Els perills de novembre
Juan Carlos Martel Bayod amara d’angoixa ‘El mal de la joventut’, de Bruckner, en una versió que combina el passat amb el present
Mitja llum amb bombetes tristes, com si fos un relat d’Aldecoa. Tot i així, hi ha a l’espai on s’entrecreuen els protagonistes un cert perill de caiguda i una barreja improbable de luxe i elegància. L’obra, amb el títol de La malaltia, és una versió (“idea i direcció”) d’El mal de la joventut (1926), de Ferdinand Bruckner, a càrrec de Juan Carlos Martel Bayod, amb dramatúrgia d’Íngrid Guardiola.
L’espai escènic és de Bibiana Puigdefàbregas. Sota la mitja llum fa la seva entrada la Désirée (Elena Martín). Es presenta: “Em dic Désirée, soc una estudiant de Medicina”. Li responen, sorneguers, alguns dels seus companys: “Eterna estudiant de Medicina!”. Sona, com a crèdits d’obertura, Howling around my happy home, de Daniel Norgren. És ahir, abans d’ahir, demà passat? Sis joves estudiants de Medicina, però també diversos capturats per la passió del cinema. En els textos de presentació del muntatge sintetitzen: “Període d’entreguerres” (encara que sempre hi ha entreguerres). I “entre el nihilisme, l’aburgesament i el suïcidi” (un altre trio freqüent en qualsevol època), tot i que sembla predominar massa futur. És una de les obres més representades a Alemanya. En clau de drama furiós i de musical de to més alt, fins i tot amb girs irònics.
La Maria (Mariantònia Sales) informa que El mal de la joventut es va representar a Barcelona per primera vegada el 1982, dirigida per Jordi Mesalles, al que després es va anomenar Jove Teatre Regina. El 2002, Mesalles va tornar a muntar-la a l’Institut del Teatre de Barcelona i quatre dies més al de Terrassa. Tres anys més tard, Mesalles va morir als 52 anys. “El com encara s’amaga”, diu el Freder (Guillem Balart). Hi ha violència en Freder, l’amarg cap de càsting: “Tens 30 segons per posar-te a plorar”.
A El mal de la joventut, el cinema i la poesia es retroben, amb la mort al centre. El cinema conflueix en el documental, que aquí anomenen, una mica pomposament, “càpsules visuals”. Parlen de la violència del càsting en una pel·lícula (Hello cinema, de Makhmalbaf). “És una de les parts més dures de la professió d’intèrpret”, diu la Désirée. La Lucy (Martina Roura) encarna en una “càpsula” una noia iraniana que vol aconseguir un paper en una pel·lícula de Kiarostami, a Canes, per obtenir així un visat i abandonar el seu país. Arriba l’evocació d’un moment preciós, gairebé màgic, a càrrec del Freder. Vol penjar-se als afores de Teheran a El sabor de las cerezas, la pel·lícula de Kiarostami. Va estar a punt. Imatges del cotxe. I de la seva boca salvant-lo, ple de suc vermell viu. L’essència de l’obra podria ser el suc salvador. I el trencaclosques que barreja fragments abundants d’El mal de la joventut amb Do not let me down, dels Beatles, i Creep, de Radiohead. I unes frases de l’alta, sensual, vitalíssima Ànsia, de Sarah Kane. L’alcohol calma o porta lluny.
En aquests passatges hi ha aires del Godard més perdut i rialler, però vaig buscar cops de la foscor i la tensió de La maman et la putain, de Jean Eustache. En l’obra tremola una mica fred però que no amara, no flota en l’aire d’un dissabte d’hivern a la tarda. Vaig recordar el talent d’una primera peça de Lluïsa Cunillé, Molt novembre, amb la humitat i la boira pintant el vespre. Penso amb un afecte semblant a Sota la ciutat, de Llàtzer Garcia. Tres generacions volen escriure i fer teatre. El més gran és un director d’escena caigut en desgràcia, egòlatra, autodestructiu. Amb l’aire aspre, desencantat i rabiós del jove John Osborne. Garcia en té prou amb tres pinzellades per dibuixar-lo: aquell jove autor a qui ningú li donava feina per “conflictiu” i “perquè li ha passat l’hora”, uns qualificatius fastigosos.
Penso que Mesalles va morir el novembre del 2005. Se citen frases de Mesalles o Ferrater, i es palpen el malestar i l’angoixa, però m’agradaria atrapar d’una manera més física aquesta inquietud i salvar aquests cossos. Trobo a faltar aquests morts, com tants. Els voldria més a prop, més centrals en l’obra. Moltes nits corrien les tantes històries de Mesalles, explicades pels Ollé, per Anguera, i per aquell, i per aquella altra. Aquesta és memorable: “Patia i reia millor que ningú. Se sabia si ell estava en una estrena perquè, en el moment menys indicat, una riallada inconfusible cobria com una onada l’autocomplaença de la platea”. Per al meu gust, com més breus els fragments, més intensos. Hi ha elements formidables (Guillem Balart, Elena Martín, Martina Roura, Emma Arquillué), que malgrat la seva joventut saben exhalar ràbia i intensitat. De vegades parlen massa, i l’estofat, per excés, no acaba de lligar. El proper pot ser inoblidable.
La malaltia. Text: Ferdinand Bruckner. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Teatre Lliure. Barcelona. Fins al 11 d’abril.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
