Mor Elsa Peretti, l’amiga de Halston i Dalí que va transformar ossos i faves en icòniques joies de Tiffany

Elsa Peretti ha mort aquest dijous als 80 anys A la localitat de Sant Martí Vell (Girona), a l'estimada casa que va convertir en la seva llar i al poble que va ajudar a restaurar i que li va servir d'inspiració. La dissenyadora, de fama internacional, ho va viure absolutament tot, però ho va fer a la seva manera, generosament i intensament. Es va fer amiga de tots i cadascun dels artesans amb qui va treballar en els seus més de 40 anys creant joies per a Tiffany & Co. Recorria el món, de Barcelona al Japó o al Regne Unit, buscant mans capaces d'acceptar els seus reptes; treballaven sense parar creant formes orgàniques, gairebé vives i, amb els anys, s'anaven convertint en companys. Peretti els recolzava en els seus projectes personals i els seus noms sortien a col·lació cada cop que tenia ocasió.

“Per a mi va ser una mentora. No només en l’àmbit professional, sinó sobretot en filosofia de vida”, recorda el seu amic i col·laborador, el fotògraf Manuel Outumuro, que la va ajudar a comissariar la seva retrospectiva al Fashion Institute of Technology de Nova York el 1990. “Vaig arribar a la ciutat el 1979 sense saber anglès i Elsa em va obrir les portes de tot, inclòs l’Studio 54. Era increïblement generosa”, recorda. “Fins aleshores tenia prejudicis associats als diners. Ella em va ensenyar que es poden tenir i fer coses increïbles”, afegeix. Elsa Peretti va créixer en un entorn molt privilegiat, Però sempre va fugir dels codis associats a la seva classe social. Odiava l'encotillament i, sobretot, l'avorriment. Amb 20 anys va marxar de la seva Roma natal i va deixar enrere la família i el seu pare Nando, magnat del petroli, per instal·lar-se a la Barcelona dels 60, fuetejada pel règim franquista però amb una intel·lectualitat creixent. Es va deixar fotografiar per Leopoldo Pomés i Oriol Maspons i va fer amistat amb Dalí i amb l'escultor Xabier Corberó. Als 70 es va instal·lar a Nova York i va començar, de forma inconscient, a construir el seu mite.

La seva peculiar manera d'entendre la vida, buscant sempre figures de les quals aprendre i escoltar, la va arrossegar a l'escena nocturna novaiorquesa, a la Factory d’Andy Warhol, a l’Studio 54 i a passar llargues nits ajudant a controlar el geni creatiu de mites del disseny com Giorgio di Sant Angelo i, per descomptat, de Roy Halston. Peretti sempre parlava de Halston com un “company de vida”. Ella el va ajudar a convertir-se en el dissenyador fetitxe dels anys 70. Ell li va presentar Harry Platt, llavors president de Tiffany & Co. La resta és història.

Com sol ocórrer amb els genis, Elsa Peretti va revolucionar la joieria gairebé sense adonar-se'n. Va insistir a treballar amb la plata, un material injuriat en aquella època. “A la marca es pensaven que era un exercici d'esnobisme, però jo em vaig entossudir perquè les idees que tenia al cap només les admetia la plata”, li explicava a aquesta periodista en una ocasió. Perquè el cap de Peretti no funcionava com els altres: condensava emocions i records en petits objectes (la seva primera creació, l'icònic braçalet Bone al·ludia als petits ossos que recollia de les catacumbes romanes durant la seva infantesa), es deixava fascinar per detalls insignificants per a molts (va recollir una fava del terra, la va acariciar durant dies i, al final, se la va penjar al coll, així va néixer el seu famós penjoll Bean) i, per sobre de tot, “li emocionava el pas del temps i l'empremta de la vida en els objectes”, assenyala Outomuro. Un bol emmotllat amb la forma del polze que el sosté, un braçalet que deixa veure les facetes de la plata després del seu ús i fins i tot les escales desgastades de la seva casa de Sant Martí Vell, li encantava la forma que tenien”, rememora el fotògraf.

Elsa Peretti va arribar a Sant Martí Vell cansada de l'excés de les nits novaiorqueses. La seva amiga, la fotògrafa Colita li va ensenyar la imatge d'aquella petita població de Girona, llavors abandonada, i Peretti va decidir refugiar-se allà, sense llum ni aigua corrent, per retrobar-se amb si mateixa. Amb els anys va anar remodelant el poble, reconstruint-ne la plaça i l’església, trobant inspiració per a futures creacions. Alhora va decidir dipositar l'herència del seu pare en una fundació, la Nando & Elsa Peretti Foundation, des de la qual va treballar incansablement per la cultura i els drets humans. Es va involucrar, entre moltes altres causes, en la crisi del Sudan del Sud i en la millora de les condicions sanitàries a Jaipur (Índia), però també en la promoció de les arts donant suport a exposicions o restaurant patrimoni. Va donar el seu suport incondicional a la Fundació Aura, que advoca per la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, i va crear el Teatre Akademia a Barcelona, per on han passat noms de la talla d'Isabella Rossellini. Peretti solia dir que volia tornar al món una cosa que a ella “li va venir donada” i tenia la seva esperança posada en els joves per reactivar el moviment cultural i artístic de Barcelona.

Els seus últims mesos els va passar a Sant Martí Vell, “en una casa als afores que va pertànyer a Antonio Gades i que estava molt més adaptada a ella”, recorda Outumuro. Quan es va trencar el maluc ja no podia pujar les seves estimades escales desgastades. Allà va morir dijous passat. Aquest dissabte, desenes d'amics es retroben en aquell petit poble gironí en el qual Peretti va abocar la seva creativitat per retre-li homenatge.