de fa gairebé 90 anys, i quan en fa 40 del final de la presidència de Tarradellas. Aquesta és la història de l’ascens personal del seu candidat.

L’episodi clau

Juny de 2007. Esquerra és una olla de grills. Al combat pel lideratge entre el president Carod-Rovira, el secretari general Puigcercós i el corrent intern de Reagrupament, de Joan Carretero, s’afegeix una nova discrepància des de l’ala puigcercosista. La lideren dos membres de l’executiva: Aragonès, portaveu de les Joventuts d’ERC, de 25 anys, i Uriel Bertran, secretari d’Imatge i Comunicació del partit i predecessor d’aquest al capdavant de les JERC.

Amb el nom d’Esquerra Independentista critiquen la “pèrdua d’ambició política i de caràcter independentista” d’ERC en un manifest avalat per 200 militants. No qüestionen, a diferència de Carretero, el pacte d’esquerres que ha fet president José Montilla, però demanen una “renegociació” a l’alça. A les municipals de maig el partit s’ha estancat. Hi ha nervis. A la seu de Villarroel, l’anàlisi és clara: “Els nostres toleraven Maragall, però no Montilla”. S’assumeix que molts votants “no han entès” la renovació de la fórmula tripartida al novembre de 2006; l’estratègia passa per sumar els fills de la immigració espanyola a l’independentisme.

El secretari d’organització, Xavier Vendrell, ha promocionat molts militants de les Joventuts (els jerquis, en argot) per poder presentar gairebé 700 candidatures a les municipals, com recull Joan B. Culla a Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-2021. Ara les JERC, partit juvenil autònom en conveni amb ERC, volen més paper. El que alguns veuen com una maniobra de Puigcercós per curtcircuitar Carretero, desbancar Carod-Rovira i no regalar el lema “esquerra independentista” a la CUP, que guanya terreny, es descontrola.

Puigcercós, reorganitzador de les JERC a cavall dels anys vuitanta i noranta, i mentor de Bertran i Aragonès, acusa el primer de “deslleial” per dur el debat fora de l’executiva i el fa dimitir. Aragonès continua. Com a portaveu de les JERC, n’és membre nat i la cúpula d’Esquerra no té potestat per fer-lo plegar. A mitjan novembre, però, acabat el seu mandat perd el lloc.

Desembre de 2007. Aragonès, que fa un any que és diputat, es desvincula de Bertran. Per què rectifica? Li han fet veure que el seu lloc a les llistes perilla? Li han promès de reintegrar-lo a l’executiva tal com passa a mitjans de mes? Segons diu a Quadern Manel Lucas, autor de Les ànimes d’Esquerra: Breu història d’ERC, “Puigcercós i Vendrell tenien molt poder i capacitat de convicció, i resultava evident que amb ells hi havia més futur polític”.

El retorn d’Aragonès a l’ortodòxia és premiat: serà el coordinador de campanya de la candidatura de Puigcercós a la presidència del partit. En el congrés del 14 de juny de 2008, Bertran queda descavalcat i a la llarga s’escindirà per fundar Solidaritat Catalana. Aragonès, en canvi, s’hi manté bo i sent el membre de l’executiva monocolor puigcercosista que rep més vot de càstig després de Vendrell.

Fill de l’aznarisme

El 1998, José Maria Aznar fa dos anys que és president del govern d’Espanya. Amb 16 anys, Aragonès (Pineda de Mar, 1982) entra a les JERC “perquè davant l’ofensiva espanyolista del PP veia que havia de fer alguna cosa i implicar-me en un projecte polític”, diu a El Punt (15-4-2006).

Fill d’una nissaga polititzada de Pineda de Mar, el pare, Pere Aragonès Poch, va ser-ne regidor independent amb Convergència en la dècada dels noranta. L’avi, Josep Aragonès Montsant, empresari tèxtil i hoteler, va ser l’alcalde entre 1966 i 1987. President de Reforma Democràtica de Catalunya, el partit dels seguidors de Manuel Fraga, va integrar-se amb aquesta formació a Aliança Popular. Un besavi d’Aragonès va ser també regidor d’ERC a Pineda; i un altre, regidor del PSUC a Calella durant la Guerra Civil, tal com recull Magda Gregori a Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic.

Estudiant d’escola concertada i institut privat, Aragonès és d’esquerres, però el seu món té una flaire d’ordre. La seva dona, Janina Juli, de 32 anys, sis menys que ell, és exmilitant de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, filial de Convergència, i excoordinadora de la zona de Barcelona del PDeCAT. Quan Aragonès ha d’escollir carrera, el seu pare li diu: “Val més que en facis una que et doni ofici”. Així ho fa. El 2000 comença Dret a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), alhora que s’uneix a ERC.

El desembre de 2003, afiliat a la Intersindical-CSC i mentre Esquerra aposta per fer president Maragall, Aragonès esdevé amb 21 anys portaveu nacional de les JERC. Ho serà fins el 2007. En aquest període el seu nom apareix cada juliol vinculat a l’Acampada Jove politicomusical que les joventuts republicanes celebren a Arbúcies.

Són anys d’activisme, no sempre amb èxit. El 8 de març de 2004, a la UPF, Aragonès anima a “fer funcionar la guillotina republicana”. Carod-Rovira, que aquells dies apareix al guinyol de Canal+ sense cap perquè Maragall l’ha cessat de conseller en cap per haver-se reunit amb ETA, queda lívid. Molest, matisa que “nosaltres som gent pacífica”.

El 30 de novembre de 2005, cinc militants de les JERC disfressats s’encadenen a les portes de la COPE a Madrid mentre Aragonès diu que la protesta és “contra l’odi que desprèn l’emissora”. La foto surt malament: els activistes han de marxar escortats per la policia quan treballadors de la cadena i transeünts els increpen. La polèmica arriba a les Corts.

“Tota la gent de les JERC vol votar no”, diu Aragonès. La pressió de les Joventuts sobre ERC arriba al zenit quan contribueixen que la direcció, que aposta per l’abstenció o el vot nul per mantenir-se al Govern, rebutgi l’Estatut de 2006. Per Aragonès, el dia del referèndum de l’Estatut ha de ser “un altre 14 d’abril de 1931” i declara que “aquest és l’últim Estatut possible abans de l’Estat”.

Vida d’‘apparatchik’

Com no amaga al seu perfil de Linkedin, Aragonès no ha tingut cap feina al marge de la política, llevat de quan va ser becari (2002-2003) d’un despatx d’advocats de Calella. Un mes després de fer els 24 anys, el desembre de 2006, va entrar de diputat al Parlament substituint Josep Huguet, que deixava l’escó per exercir de conseller. Aquell any, Aragonès va traslladar l’expedient acadèmic a la Universitat Oberta de Catalunya, on es va graduar en Dret, el 2008, vuit anys després d’haver començat.

En les eleccions de 2010, va anar de número 7 per Barcelona, però ERC va passar de 21 diputats a 10 i va quedar a les portes de l’escó. De nou una renúncia, la d’Ernest Benach, li va permetre repetir a la cambra. En aquesta legislatura, d’acord amb les fotografies de les credencials del Parlament, va canviar les samarretes pel vestit i, cada vegada més, per la corbata. L’any següent, va presentar-se per alcalde de Pineda. Ni aleshores ni el 2015 va passar de regidor.

La trajectòria d’Aragonès és similar a la d’altres polítics professionals que creixen a l’empara dels aparells dels partits. Pablo Casado, un any més gran, també va graduar-se en Dret vuit anys després d’haver començat, als 24 presidia les Nuevas Generaciones del PP i amb 25 era diputat a l’Assemblea de Madrid. Susana Díaz va trigar deu anys a llicenciar-se en Dret: als 17 anys va entrar a les Joventuts Socialistes d’Andalusia, amb 23 n’era la secretaria d’organització, amb 25 regidora a l’Ajuntament de Sevilla, i amb 39 presidenta d’Andalusia.

Com a president, a Catalunya el perfil d’Aragonès només es pot assimilar al de José Montilla quant a progressió dins el partit. Montilla, abans d’arribar a la Generalitat, va començar de regidor amb 24 anys. Va aconseguir l’alcaldia de Cornellà als 30 i la va mantenir 19 anys per després ser ministre. En canvi, a la història d’ERC aquest perfil no té equivalent. Macià, Companys, Irla i Tarradellas tenien ofici previ a la política. També tots els secretaris generals, de Joan Lluís Pujol Font a Carod-Rovira, llevat de Puigcercós, que amb 21 anys era regidor a Ripoll i amb 26 diputat al Parlament, i que no va tenir dedicació professional al marge de la política fins a deixar-la.

La connexió Junqueras

Aragonès, malgrat que el periodista Alfons Quintà el definís com “el tsar econòmic d’ERC”, no va entrar en qüestions econòmiques fins el 2010. Fins aleshores, com a diputat havia participat en comissions de Medi Ambient i Habitatge, Joventut, Cooperació, Justícia, o d’Acció Exterior i de la Unió Europea.

Dos factors expliquen aquest viratge. Un, que estudiant Dret “vaig veure que les lleis eren importants, però els diners també; [PERQUÈ]sovint les lleis les fan els que tenen els diners. [...]La realitat econòmica en la política ens condiciona. Per tant, cal entendre-la per poder-la transformar”. Això va dur-lo a cursar el Màster en Història Econòmica a la Universitat de Barcelona (2008-2010) i a seguir, el 2012, el curs Leading Economic Growth, de la Kennedy School of Government de la Universitat de Harvard (deu setmanes online a un cost actual de 4.900 dòlars, segons informa aquest centre a Quadern).

I l’altre, el relleu a ERC pilotat per Puigcercós, que va apaivagar l’aparell del partit per facilitar l’accés de Junqueras a la presidència, el setembre de 2011. Aquest, procedent del Baix Llobregat, amb bona connexió amb l’aleshores líder d’Esquerra i amb Vendrell, doctorat en Història del Pensament Econòmic, professor agregat de la UAB i eurodiputat, feia anys que coneixia Aragonès.

El seu primer acte conjunt va ser la commemoració del 70è aniversari dels Fets d’Octubre de 1934 el 2004. Carod-Rovira no ho volia celebrar. “No estem ara per sis d’octubres”. Les JERC no li van fer cas i Aragonès va establir un paral·lel entre la proclama de Companys i un suposat “nou procés constituent” iniciat amb la reforma de l’Estatut. Aquell dia, la forma “didàctica” d’explicar les coses de Junqueras el va “al·lucinar”, ha reconegut. Després ambdós van coincidir en altres actes en què el darrer acostumava a situar el context històric.

Amb necessitat de crear-se un grup de col·laboradors propi, després de les eleccions de novembre de 2012 Junqueras el va incloure a l’equip econòmic d’ERC per negociar amb CiU la investidura d’Artur Mas. Fins 2015, Aragonès va reunir-se, juntament amb economistes d’Esquerra com Albert Castellanos, amb l’equip d’Andreu Mas-Colell. Segons Lucas, “va arribar directament a la pragmàtica econòmica, sense un bagatge teòric previ que li hauria donat uns estudis del ram, però amb disciplina per posar-hi”.

El 2013, Aragonès va passar a exercir de portaveu del grup d’ERC en la comissió d’Economia, Finances i Pressupost. El 2016, va ser el secretari d’Economia a la vicepresidència d’Economia i Hisenda de Junqueras, i el maig de 2018 el va rellevar. El professor d’Economia i Empresa de la UOC, Josep Lladós, diu a Quadern que els paràmetres econòmics d’Esquerra són “d’una socialdemocràcia temperada” i que Aragonès “defensa l’economia social de mercat amb un acompanyament o fins i tot lideratge del sector públic respecte del teixit productiu i una preocupació per la lluita contra la desigualtat”. Encara que el que hagi fet o pugui fer “ve marcat per les limitacions de la Generalitat i pels pactes amb els socis”.

Aragonès no es cansa de repetir que està “al servei del partit”. Encarna el fil conductor d’Esquerra dels darrers vint anys, en què ha sobreviscut a l’etapa més convulsa i ha vist les conseqüències de la disputa pel lideratge. La seva candidatura a la presidència de la Generalitat, facilitada pels efectes colaterals del procés, que han apartat a Junqueras i Marta Rovira, és el triomf pòstum, políticament, de Puigcercós, encara que a la pràctica potser haurà d’apostar per la política gradual de Carod-Rovira, de la qual s’havia distanciat.