Al castell de Duino

Les pedres del castell són una excel·lent caixa de ressonància, i els instruments de corda del Quartet Triestí, que interpreten Beethoven i Mozart a la terrassa oberta sobre el mar Adriàtic, adquireixen una potència tan solemne i sobrenatural que fins i tot les barques dels pescadors s’acosten arran dels espadats. Escoltaven la música entremig del balanceig de les onades i potser intuïen el gest tranquil d’alguna ombra, però els era vedat copsar l’harmonia entusiasta que regnava a l’antiga torre de defensa: a la balustrada de pedra hi creixia una plètora de flors de totes les espècies, dominades per l’espessor i l’exuberància d’una heura tan vella com el castell; al centre de la terrassa hi havia una font de marbre venecià, coronada amb una gran mata de roses damascenes plantades anys enrere per honorar una visita de Gabriele D’Annunzio; una parra enorme s’arquejava com una promesa de felicitat i protecció damunt dels convidats.

És un capvespre de la tardor de 1910, i la princesa Marie von Thurn und Taxis acull per primera vegada, al castell de Duino, Rainer Maria Rilke: és l’inici del mecenatge que va permetre al poeta escriure en unes circumstàncies excepcionals. Més enllà de les comoditats que apagaven les crisis de l’ànima que el martiritzaven, Rilke també va obtenir el regal d’un afecte maternal constant: és cert que Marie von Thurn und Taxis presenta un Rilke exasperat i maniàtic, difícil de satisfer, necessitat sempre de la companyia d’algú que l’escolti parlar dels plaers de la solitud i dels secrets indesxifrables en el combat amb els àngels i els dimonis de l’escriptura, però els lectors sempre agrairan la paciència de Marie von Thurn und Taxis per convertir-se en el refugi on s’esvaïen els trasbalsos destructors del poeta.

La seva relació es pot conèixer gràcies a Records de Rainer Maria Rilke, el llibre que la princesa comença un dia de desembre de 1909, quan Rilke havia posat el punt final a Els quaderns de Malte, es pensava que ja se li havia esgotat la inspiració i només havia sigut capaç d’escriure uns pocs versos. Tenia la convicció d’estar condemnat a la sequera creativa, però en una sessió espiritista la veu d’una “desconeguda” li va prometre que aviat arribaria el vendaval de la inspiració. Potser era l’anunci del suport de la princesa al llarg dels anys i arreu del continent.

Qualsevol llibre de memòries significa contemplar uns fets i uns rostres desapareguts per sempre: Marie von Thurn und Taxis, des d’un hotel de Trieste, veu com les bombes de la Primera Guerra Mundial destrueixen el castell dels seus avantpassats, però Duino existirà sempre gràcies a les elegies que escriurà Rilke després d’un dur i complex procés de gestació: ara hi ha la sort de poder-les llegir en un català miraculós gràcies a la traducció de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago (Flâneur).