Josep Maria Pou: “Soc incapaç de fer un personatge que no pugui assumir mil per mil”

Josep Maria Pou, actor (Mollet de Vallès, 76 anys), entrava fins diumenge com un tro a l’escenari (una biblioteca) on ha interpretat, vestit de gentleman anglès, la figura de Ciceró (Viejo amigo Cicerón, d’Ernesto Caballero) al teatre La Latina de Madrid, dirigit pel seu amic Mario Gas, després d'ahver passat per Barcelona abans de l'any de la pandèmia. Fora de l’escena, al Café Gijón, diu de seguida que s’asseu, sobre la vitalitat que marca la seva actuació i la seva presència, capaç de ser el protagonista de Moby Dick, un policia nacional o aquest mite del pensament de tots els temps: “Diu Michael Caine, que té gairebé tants anys com jo: ‘Cada vegada que em recull el cotxe per anar al primer dia de rodatge estic totalment convençut que quan hi arribi m’acomiadaran. I en acabar la primera jornada sento que m’han donat un dia de pròrroga i que l’endemà, per fi, em quedaré sense feina”.

Más información

Josep Maria Pou: “He marxat de força funcions sense remordiments”

Les velles, sàvies (i actuals) paraules de Ciceró

Procés escènic a un jutge del pujolisme que renega de la seva identitat homosexual

Pregunta. A vostè li passa, això?

Resposta. Tant com això potser no... Cada vegada que acaba una presa en un rodatge o un assaig, els actors mirem directament el director per buscar en la seva mirada l’aprovació o el menyspreu; aquí saps si realment segueixes o t’acomiadaran. Hi ha una relació semblant a la de metge i pacient amb el director. Amb un gest t’aixequen o t’enfonsen. I passes una por terrible.

P. Què passa quan la reacció del director no l’afavoreix?

R. Si ho diu clarament, no passa res. El problema és que hi ha directors que no saben dialogar amb els actors. Amb Mario Gas això no passa: ve d’una tradició teatral immensa, i a més és actor, i la seva dona és actriu. No hi ha tants que en sàpiguen tant, de la matèria. El món del teatre es compon d’uns actors fràgils que estan creant i descreant, i els bons directors ho saben fer anar, tot això.

P. Quant hi ha d’esforç en el seu ofici?

R. Moltíssim, però no d’esforç físic. En el meu cas, fa 53 anys que estic en estat d’alarma, contínuament intentant agradar als altres, buscant la força per aguantar moltes de les garrotades que et claven. Hi ha un esforç que no es pot quantificar: la memòria a la qual t’obliga un personatge nou. És com aprendre’t la guia telefònica, i a més aprendre-te-la de manera neutral.

P. I com es transforma vostè de Josep Maria Pou a Ciceró, per exemple? No pot engolir un beuratge per ser algú altre.

R. Tant de bo pogués. Quan em proposen un personatge així el món s’atura al meu voltant. Em fabrico una mena de món particular, i dins d’aquesta bombolla hi introdueixo materials externs, músiques de l’època de l’autor. En el cas de Ciceró, em llegeixo tot el que pugui sobre el personatge i la seva obra. Ara t’ajuda aquesta meravella que és internet, que t’ofereix la bibliografia més variada. L’actor és una esponja: jo em vaig amarar de Ciceró per ser Ciceró. N’he llegit tantes coses, però quan m’encarreguen que ho sigui a l’escenari, ja tot em sembla que es correspon amb la figura del meu personatge.

P. I com ha estat encarnat en vostè mateix i després a l’escenari?

R. L’obra no va néixer per parlar d’un personatge de l’antiga Roma. Va néixer per parlar de nosaltres utilitzant el pretext de Ciceró. Va viure una etapa de crisi, el final de la República i el principi de l’imperi Romà, i es va veure obligat a decidir-se políticament en un moment determinat. Ernesto Caballero va atendre l’encàrrec del Festival de Teatre de Mèrida a partir d’una idea que vaig portar de Londres: que Ciceró fos un pretext per parlar de nosaltres i d’avui, d’ara mateix.

P. Com se’ls va acudir?

R. Gairebé per casualitat. El Mario i jo havíem fet Sòcrates, un èxit que ens va sorprendre. Ciceró sorgeix si penses en l’antiga Roma i en Juli Cèsar, el personatge més teatral del món. Un pensador, un gran orador, que en un moment determinat es converteix en polític. Hi ha pocs que reuneixin aquestes característiques. Havia llegit, a més, les obres de Robert Harris aplegades a Imperium, on Ciceró és protagonista. Després vaig veure a Londres la versió teatral que va fer d’aquesta obra la Royal Shakespeare Company. Nou hores! I parlava, com aquí, de nosaltres mateixos! Així que quan ens proposen al Mario i a mi un espectacle per a Mèrida se m’acut Ciceró. És algú que entra pels ulls quan penses a fer una reflexió sobre aquest moment. Se m’omple la boca en escena quan dic: “Era un polític intel·ligent, culte”. I quan dic culte noto que tinc un interès a llançar una pedra cap al públic, perquè aquesta enyorança em sembla fonamental per reflexionar sobre nosaltres i sobre aquest temps.

P. En quin moment de l’obra deixa de ser Josep Maria Pou per ser Ciceró?

R. Des que pujo a l’escenari. Forma part de l’ofici. Arribo una hora i mitja abans, em vesteixo del personatge. I es produeix una fusió estranya. Quan diuen: “Josep Maria, cinc minuts i comencem”, ja fa molta estona que soc Ciceró, que ja no soc el Josep Maria. La gent se sorprèn: aquest Ciceró és com un vell professor d’Oxford, que es converteix automàticament en Ciceró i s’enfronta a un estudiant que dorm a la biblioteca. En aquell moment jo em trec l’americana per espantar uns corbs. Li dic al nano: “Aquestes aus anuncien el final”. Llavors ja queda clar que soc Ciceró.

P. I quan Ciceró parla de política, del dolor, de la mort, ¿és Pou també qui ho diu?

R. És impossible que no sigui jo. Així he concebut sempre el teatre. Soc incapaç de fer un personatge i dir a l’escenari coses que no pugui assumir mil per mil. Acabo de fer una obra, Justícia, al Teatre Nacional de Catalunya, de Guillem Clua, una revisió de la societat catalana, del pujolisme i de Banca Catalana. Jo feia d’un jutge corrupte, i sabia que el públic processava el que deia com si ho digués tal jutge. Els actors som els grans mentiders, els grans impostors, però sent-ho amb tota la veritat de què som capaços.

P. En el cas de Ciceró és algú que pensa el que vostè pensa sobre els sàtrapes de l’actualitat.

R. El teatre és una tribuna de reflexió i aquí ho és en grau summe. Ciceró li diu a Juli Cèsar, sobre la seva traïció: “Ens ha enganyat a tots; li vam donar el poder i ara he descobert que ja estava pensant en convertir-se en un dictador vitalici, i això va en contra de les llibertats”. Aquí era Ciceró, però era Josep Maria Pou recordant tots els dictadors.

P. Al final mira el pati de butaques i exclama, com Ciceró: “Perquè estic convençut que un cop reconeguts els drets de cada individu hauríem de preguntar què podem fer tots junts”.

R. El crit. És el que diu el text. Però ho dic jo, amb tot el meu ésser, i ho dic perquè s’escolti avui, i sé que això, que faig fixant-me en el públic, ho dic en primera persona i sé que cau una altra vegada com una pedra immensa en un llac immens, i soc feliç quan ho acabo de dir.